Claudia Kalász: “Per no perdre la intensitat de l’original, diria que és primordial trobar el to de la veu narradora”

Claudia Kalász (Mönchengladbach -Alemanya-, 1953) ha cursat estudis de filosofia, filologia germànica i ciències polítiques a Tübingen i Frankfurt, on es va llicenciar i doctorar amb un estudi sobre la poesia i la filosofia del llenguatge de Friedrich Hölderlin. Acabats els estudis va treballar a la Universitat de Roma com a professora d’alemany, fins que a finals de 1988 es va traslladar a Barcelona. Entre el 1994 i el 1998 va ser professora associada de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, i entre 1988 i maig de 2019, moment de la seva jubilació, va ser professora del Goethe-Institut Barcelona. D’entre les seves traduccions del català a l’alemany podem destacar el volum Contes de Narcís Oller i també Contes de Víctor Català. Però gran part de la seva tasca la trobem en altres mitjans, com seria el cas de les traduccions de diferents llengües a l’alemany dels assajos i cançons per als CD-llibres de la discogràfica Alia Vox (de Jordi Savall). Sílvia Romero l’entrevista per a la secció ‘La veu del traductor’, a la Llavor Cultural.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Claudia Kalász: Quan tradueixo poesia o narració, ho faig principalment del català a l’alemany, que és la meva llengua materna. A més a més, tradueixo assajos sobre art, literatura, música, història i filosofia, i llavors l’idioma d’origen pot ser el català, el castellà, el francès, l’anglès o l’italià. Això té a veure amb el fet que la discografia Alia Vox de Jordi Savall, per a la qual treballo des de fa molts anys, edita els discs juntament amb fulletonsen cinc llengües, on col·laboren autors de diferents països.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Claudia Kalász: Primerament haig de dir que la meva experiència no és comparable a la de les traductores i traductors que s’ocupen de l’admirable tasca de traslladar grans novel·les. Les meves traduccions són disperses i de petit format. Tampoc no em dedico exclusivament a la traducció. Vaig ser professora d’alemany a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB (on vaig començar a interessar-me pels reptes d’aquesta tasca) i al Goethe-Institut Barcelona. Dirigeixo un Club de lectura en alemany. Últimament he pogut tornar a llegir i escriure sobre temes relacionats amb el pensament crític de filòsofs com ara E. Bloch, W. Benjamin o Th. W. Adorno.

El primer encàrrec de traducció literària important (i exigent) em va arribar de l’AELC. Havia de traduir poemes d’una vintena de poetes per a l’antologia de la seva pàgina web. La selecció s’estenia des del començament fins al final del segle XX i comprenia autors (massa poques autores) de tots els Països Catalans. Anys enrere havia publicat un estudi sobre la poesia de Friedrich Hölderlin i m’havia endinsat en les formes poètiques, però aquella feina m’obligava, entre d’altres coses, a familiaritzar-me amb les particularitats de la poètica catalana. La varietat estilística era molt ampla. Afortunadament, em varen deixar prou temps per meditar com transferir cada poema a un altre llenguatge poètic.

Aquest repte em va arribar l’any 2007, quan la cultura catalana va ser convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt i les traduccions de literatura catalana a l’alemany varen viure un moment culminant. El mateix any, l’Institut Ramon Llull em va demanar traduir poesia catalana contemporània per als recitals que s’organitzaven a Frankfurt. Algunes d’aquestes traduccions s’han conservat en el DVD Poetàrium; d’altres enel portal en línia Lyrikline.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Claudia Kalász: Acabo de traduir el llibret de la Cantata de Randa de Neus Dalmau, base de l’obra simfònico-coral composta per Salvador Brotons. Representa moments de la vida i del pensament de Ramon Llull sobre el fons històric de la seva època. El text es composa de les explicacions d’una veu narradora i fragments de les obres poètiques del propi Ramon Llull. Quan et trobes amb noms de personatges històrics, has d’esbrinar com s’anomenen en la historiografia de la llengua d’arribada. Mentre en una novel·la ja no se solen traduir els noms propis, els noms dels monarques s’han de traduir, per respectar la convenció de la llengua de destí i per tal d’evitar confusions. Jaume I, en alemany es coneix com a Jakob I. von Aragon. Malgrat això, vaig afegir entre parèntesi el nom català, perquè volia introduir el nom autèntic d’aquesta destacada figura de la història catalana. Ho he pogut fer perquè la traducció no s’ha de cantar o recitar. Només està destinada a ser llegida pel públic alemany.

