Pau Sanchis Ferrer: “Traduir és triar i quan tries hi ha risc (l’aventura), noves coneixences a l’abast (la curiositat) i basarda (el dubte)”

Sílvia Romero entrevista l’escriptor Pau Sanchis Ferrer per a la secció ‘La veu del traductor’ a la Llavor Cultural.

Pau Sanchis Ferrer (La Pobla de Farnals, 1978), traductor, editor i poeta, és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de València, llicenciat en filologia hispànica i màster en literatura comparada per la UAB. Ha estat professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Zadar (Croàcia), i a la Universitat Jaume I (Castelló). En el camp de la traducció ha traduït poetes, dramaturgs i narradors serbis, croats i italians, com seria el cas de les obres Atrapa la llebre de Lana Bestasic, Blasfèmia de Janko Polic Kamov, Apunts d’un venedor de dones de Giorgio Faletti. Quant a creació pròpia en el camp poètic ha publicat sis llibres de poesia i alguns poemes seus han estat traduïts al castellà, el croat i l’italià. Codirigeix Edicions del Buc i escriu sobre literatura a la revista Caràcters i a d’altres mitjans de comunicació. El podeu trobar al blog: pausif.blogspot.com

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Pau Sanchis: He traduït sobretot autors serbis, croats i italians. També he traduït al castellà des del català. Finalment, com a petites incursions blogueres, he versionat alguns poemes gallecs i asturians.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Pau Sanchis: El primer llibre va ser Blasfèmia (Edicions 96), de Janko Polić-Kamov. Un llibre breu, però molt intens d’un poeta croat que podríem definir com a protoavantguardista. És un poemari que em va perseguir força quan vivia a Croàcia, me’l recomanaven molt les meues alumnes de català de la Universitat de Zadar, perquè pensaven que m’agradaria i, també, perquè el poeta va morir pocs anys després, el 1910, a Barcelona en unes circumstàncies que explique breument en una nota del traductor que vaig incloure en el llibre quan es va editar.

El llibre estava escrit en una mena de versicles que estrafeien els de la Bíblia. El poeta aprofitava aquesta forma per vehicular-hi un neguit i una ràbia contra el pare (Kamov és un pseudònim i deriva de Cam, el fill de Noè) i contra tot. També era un cant d’amor lliure i llibertat (l’autor coquetejava amb les idees anarquistes), escrit a les acaballes del segle XIX en una Croàcia que era, encara, província de l’imperi austrohongarès. Un text fascinant.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Pau Sanchis: Ara mateix estic traduint el poeta serbi Vasko Popa i el poeta italià Andrea Zanzotto. Són dos autors molt diferents. Popa concentra molt els significats i tensa molt la sintaxi, per acabar donant poemes molt breus però curulls de simbolismes i ressonàncies. Aconseguir reflectir aquesta tensió poètica, no banalitzar-lo, és la gran dificultat. En Zanzotto hi ha una altra mena de tensió, també lingüística, però que té més a veure amb els límits d’allò que la llengua pot dir. Zanzotto comença amb una poesia molt centrada en el paisatge, però aviat va cap a una poesia en què és el propi idioma l’entorn i el centre, la sintaxi es trenca, es recargola i pateix transgressions quasi impossibles. A més, en alguns poemes combina el venecià i l’italià i això sí que m’aboca a un atzucac, perquè la relació sociolingüística que estableix és molt particular. Traduir poemes que només estan en venecià és una cosa, però quan hi juguen totes dues llengües en el mateix espai tot es complica.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Pau Sanchis:  Normalment, l’editor. Encara que els tres autors que he citat fins ara són projectes personals, per tant, trie jo quins poetes vull traduir o, més evocadorament, em trien ells. Després, la faena la tinc jo per trobar editor, però les poques vegades que ho he fet m’ha anat bé. En canvi, quan he traduït narrativa o teatre és l’editor qui tria.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Pau Sanchis: Un traductor és un escriptor, perquè escriu una obra. Però com que la pregunta va, també, de si un traductor, a banda de l’obra traduïda, ha de ser creador d’altres textos literaris no crec que siga estrictament necessari. De fet, hi ha traductors excel·lents que no tenen obra literària de pròpia invenció, per dir-ho així, però són escriptors.

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Pau Sanchis:  Vaig quedar molt content amb la traducció d’Atrapa la llebre, de Lana Bastašić. El llibre em va agradar molt, vaig fer-ne tant la versió catalana (Periscopi) com la castellana (Navona), vaig poder treballar amb l’autora colze a colze i, a més, els lectors hi han respost molt amablement llegint i comentant el llibre en revistes, xarxes socials i clubs de lectura. El llibre va eixir pocs mesos abans de l’arribada de la pandèmia i trobe que ha fet molta companyia a molta gent durant aquest any. Queda la recança de no saber què hauria passat si s’haguera publicat en un any menys complicat, però és un llibre que m’ha fet sentir-me molt bé des del principi del procés (més enllà dels moments d’angoixa que sempre passem quan estem immersos en una traducció) fins al final.

