Xavier Zambrano: “Paradoxalment, a vegades la manera més conservadora de traduir determinats passatges és fer una bogeria”

Xavier Zambrano (Sant Sadurní d’Anoia, 1977), llicenciat en Filologia anglesa, és escriptor i traductor. Ha publicat la novel·la Lleugera sang i els poemaris Malvestats i paisatges (15è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves escriptors), Marxarà el circ (XX Premi de Poesia Joan Llacuna) i Va durar (XL Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó). Ha traduït autors contemporanis com Dennis Lehane i Philip Kerr, i en l’actualitat es troba immers en la nova traducció al català de tot el cànon holmesià, que inclou cinquanta-sis narracions i quatre novel·les. De moment s’han publicat  Les aventures de Sherlock Holmes. Relats, I i Les memòries de Sherlock Holmes. Relats, II. Sílvia Romero l’entrevista dins la secció ‘La veu del traductor’.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Xavier Zambrano: Durant un temps vaig estudiar el xinès seriosament. Vaig tenir un parell de professors d’allà i hi vaig esmerçar moltes hores. Vaig traduir una petita antologia de textos del xinès clàssic al castellà que es va publicar com a apèndix a l’assaig Introducción a la cultura china del gran orientalista Ernest Fenollosa (ed. Melusina). És una llengua fascinant, sobretot si comences a gratar en l’etimologia dels caràcters, però també és una llengua que exigeix més “manteniment” que un cotxe d’època. Després de fer un càlcul mesquí entre els resultats i la preservació de la meva salut mental, vaig decidir centrar-me en l’anglès.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Xavier Zambrano:  Va ser un assaig de la petita editorial Reaktion Books sobre les formigues, enteses no des de la biologia, sinó des d’una aproximació historicista que explorava com s’han fet servir en la literatura i les arts com a receptacles de metàfores sobre la societat humana. El tret més característic (i neuròtic) dels humans és que projectem metàfores sobre qualsevol cosa, som màquines de segregar metàfores; encara que no vulguem, ens brollen com la suor.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Xavier Zambrano:  Estic traduint una novel·la breu de Robert Louis Stevenson que es publicarà pròximament. El dinou és l’edat d’or de la prosa anglesa, tant en narrativa com en assaig,  i el que trobo més difícil de traduir dels textos d’aquella època és l’animació interna de la seva sintaxi. L’anglès és una llengua molt compacta i això afavoreix que s’hi pugui desplegar una sintaxi tortuosa sense perdre el control de la frase ni acabar fent estructures monstruoses. El català és també força compacte, però no tant. He dit “animació” però potser seria millor dir “agitació” perquè aquella prosa reté quelcom de l’ebullició dels carrers del Londres victorià i d’aquella societat tan contradictòria, una societat de grans individualistes i grans excèntrics. 

“El tret més característic dels humans és que projectem metàfores sobre qualsevol cosa, ens brollen com la suor”

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Xavier Zambrano:  Normalment és l’editorial. En un parell d’ocasions els llibres els he proposat jo i l’editorial s’hi ha avingut. És el cas del llibre d’en Fenollosa que he esmentat abans i també de l’assaig Cómo vivir con veinticuatro horas al día d’Arnold Bennett, un altre dels grans autors anglesos del dinou. Durant el segle vint i el que portem de vint-i-u, en català s’ha fet un gran esforç de traducció, un aggiornamento que era molt necessari, però encara queden forats i obres importants que no s’han traduït.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Xavier Zambrano:  És que per definició és un escriptor. Cal que tots siguem conscients —i les editorials més “literàries” ho són— que la prosa que el lector llegeix és la del traductor, sense que això vulgui dir que hagi d’imposar la seva personalitat o gustos literaris a l’autor. No és comparable a la restauració d’una obra d’art, operació en què l’objectiu és la transparència de la intervenció. La gent s’escandalitzaria si el restaurador d’una escultura de bronze la refongués i aboqués el metall en un nou motlle. Doncs això és precisament el que fem els traductors. Ens assemblem a aquella bona dona que va esguerrar l’Ecce Homo. El canvi de llengua és una operació traumàtica en la qual, com en el càlcul infinitesimal, l’objectiu és provar de reduir el seguit de petites imperfeccions que necessàriament s’acumularan. Em recorda aquelles teleportacions que surten malament a la pel·lícula La mosca i acaben creant una quimera. La traducció perfecta no existeix i per això és bo que els clàssics es vagin retraduint periòdicament.

