Pere Comellas Casanova: “La traducció és una branca més de l’ofici d’escriure”

L’escriptora Sílvia Romero entrevista Pere Comellas Casanova dins la secció ‘La veu del traductor’.

Pere Comellas Casanova (Cal Rosal –Berguedà- 1965) és diplomat en biblioteconomia i documentació. Durant un temps va treballar com a bibliotecari i a l’editorial Virus (Barcelona), i en l’actualitat és professor de l’Àrea d’Estudis Gallecs i Portuguesos de la Universitat de Barcelona i és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, dirigit per M. Carme Junyent. S’ha especialitzat en la traducció literària del portuguès i del gallec. En el primer grup ha traduït autors com Eça de Queirós, Fernando Pessoa, Moacyr Scliar, Bernardo Kucinski, Baltasar Lopes, José Eduardo Agualusa, Paulina Chiziane o Gonçalo M. Tavares; i en el segon grup tenim Agustín Fernández Paz o Teresa Moure.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Pere Comellas: Tradueixo del portuguès, bàsicament. També he traduït algunes coses del gallec i del francès, però la llengua amb què em sento més segur és amb el portuguès.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Pere Comellas : Tot un llibre sencer, si no m’equivoco va ser justament una novel·la juvenil del gallec, l’any 2000, La banda sense futur, de Marilar Alexandre. Abans havia traduït alguna narrativa breu del portuguès per a un recull de literatura africana i asiàtica a partir d’unes jornades que organitzàvem des de Trànslit, una associació de promoció de literatures poc conegudes. Però tot un llibre publicat, em sembla que el d’Alexandre va ser el primer.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Pere Comellas: Just aquest dies he de començar-ne una per a l’editorial Periscopi. Es titula O mapeador de ausências (que no sé com serà en català encara, potser El cartògraf d’absències, però l’última paraula la té l’editorial) i és de l’autor moçambiquès Mia Couto. És una novel·la que transcorre en dos moments de la història de Moçambic que s’entrecreuen. La revisió del passat recent és un tema recurrent en aquest autor. Com que encara no he començat, no puc dir quines seran les dificultats més interessants. Aquest autor, anys enrere, jugava moltíssim amb la llengua, inventava compostos, això que en diuen mots-valise, explotava els recursos morfològics de la llengua… Té un estil molt marcat, molt personal. Però darrerament ha disminuït molt la freqüència d’aquesta mena de jocs. Continua sent un autor molt personal, amb unes trames a vegades difuses, perquè compta més la frase, la cadència, el que suggereix, que no pas la successió narrativa.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Pere Comellas: Generalment l’editor. Però sovint, sobretot si hi has establert una relació d’una certa confiança, pots proposar traduccions que t’han agradat. És clar que sovint no encaixen en el projecte editorial, o bé a tu t’agrada molt el llibre però al lector de l’editorial no. Però altres vegades s’accepta el suggeriment. En aquest sentit, sempre estaré agraït a la Isabel Martí i al Josep Maria Espinàs, de La Campana, que cap allà l’any 2002, sense conèixer-me gairebé de res, van fer cabal d’una recomanació espontània meva, la traducció de Chiquinho, de Baltasar Lopes, una grandíssima novel·la capverdiana.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Pere Comellas: Un traductor és necessàriament escriptor. Vull dir que traduir és escriure, i no em refereixo a l’acte físic de posar lletres l’una darrere l’altra. Escriure com a ofici. No veig en l’ofici d’escriptor cap mística especial. I com qualsevol altre ofici, hi ha professionals molt bons i no tant. La traducció n’és una branca més. Jo estic amb Borges, la traducció és un gènere literari. Singular, si es vol, perquè les restriccions que s’autoimposa són curioses: he de construir un text que pugui passar per ser-ne un altre. Però de restriccions, tots els gèneres en tenen. Em sembla que era en Gabriel Ferrater que deia que l’única escriptura divertida de debò era la poètica, que és com un joc: au, explica tal cosa, però en catorze ratlles de deu síl·labes amb una determinada distribució accentual i rima.