Una altra dificultat oferia el català medieval d’alguns versos de Ramon Llull, especialment d’un plant de la Mare de Déu. Els versos expressen el dolor mitjançant un llenguatge cru i original. Per solucionar dubtes en relació amb el lèxic o formes verbals en desús, el Diccionari Català-Valencià-Balear de Moll/Alcover ens aporta un gran ajut, gràcies a la seva riquesa d’exemples que inclouen el català antic. En aquest cas, també haig d’agrair les contribucions de les altres traductores que han participat en el projecte quatrilingüe. La traducció sovint és una feina massa solitària, mentre que un intercanvi d’opinions pot ser realment estimulant.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Claudia Kalász:  En el meu cas són les institucions o, a vegades, els autors, amb un matís. Vaig tenir la sort de ser convidada a col·laborar en el projecte d’una petita editorial de Hamburg (Lehmweg Verlag) que inclou en el seu programa la literatura catalana en edicions bilingües. En aquesta ocasió vaig poder triar i proposar els autors, traduir i comentar els textos. Així es varen editar una recopilació de contes de Víctor Català (una part va ser traduïda per Evelyn Patz Sievers) i de Narcís Oller, ambdós pioners de la literatura catalana moderna. En altres ocasions, les meves propostes no han tingut pas tan bona acollida.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Claudia Kalász: Sens dubte, la traducció literària és una mena de creació. Penso que escriptor/es i traductor/es tenen algunes facultats en comú; tanmateix, cada ofici requereix habilitats específiques. Tots dos han de treballar meticulosament i conscientment amb el llenguatge i han de disposar de la gamma dels recursos lingüístics, siguin fonètics, rítmics, lèxics o sintàctics. Tots dos han de conèixer les formes i els gèneres literaris. En canvi, els/les traductors/es no han d’inventar un poema, un conte, un drama o uns personatges i no han de desenvolupar un argument. S’han de mimetitzar amb l’obra original i recrear-la en un altre llenguatge que té les seves pròpies regles, partint de l’anàlisi i la comprensió. L’escriptor/a, d’altra banda, no ha de navegar entre dos idiomes, no ha d’empatitzar amb el text d’un altre. Ser un bon escriptor no implica, doncs, ser un bon traductor i viceversa. Tanmateix és cert que hi ha casos d’una feliç convivència i, fins i tot, simbiosi de les dues activitats, com per exemple en el cas del poeta Paul Celan.

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Claudia Kalász:  Vaig llegir amb gran plaer la traducció a l’alemany del llibre L’ordre du jour, d’Éric Vuillard (Actes Sud, 2017). Narra dos episodis claus de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes: una trobada de Hitler amb els grans industrials alemanys i les negociacions amb el govern d’Àustria que acaben amb l’annexió. Vaig tenir la sensació que en la versió alemanya de Nicola Denis (Mattes & Seitz, 2018) el text francès tornava al seu lloc, a la historia alemanya, perquè la traductora va trobar el llenguatge que correspon a aquella època. Per exemple, rescata la paraula “Backfisch” que era exactament la manera com es parlava de les noies adolescents.

Pensant en una traducció al català em ve al cap la de la novel·la Deutschstunde de Sigfried Lenz per Joan Ferrarons (Lliçó d’alemany, Club Editor, 2019). Trobo interessant com el traductor va resoldre el problema de traslladar el dialecte que parlen alguns dels personatges del poblet de Rugbüll al nord d’Alemanya. En descobrir que es tractava d’una distinció social de la gent vinculada a les tradicions, va buscar paraules catalanes més arcaiques o menys usades en el català normatiu.