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Pau Sanchis: Crec que, per a començar, ens hem de posar al servei del text completament. Escoltar què demana, com funciona en la llengua original i què transmet. Una de les coses que faig jo és preguntar molt. Quan llig un text en croat, per exemple, tinc dos o tres amics que són lectors excel·lents a qui demane com perceben ells aquest o aquell altre fragment, què els evoca un mot o una frase més enllà del significat concret. Després, la decisió és meua, per descomptat, sobretot quan te n’adones que un mateix fragment evoca coses ben diferents en cada lector, però està bé ser-ne conscient.

Després, cal pensar de quina manera podem traslladar tot això a la llengua a la qual traduïm. Això com es fa? Depèn de cada cas concret, evidentment. En els jocs fonètics o de paraules crec que el més convenient és traduir l’efecte del joc, tot i que de vegades un mateix joc funciona a diversos nivells (fonètic, semàntic, sintàctic, etc) i sempre tens la sensació que perds alguna cosa pel camí. En canvi, hi ha textos que exigeixen una exactitud mil·limètrica, com una vegada que vaig enfrontar-me a un catàleg d’una exposició arqueològica, això ens allunya de la traducció literària, però trobe que l’exemple és vàlid.

“En els jocs fonètics o de paraules crec que el més convenient és traduir l’efecte del joc, tot i que de vegades un mateix joc funciona a diversos nivells (fonètic, semàntic, sintàctic, etc) i sempre tens la sensació que perds alguna cosa pel camí”

Per posar-te un exemple: una de les primeres traduccions que vaig fer del croat era un poema de Dinko Telećan que estava tot construït amb paraules compostes inventades. Era una traducció en equip, perquè la vam fer al seminari de Farrera, amb l’autor present. De fet, Dinko, que és un gran traductor del castellà al croat, ens va ajudar molt. Per traduir el poema, titulat “Amaranta”, ens vam dedicar a provar com funcionava cada paraula inventada en croat per després intentar traslladar-la al català. Va ser molt divertit i, encara ara, quan m’he d’enfrontar jo sol a algun joc de paraules complicat recorde aquella sessió: “Tu— / rosomnolenta polimòtica / llamprívola filherba / marfigurada segafila / cerclaire fortsolada / corplenedora aigualletrada / fragilina selvanegràtica / plujarbrada fogatalada / trencristal·lina rocagrisenca / auripulcra donafruitosa / xiuxiufòlia i pitmelada— / nomeva // Tu ets com viure / un dia en un verger / abans de fruitar.”

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Pau Sanchis: En aquests casos, si és que es donen, cal posar a la balança diversos elements. De vegades, una paraula que fa referència a un element molt concret en una llengua és coneguda per tots els parlants i, en canvi, en la llengua d’arribada té un ús molt restringit. En aquests casos, convé més tirar d’un mot més genèric. És a dir, cal tenir en compte el registre, la versemblança, etc.

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Pau Sanchis:  Jo pense que ajuda molt. Potser dir que cal és fer-ne un gra massa. Almenys a mi m’agrada veure l’obra de l’autor que traduïsc en conjunt, si bé no sempre és possible, per falta de temps. Tanmateix, més que l’obra del propi autor el que trobe estimulant és mirar de reconstruir el lector que hi ha darrere de l’escriptor. Quan traduïa El cementiri dels reis menors (Raig Verd), per exemple, vaig llegir molt Isaak Bàbel i Dostoievski, perquè n’eren referents; i el mateix vaig fer amb Atrapa la llebre, de Lana Bastašić, amb l’Alícia, l’Ulisses o algunes obres de Danilo Kiš, entre d’altres. No ho dic tant per copsar intertextualitats concretes, que també, sinó perquè crec que és una manera de connectar millor amb certes idees que bateguen al fons del text o d’entendre’n l’estructura profunda. No sé si és imprescindible, però a mi em serveix.

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Pau Sanchis:  Crec que cal un cert esperit aventurer i molta curiositat. I no sé si cal dubtar, però és el que em passa a mi constantment. Traduir és triar i quan tries hi ha risc (l’aventura), noves coneixences a l’abast (la curiositat) i basarda (el dubte). Per sort, en el camí sempre trobes ajudants i objectes màgics (editors, correctors, fins i tot l’autor de l’original en persona!) que t’acompanyen.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre. 

Pau Sanchis: Atrapa la llebre, de Lana Bastašić i una antologia de poesia croata que he fet per a la revista Reduccions (núm. 115) són els dos títols més recents. També m’agradaria esmentar dues novel·les que vaig traduir al castellà per a l’editorial Tres Hermanas: Relojes en la habitación de mi madre, de Tanja Stupar-Trifunović; i Viljevo, de Luka Bekavac.

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió. 

” Amb la traducció vaig començar la casa per la teulada, ja que hi he arribat a través de la poesia” 

Pau Sanchis: De vegades em sembla que amb la traducció vaig començar la casa per la teulada, ja que hi he arribat a través de la poesia. Això, en principi, em condemnava a afegir un plec més al meu diletantisme literari. Haver trobat la via perquè la traducció siga part de la meua faena és una oportunitat que he d’agrair als editors que han confiat en mi. La traducció forma part d’un tot professional-passional que es diu literatura i que m’interessa en qualsevol de les seues vessants. De fet, tal com estan les coses per fora, cada dia tinc mes ganes de fer-hi niu, a la literatura.

” La traducció forma part d’un tot professional-passional que es diu literatura i que m’interessa en qualsevol de les seues vessants”