“Penso com Borges: la traducció és un gènere literari”

De fet, crec que és molt dur per a la gent que es dedica a aquesta mena d’activitats considerades artístiques que se les mitifiqui, perquè si un és paleta i va fent sense destacar especialment, pot exercir l’ofici amb tota la dignitat del món, i en canvi si escriu literatura, o actua, o canta, o pinta, sembla que si no forma part del selecte i reduït grup dels encimbellats, ha fracassat.

D’altra banda, si la pregunta va en el sentit que un escriptor potser no serà capaç d’adaptar el seu estil a cada text diferent, perquè el tindrà molt definit per la seva pròpia trajectòria, doncs no ho sé. Diria que és com els actors: n’hi ha que, facin el personatge que facin, sempre els veus a ells, i n’hi ha que ni els reconeixes d’un paper a l’altre. I el més curiós és que n’hi ha de bons de les dues maneres! Ara bé, si la pregunta és en el sentit que un escriptor traduirà millor perquè ja és especialista en l’ofici d’escriure, potser sí. Per mi, però, com que d’escriptor, com d’altres oficis artístics, se n’és quan se’n fa (vull dir que no et calen títols ni reconeixements previs), doncs si algú tradueix poesia i aconsegueix lectors, ja és poeta, tant si ja ho era abans com si no. I en aquest cas, encara més: si opta per traduir poesia reproduint-ne la forma poètica (una sextina per una sextina, per entendre’ns), encara té més mèrit que l’original, perquè a les restriccions imposades per la convenció hi ha d’afegir la de “dir una cosa semblant” al que diu l’original. L’original té més llibertat, i per tant menys dificultat però també menys diversió.

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Pere Comellas: Moltes. M’agrada molt, traduir (poesia no, perquè ho trobo massa difícil). Però ara penso especialment en una traducció, la de Terra somnàmbula, de Mia Couto (Periscopi, 2018). En aquest novel·la l’autor fa continus jocs de paraules, que calia reinventar en català. Com que portuguès i català tenen mecanismes morfològics molt semblants, sovint gairebé es podien reproduir literalment. Però altres vegades no, i llavors els havia de reinventar. Un parell d’exemples: “Caminen escardalents” (amalgama de escardalencs i lents, perquè els dos personatges fugen de la guerra i van afamats i cansats; però en portuguès era una barreja de “bambos”, que fan figa, i “lentos”); “Tantes coses es malaveranyaven” (de “mal averany” format per denominalització); “cada cop més agafallifós, fastiganxós com un gripau” (alteració d’“agafallós” perquè semblés un verb d’acció, algú que agafa, i amalgama de “fastigós” i “enganxós”, per afegir-hi la connotació de tenir les mans llargues); “el pit em bumbumbava” (lexicalització de l’onomatopeia del cor, “bum bum”), etc. Em va fer suar.

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Pere Comellas: Pel que fa a la “intensitat”, el repte és construir un text que sigui tan bo com l’original. I ja que hi som, si pot ser, més bo. En traducció literària, això ja depèn del talent de qui tradueix, i a més és tan controvertit com es vulgui (la qualitat estètica és una cosa molt problemàtica, ja se sap: què és “bo”?). Com es fa, això, concretament? Depèn (paraula emblemàtica de la traducció!). D’entrada, un text literari és moltes coses, i de manera més intuïtiva o més conscient, intentes abastar-ne tantes com pots (si pot ser, totes, però en principi això és impossible, això no ho pot fer pas l’autor, ni un lector en particular, i per tant el traductor tampoc) i les poses per ordre: quines són imprescindibles per a l’artefacte estètic que vols reconstruir? Quines són prescindibles o tenen un paper estètic completament marginal en la composició? Per posar un exemple molt prototípic (però de fet, crec que encara que no es vegi tant, es fa sempre): el d’un poema. A la novel·la Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, hi ha un haiku que fa “eu ostra cismo / cá com minhas pérolas / cacos no abismo”. Quatre-cinc-quatre síl·labes, amb rima consonant entre el primer i el tercer vers, estructura accentual TAA TA/TA TA TAA/TAA TA. Si fa o no fa, diu “jo ostra rumio / aquí amb les meves perles / bocins a l’abisme”. El primer vers juga amb l’ostra que rumia i la paraula “ostracisme”, aïllament. El segon vers és una paràfrasi d’una frase feta, “falar com meus botões” o bé “cá com meus botões”, que vol dir parlar sol, parlar per a un mateix (però l’ostra té perles, no pas botons). Tot plegat fa referència al tema de la novel·la: una dona que tapia la porta de casa i viu autoconfinada durant dècades. Doncs bé, de totes aquestes coses, quina és la més important, la primera que s’ha de resoldre? Potser l’estructura mètrica? Al capdavall, si ha triat l’haiku deu ser per alguna cosa, podia haver explicat el mateix de moltes maneres. O potser el joc entre ostracisme i l’ostra que rumia? I la frase feta? I la rima? El dia que vaig traduir aquest haiku vaig optar per això: “jo, ostra, sisme / de perles endins / bocins a l’abisme”. Quatre/cinc/cinc, TAA TA/AT AAT/AT AATA, rima igual, ostracisme sacrificat i “de perles endins” per intentar reflectir el tancament de l’ostra, dins de la qual es produeix un terratrèmol, un sisme. Solució molt discutible, sens dubte. Em va semblar prou adient per reflectir un personatge que viu reclòs però que du a dins una autèntica tempesta emocional que només s’acaba curant gràcies al trencament d’aquesta reclusió. I aquesta tempesta en l’haiku original no se subratlla, l’ostra rumia i prou. A més, l’original també es permet una llicència mètrica: l’estructura tradicional de l’haiku exigeix cinc-set-cinc síl·labes.