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Claudia Kalász:  Per no perdre la intensitat de l’original, diria que és primordial trobar el to de la veu narradora. L’estat anímic i l’estrat social influeixen en la tria de les paraules i estructures. Narcís Oller compara el llenguatge amb una paleta de colors. En alemany tenim el concepte sinestèsic de “Klangfarbe” (color del so) que es refereix al timbre. Quan tradueixo, haig de sentir aquesta veu i entonar-la amb la meva. En el famós conte El vailet del pa, Narcís Oller descriu en tons contrastants la trobada entre una nena mimada d’una família benestant i feliç i un pobre noi que no té res, ni tan sols pare i mare. En un determinat moment observa: “Una ombra de tristor cobrí el front del vailet”. Per no perdre la tonalitat de la metàfora “l’ombra de tristor” i al mateix temps optar per una expressió alemanya més idiomàtica, vaig traslladar el substantiu “ombra” (Schatten) al verb, dient “Ein Anflug von Trauer überschattete die Stirn des Jungen.” Els desplaçaments constitueixen un recurs bastant eficaç.

Per entrar en sintonia, a vegades m’inspiro en la lectura de textos alemanys que em semblen oferir estils comparables.

L’ambientació és igualment important. Haig de veure clarament els llocs i els personatges com si hagués d’interpretar el seu paper damunt d’un escenari. Són les situacions, les que suggereixen les paraules. Pel que fa els jocs de paraula, a vegades hi ha sort, i esbrinant la regla que genera el joc pots trobar-ne un de semblant. El meu exemple prové d’un altre relat de Narcís Oller on es tractava d’assenyalar la comicitat d’una escena. Dins un tramvia replet de gent, una dona pobra insulta l’home que s’havia queixat de rebre cops de la seva cistella. Fent al·lusions a la seva classe social benestant li etziba: “El delicat d’en Tendre! No el toqueu, el mira i no em toquis!” Per correspondre, em vaig inventar un noble amb el títol Graf von Mimosin. Una persona massa delicada l’anomenem “Mimose”. Al mateix temps, “Mimosin” es coneix com a marca d’un suavitzant de roba. Pel “mira i no em toquis” disposem de l’expressió “Blümchen-rühr-mich-nicht-an” que també fa al·lusió a la floreta.

“L’estat anímic i l’estrat social influeixen en la tria de les paraules i estructures. Narcís Oller compara el llenguatge amb una paleta de colors. En alemany tenim el concepte sinestèsic de “Klangfarbe” (color del so) que es refereix al timbre. Quan tradueixo, haig de sentir aquesta veu i entonar-la amb la meva”

També és veritat que no sempre es poden conservar tots els elements del text original. Quan considero essencial mantenir la rima, sovint haig de canviar l’ordre de les paraules o fins i tot dels versos fent concessions a la literalitat. Sempre s’ha de valorar què és més important per traslladar el sentit del text. També s’ha de considerar la funció de la traducció. Hem de prendre decisions que siguin meditades i alhora valents.

Una dificultat suplementària plantegen l’homonímia i la polisèmia que donen peu a un doble sentit de les paraules. El relat “Una modesta proposició”de Mercè Ibarz (en: Febre de carrer, Quaderns Crema, 2005) acaba amb la frase: “Eliminem els senyals, confiem en les fugues!” És una conclusió al final d’un llarg viatge en cotxe sense rumb. La conductora es perd en l’autopista i això dona peu a que les tres amigues, que provenen de països diferents, puguin compartir les seves vivències. Una d’elles aconsella escoltar fugues de Bach per no perdre els nervis. L’ultima frase juga amb el doble sentit de fugir dels camins coneguts i la forma musical. En alemany, es necessiten dues paraules diferents, de manera que havia de desdoblar “fugues”: “Vertrauen wir in die Fluchten der Fugen.” Per cert, “Fluchten”, per la seva banda, és una paraula polisèmica i condueix a d’altres associacions, de manera que, a vegades, la traducció pot aprofundir el sentit de l’original.

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Claudia Kalász:  La riquesa d’un camp semàntic segurament depèn de la importància que una certa realitat té per a una cultura. Si l’idioma de destí no disposa de la paraula equivalent per indicar els matisos, s’ha de recórrer a la traducció “exegètica” i afegir explicacions. Entre l’alemany i el català es donen casos a l’inrevés. La llengua alemanya té desenes de paraules per descriure sorolls, sovint de caire onomatopeic. També disposa d’una gran varietat de verbs que especifiquen la manera de parlar o el contingut d’allò que expliques. Un text alemany quedaria pobre si no respectés aquesta necessitat de diferenciació, la qual cosa demana, per exemple, que a l’hora de traduir el mot “dir” haig d’explorar les seves implicacions en el context.

