Les ‘Bases i mantenidorxs’ d’Eduard Reboll, una subversió literària

Eduard Reboll ha publicat el poemari ‘Bases i mantenidorxs’ (Parnass Edicions 2020). Susanna González Turigas l’ha llegit i el ressenya a la Llavor Cultural.

El passat mes de setembre a l’Espai Brossa, es va donar a conèixer el llibre Bases i mantenidorxs d’Eduard Reboll, publicat per Parnass Ediciones, amb “venericte” de Vicenç Altaió. De la presentació en va tenir cura Víctor Sunyol.

La tria del lloc no va ser casual, atès que el llibre està dedicat al poeta Joan Brossa i la   intenció d’aquest s’hi escau, tant al lloc, com a l’ofici que s’havia de celebrar. Bases i mantenidorxs és una obra que demana ser dita en veu alta, escenificada com una peça teatral, un joc subversiu que parteix d’un text administratiu, en aquest cas les bases per a la presentació d’originals a concurs als Jocs Florals de Barcelona.

Aquest text administratiu és deconstruït en cinquanta poemes, litúrgia fragmentada com les estacions d’un Via Crucis, pràctica devota que busca recuperar les imatges d’una història distorsionada pel llenguatge normatiu. Es tracta de fer-lo esclatar per alliberar   l’absurd que sotmet a llei una creació poètica, o dit altrament, donar un cop de puny damunt la taula en un moment de pressió social, de consciència de la pèrdua de llibertats i d’involució política.

L’acte pretenia generar moviment, vèncer el desànim, en l’antiga casa de la moneda de Barcelona, així dues vegades profanada.

Eduard Reboll torna a Barcelona el 2015 després de viure els darrers vint-i-cinc anys a Miami fent de professor de literatura, altament contaminat per corrents artístics d’arreu que conviuen en una ciutat de nouvinguts. Poeta, escriptor, curador d’art, crític cultural i editor de continguts de la revista Nagari, tal i com es presenta en la nota biogràfica, interessat pel teatre, el cinema, l’art i la literatura. A Bases i mantenidorxs conjura l’ull i la paraula, l’espai i la textualitat, retratant una realitat que no amaga les seves arrels suburbials i el mestissatge.

L’obra s’escriu durant el 2019, al mateix temps que l’autor presencia a través dels mitjans, el judici pel procés. El jo poètic, com un collage, és fet de materials diversos extrets de l’espai més íntim, mostrat sense pudor, o de la plaça pública, dels carrers bruts i atapeïts del seu barri de Sants o d’espais culturals com el Palau de la Virreina, on pot tornar a ser petit i en mirar, sentir-se acotxat per la Lorenza Böttner en una abraçada no normativa. La vida en els seus aspectes més quotidians, el cos i la seva vulnerabilitat, l’art i la política, un tot indestriable en que cada individu és travessat per la violència del sistema.

A nivell formal s’inaugura amb un full en blanc, per a què cadascú (el president, els mantenidors i les mantenidores) hi pugui dir la seva, “on escriure gargots. Números de referència a la dreta. Oblits. O Il·luminar o maleir en groc el dolor d’una metàfora…

A partir d’ací, l’escenografia dels cinquanta poemes que porten per títol un fragment de l’original, les bases, punt de partida o porta de sortida d’un llenguatge clos. Document públic per a ser llegit en veu alta, ordre que no s’instaura i que convida a tothom a la participació a uns Jocs Florals amb les paraules De conformitat amb el decret… / desperta/ on ets petit-país meu?

Eduard Reboll aconsegueix apropar-nos al detall, posar de relleu el desencaix d’una estructura que semblava perfectament dissenyada. Fer-nos tastar el gust agredolç del joc i la ironia. Oscil·lar del gaudi a la perplexitat, a la sorpresa, al macasum, la tristesa, la bonhomia. Desconstruir una bastida per aixecar-la de nou amb els mateixos elements, ara desgavellats, l’absurd evidenciant l’absurd, l’objecte alliberat. Hi són els elements essencials del poema

            el ciment per unir vocables

            figues petites i gripaus per l’ús d’ortografia

            rellotges de sol i agulles al final

                        de cada vers

            monstres d’argent al pubis de l’estilogràfica

            heures i una mosca petita

                                   …al voltant del full

També hi és el dol de qui no vol ser només un espectador, les ganes de brega, els fantasmes amb veu i vot, la materialització del buit. Fa aparèixer allò que no es diu, un Poema el·líptic, d’una sola línia. Sense lletres. Invisible. En blanc per decisió de l’autor. Perquè tot és joc o tot es posa en joc. Perquè cal saber qui parla, què hi diu, de qui és el cadàver i qui l’ha mort.

Ens convoca a l’acció des de la cultura, des de l’art, des del carrer, des la comuna o l’excusat que no ens disculpa de res, on tots som cos i fragilitat. Perquè si una convocatòria era la reunió de plecs oficials, ens recorda que florals són els jocs…, o potser un carrer fosc … al xamfrà hi ha un forn de llenya/ que cou una coca de pa i sucre/ a partir de les cinc.

Un cop cec, la reivindicació del somni, reclamant l’autoria de tots i cadascun dels que sortim en segon pla, al darrera dels qui escriuen titulars i sentencien. Com joves rebecs que repeteixen amb sorna les paraules d’un adult intransigent.

El veredicte és inapel·lable

El veredicte és inapel·lable

El veredicte és inapel·lable.