Sigui com sigui, a mi m’agrada aplicar a la traducció la metàfora aquella que s’atribueix a Newton però que segons la viquipèdia ja es deia en llatí medieval: “nanos gigantum humeris insidentes”, som nans a les espatlles de gegants. Quan traduïm intentem enfilar-nos al text original. Sovint ens quedem a mig camí, o una mica més amunt. Però és possible arribar a dalt de tot i des d’allà veure-hi encara una mica més lluny que el mateix original, i aquesta és la nostra ambició. No és impossible que una traducció sigui millor que l’original. En l’exemple de l’haiku: segur que es pot fer millor, no només perquè potser es poden recollir més elements del mateix original, sinó perquè se n’hi poden afegir, i per tant, en certa manera, millorar-lo. Jo potser no vaig passar del melic, en aquesta escalada, però això no vol dir que no es pugui arribar fins al capdamunt i veure-hi més enllà que l’autor. L’ambició hi ha de ser: prou limitacions que arrosseguem, no cal posar-nos-en de suplementàries. Crec que és un error aquest lloc comú que diu que la traducció serà necessàriament inferior a l’original, mancada, més pobra.

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Pere Comellas : Tota llengua és capaç d’expressar la totalitat de l’experiència humana. Això per a mi és una mena de dogma. I això és el que compta. La gràcia de la traducció és trobar la manera. Ara bé, és clar que les llengües també són mecanismes adaptatius, i per tant si tu vius en una cultura micòfila i tothom va a buscar bolets, és molt probable que tinguis uns recursos lèxics més detallats per parlar-ne que els beduïns, que viuen i parlen en un entorn sense bolets (crec). Però en el fons això només és important si has de traduir l’atles micològic de Catalunya al tamajek, la llengua dels tuaregs del Níger. En literatura, aquesta mena de problemes terminològics poden donar molta feina, però en general són força irrellevants. Depèn del text, és clar (recordo una novel·la de Rubem Fonseca on surten un munt de tipus de punyalades, que és un tema central de la trama), però molt sovint aquesta mena de coses són a la quarta o la cinquena fila de les prioritats que deia. Per exemple, en general trobaria prioritari respectar el registre de l’original abans que la precisió botànica o zoològica, per exemple. Ho dic perquè és probable que una espècie animal comuna al Brasil, i que per tant allà té un nom ben col·loquial, només tingui correspondència catalana amb un nom acadèmic. Sovint valdrà més traduir bem-te-vi, un ocell brasiler que tothom coneix, per ocellet que no pas per tirà quiquiuè, que seria el nom precís en català: segons qui ho digui pot fer malbé la versemblança. Coses així també es poden resoldre amb el manlleu (més o menys adaptat) o el calc, i així ampliem el vocabulari de la pròpia llengua.