“La riquesa d’un camp semàntic segurament depèn de la importància que una certa realitat té per a una cultura. Si l’idioma de destí no disposa de la paraula equivalent per indicar els matisos, s’ha de recórrer a la traducció “exegètica” i afegir explicacions”

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Claudia Kalász:  Estic convençuda que els coneixements de l’obra, dels pensaments i dels entorns socials de l’autor/a que estàs traduint, afavoreixen la traducció. Les editorials haurien de prendre en compte això quan estableixen els terminis. Em sembla una bona pràctica que les obres d’un autor/a estiguin traduïdes per la mateixa persona, també perquè tinguin la mateixa veu, com passa amb els actors i actrius a les pel·lícules doblades. Entre els coneixements necessaris compto igualment els geogràfics i culturals, els culinaris i arquitectònics així com una certa familiaritat amb les ciutats i els paisatges que constitueixen els escenaris. D’altra manera, poden faltar la precisió i l’aroma. Ens hem d’amarar amb el màxim possible de coneixements. A la biblioteca de la –que jo sàpiga– primera Casa dels Traductors, fundada el 1978 al poble alemany de Straelen, fa anys es trobaven, al costat dels diccionaris, catàlegs comercials de tota mena. Ara, Internet ens facilita la recerca en tots els àmbits.

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Claudia Kalász:  Em sembla que encara no es valora prou la versatilitat que demana el perfil professional del traductor. Com hem vist, l’empatia lingüística n’és una, la humana amb els personatges o les experiències plasmades una altra. A banda de sensibilitat, coneixement, meticulositat, creativitat i paciència, els traductors i traductores precisen d’una alta capacitat d’autocrítica. Hem de sotmetre el procés de traducció a una revisió constant. És un fer i desfer.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre.

Claudia Kalász: Ja he esmentat la traducció de relats de Víctor Català i Narcís Oller. La recreació dels seus mons rurals i urbans i del seu llenguatge tan ric em va procurar molta satisfacció. L’any passat vaig dedicar més temps a escriure assajos que no pas en traduccions. Hauria de destacar la traducció d’un poemari de Valentí Gómez i Oliver, Retaule de Nova York. Els poemesretraten la ciutat des d’un coneixement íntim,amb referències a la literatura i el jazz i presenten una gran varietat formal.El llibre està publicat en català i castellà, però encara no s’ha trobat cap editorial alemanya. També vaig traduir una recopilació de Cent Haikús del mateix autor, fruit del confinament, que fins ara tampoc no s’ha publicat. En contra de la tradició, aquests haikús busquen l’efecte de la rima i em semblava imprescindible mantenir-la en la versió alemanya.

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

Claudia Kalász:  Aprofito aquest instant estrella per relativitzar el que he dit a propòsit de l’empatia. Sabem que una traducció que queda massa atrapada en el text original no té vida pròpia. És molt important trobar la distància necessària, no només en el lèxic, no només evitant els falsos amics sinó també en la sintaxi. Precisament entre el català i l’alemany observem una immensa diferència en l’organització de la frase que ens obliga a capgirar tot, i no tan sols degut a la posició del verb. A l’hora de traslladar la sintaxi catalana a l’alemanya, s’ha de prendre en compte que la frase alemanya tendeix a col·locar les informacions amb més pes cap al final mentre la frase catalana obeeix una direccionalitat oposada. L’ordre dels elements en una oració és un aspecte subtil del qual pot dependre el sentit d’una frase. Sovint, les fallades es detecten llegint la traducció en veu alta. També el temps hi juga un paper. Un o dos dies després d’escriure un text el veus amb altres ulls. La pressa, el flagell de l’ofici del traductor, inevitablement perjudica el resultat. Amb admiració vaig veure un documental sobre Swetlana Geier (1923-2010) que va traslladar grans novel·listes russos, com ara Dostoievski, a l’alemany. Ella es va fer llegir les seves traduccions en veu alta per un amic i, escoltant el seu text des de la boca d’un altre, va corregir tot allò que no li semblava encertat o coherent.

Per concloure aquesta entrevista amb una visió airosa, citaré dues frases de Swetlana Geier, tot agraint l’avinentesa de poder expressar les meves reflexions i, en general, la idea de donar veu a traductors i traductores: “M’agrada viure, m’agrada respirar. I traduir és una forma de respirar.”