Els ‘Passatges’ de Miquel Lluís Muntané: paradís i memòria

Enric Umbert-Rexach s’endinsa en la lectura del darrer llibre de Miquel Lluís Muntané, Passatges (Llibres del Segle, 2020).

Miquel Lluís Muntané (Barcelona, 1956) és un escriptor d’ampli ventall de gèneres, des de la novel·la, l’assaig, memorialisme, narrativa infantil, la traducció i l’edició. Però on realment marca el seu referent és com a poeta amb una desena d’obres publicades al llarg de trenta  anys. Títols com ara Migdia a l’obrador (Ed. Pagès, 2003) o Hores tangents (Ed. Emboscall, 2012) perfilen els adjectius de la seva poesia.

Acaba de veure la llum la seva darrera obra poètica, Passatges (Llibres del Segle, 2020). Un llibre amb quaranta poemes que transiten per temes tan recurrents com el pas del temps, la bellesa, l’amor, la memòria, la llum que són entomats amb una veu perspicaç i una mirada molt refinada.

Miquel Lluís Muntané és un poeta que domina perfectament l’ofici i a cada nova entrega ens ofereix un projecte que té per nord l’emoció i la bellesa. Hi trobem traces de Martí i Pol,  segons deia d’ell Teresa Pàmies perquè emparellava l’optimisme vital de tots dos, i de l’estil de Joan Vinyoli pel tractament de la soledat, tal com diu Jordi Llavina al pròleg de Migdia a l’obrador. O fins i tot de Salvador Espriu per l’actitud reflexiva i escèptica que el poeta Carles Duarte hi veu en ambdós. Malgrat tractar-se d’una ploma que excel·leix amb nota, la seva obra no sempre ha estat prou reconeguda pels mandarins de la sala capitular. Potser perquè, tal com remarca el prologuista Jaume Creus, hi ha qui és titllat d’escriure sempre el mateix poema. Davant d’aquest injust improperi, el mateix poeta, en Miquel Lluís, replica amb certa humilitat no mancada d’orgull: “els poemes sempre fan el mateix poeta”.

Els passatges que ens presenta Muntané no es desenvolupen per un sol camí amb destí prefixat, “tot sembla lluny a qui no fa camí”, sinó que s’escolen per les capelles laterals d’una nau eclesial. O dit d’una altra manera, al poeta “assedegat de llum” li agradaria dibuixar un diagrama, un plànol de la seva vida, “escandint la vida a cop de vers”, en què cada passatge, cada instant, representés una entrada a un nou laberint on rauen “les paraules que no arriben a dir-se”.

Sense tremolar-li el pols escriu poemes breus i directes, allunyats de la pirotècnia a l’ús i mancats d’artifici gratuït. Curiosament, trobem versos amb poca utilització de la metàfora i amb el mèrit afegit de no caure en la reiteració, l’aforisme èpic ni el moralisme, “l’aire té algun sentit quan el respires”. El seu dir és molt coherent, però, té un alè de vel·leïtós atzar i d’incertesa temptadora que transita per espais esmunyedissos de la memòria abans no arriba a tocar terra ferma. El poeta experimenta, amb una certa circumspecció, la tensió que suposa cercar els límits, “la vida s’instal·la on el tedi recula”.

La poesia de Muntané no s’identifica plenament en cap corrent generacional però destil·la el bo i millor de la tradició més propera. En tot cas Muntané marca un camí propi molt definit: exigència en la forma i alhora subtilesa en el contingut. I ho fa “amuntegant el fruit de cada almosta” amb una arquitectura mesurada i precisa tant en el ritme com en el lèxic i que es desplega en poemes de sintaxi neta i clara molt lluny d’efímeres foguerades. Escriu sovint amb un jo amagat, a voltes una veu impersonal, a base d’infinitius “palpar la melodia fonda / de l’instint que batega.”, “conjugar el perdó en primera persona”. A més, sense embuts, afirma que “sacsejo els adjectius”. Utilitza una cal·ligrafia arquetípica per transcriure versos gràcils i amables amb conclusions lacrades, “no hi ha racons vedats a la bellesa”. Una poesia que neix de la serena observació del quotidià, de la mirada atenta del concret i identificable. Quin millor exemple: “Hi ha gestos que només / prenen sentit a les nostres mans / si suturen una esquerda de l’ànima”.

Llegir els poemes de Passatges és resseguir els camins de la memòria.

Podeu escoltar el poema “Penyora“, amb la veu de la rapsoda Txell Sota.