“Tota llengua és capaç d’expressar la totalitat de l’experiència humana”

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Pere Comellas: Sempre va bé, esclar, però no crec que sigui imprescindible. De totes maneres, aquesta pregunta feta a un traductor probablement rebi una resposta esbiaixada: el preu de la traducció literària no permet fer un estudi previ aprofundit de l’autor. Si no tens la sort que ja el coneixes i l’has llegit o estudiat prèviament, difícilment tindràs temps per fer-ho abans de traduir-lo. També pels terminis que les editorials solen necessitar.

Ara bé, crec que, com fan algunes editorials, si vols publicar diversos llibres d’un mateix autor, és bo que la traducció també la faci la mateix persona. Perquè conèixer a fons l’obra, evidentment, segur que no fa cap mal a la traducció. I al capdavall el que els lectors catalans tenen a l’abast és una versió concreta que en unes altres mans seria diferent. Per tant, sempre hi haurà més probabilitat de mantenir la coherència si es manté el traductor.

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Pere Comellas: No ho sé. Potser sí. Una de les metàfores amb què a vegades s’ha definit la traducció és la de la possessió espiritual. El traductor seria com un mèdium que es deixa posseir per l’esperit de l’original, que parla per boca d’aquest intermediari. A mi em sembla que és com el que deia més amunt dels actors. N’hi ha de bons que es fonen amb el personatge i n’hi ha de bons que sempre són ells mateixos. 

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre.

Pere Comellas: Una, que m’ha donat moltes alegries, és aquesta novel·la de José Eduardo Agualusa, Teoria general de l’oblit, que a més ha tingut força èxit. També estic molt content de La vida normal, de l’escriptora portuguesa Dulce Maria Cardoso (Més Llibres, 2020), i això que la vaig començar un pèl escèptic. Ja he esmentat el Mia Couto, de qui recentment n’he traduït la citada Terra somnàmbula i La confessió de la Lleona, totes dues per Periscopi. Per acabar he d’esmentar molt especialment Restes de carnaval, l’antologia de contes de Clarice Lispector que he cotraduït amb en Josep Domènech Ponsatí i que ha publicat Comanegra també aquest 2020, i que ha tingut una recepció molt bona.

He de dir que, a més dels llibres i les satisfaccions (i els molts maldecaps) que donen, una de les millors coses de totes aquestes traduccions és el tracte amb els editors (quan en són, és a dir, quan revisen el text, et deixen parlar amb el corrector, et passen les galerades, t’animen, a vegades fins i tot t’ensabonen si et veuen una mica dubtós) i correctors. Des de la meva primera editora, la Núria Font, de Cruïlla, que em va ensenyar moltes coses, fins a tota la gent d’aquestes editorials que he esmentat, Periscopi, Comanegra, Més Llibres i altres, passant per la gran Isabel Martí de La Campana. Només m’han donat alegries. I m’han permès conèixer altres persones del gremi traductor, cosa que també és molt enriquidora.

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

Pere Comellas: Torno a Borges: l’objectiu de la traducció literària no ha de ser reproduir exactament un text preexistent en una altra llengua. Igual que tocar el piano o interpretar un paper teatral, la gràcia és justament fer-te’l teu, ressuscitar la partitura, generar una cosa nova. És molt més interessant i socialment útil. Però és que a més, ni que vulguis, tornar a escriure el mateix és del tot impossible: Borges ho exemplifica amb en Pierre Menard, que reescriu lletra per lletra uns capítols del Quixot. Però el que diu Cervantes al segle XVII s’entén de manera molt diferent si ho diu un poeta simbolista francès a començaments del XX. Per això val més intentar una altra cosa.

Això no té res a veure amb ser més o menys literalista, i encara menys amb ser «fidel». Ni amb l’exigència que el text ha de «fluir» (això fa força ràbia: com si la literatura no pogués consistir també a fer entrebancar el lector a cada frase, a crear-li estranyesa, a fer-lo fixar en els recursos lingüístics, a dir les coses d’una manera inusual…).

Acabo: donant les gràcies als correctors. Sempre els critiquem, perquè de tant en tant ens canvien coses que no voldríem. Però nou de cada deu vegades ens milloren el text, ens en treuen aquelles taques que fan tan lleig i que poden arruïnar completament la impressió general de qui els llegeix.