“El canvi de llengua és una operació traumàtica en la qual, com en el càlcul infinitesimal, l’objectiu és provar de reduir el seguit de petites imperfeccions que necessàriament s’acumularan”

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Xavier Zambrano:  Destacaria l’experiència de traduir a quatre mans D.H. Lawrence i Delmore Schwartz amb Albert Fuentes, un gran traductor. Va ser molt enriquidor i treballant plegats en aquests llibres vam acabar creant un traductor fantasma que no era ben bé ell ni jo. Era aquell “tercer que sempre al teu costat camina”, i resultava molt alliberador —en el sentit barthesià de jouissance— perquè superava la tirania infantil del jo. Hi ha una relació directa entre la qualitat de la King James Bible i el fet que la traduís un comitè de cinquanta-quatre traductors.

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Xavier Zambrano:  Paradoxalment, a vegades la manera més conservadora de traduir determinats passatges és fer una bogeria. Un exemple que m’agrada és la traducció del Quixot que va fer Motteux al segle divuit. Per traduir alguns dels estrambòtics refranys de Sancho Panza es va inventar un seguit de refranys que avui dia, gràcies a ell, són d’ús corrent en anglès, com ara “don’t put all your eggs in one basket” o “the proof of the pudding is in the eating” (traducció de “Al freir de los huevos lo verá”). El que s’ha de vigilar sempre és mantenir el nivell del registre. Si l’original té una paraula rara, s’ha de buscar una paraula rara. S’ha de saber quan posar “mirada” i quan posar “esguard”. Naturalment, els nivells dels registres fluctuen en el temps i l’espai, i una paraula que avui en anglès és rara o es considera un cultisme a l’època en què es va escriure el text perfectament podria ser d’ús corrent. De la mateixa manera, hi ha paraules que a Catalunya serien cultismes però s’usen habitualment a les Illes Balears. Això ho complica tot perquè mantenir els nivells dels registres requereix una familiaritat no només amb l’autor, sinó amb els usos i codis literaris de la seva època i espai geogràfic.

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

“Mantenir els nivells dels registres requereix una familiaritat no només amb l’autor, sinó amb els usos i codis literaris de la seva època i espai geogràfic”

Xavier Zambrano:  Si no existeix la paraula, te l’has d’inventar. Per sort el català és una llengua en la qual, com en anglès, la formació de paraules per composició és un mecanisme habitual que funciona molt bé. A més, quan cal, no és cap sacrilegi traduir una paraula per dues (o tres!) si així aconsegueixes mantenir més matisos.

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Xavier Zambrano:  No necessàriament, però sí que cal saber que els autors no surten en un buit per generació espontània. Com deia, cal certa familiaritat amb els codis literaris de la seva època, saber quins referents té, de quins moviments i estils s’ha alimentat.

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Xavier Zambrano:  En els oficis amb projecció pública la temptació constant és deixar-se endur per la trampa de la recepció i el prestigi. És molt fàcil deixar-se devorar pel que Plató anomenava “la gran bèstia” de la consideració social. I no estic parlant només sobre que et pugin els fums al cap. Aquesta bèstia s’amaga igualment en els caus de l’elogi, la crítica o la indiferència. L’ideal per a un artista —tan difícil d’assolir— és el que descriu al segle XI el pintor Guo Xi en el seu Assaig sobre la pintura de paisatge, que em permeto citar en la meva traducció al castellà: “En pintura, como en escritura, si escogemos un maestro a lo sumo aspiraremos a parecernos a él. Un hombre completo no se limita a una sola escuela, sino que combina muchas, lee y escucha los argumentos de muchos precursores y forma lentamente un estilo propio. Sólo entonces puede decirse que es un artista. Usar un solo tipo de trazo es no tener trazada. Usar una sola tinta es no tener ni idea de entintado. La mente de un artista tiene una cualidad oleosa, debe extenderse hasta comprender a otros seres humanos y envolver otros pensamientos, debe ser capaz de estar al lado de las cosas sin juzgarlas, siempre magnánima, siempre amable.”

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre.

Xavier Zambrano: Un projecte que em fa una il·lusió tremenda és la nova traducció de tot el cànon de Sherlock Holmes que estem fent amb Viena Edicions. Hem tret els dos primers volums de relats i a la tardor sortirà el tercer. Estic molt agraït als editors perquè m’han donat via lliure per fer alguna d’aquestes bogeries necessàries de què parlava abans i també perquè han volgut mantenir el registre complex i adreçat a adults (o joves espavilats) de l’original. També estic molt content d’haver traduït La fàbrica de nines d’Elizabeth Macneal per a Ara Llibres, la novel·la guanyadora del Caledonia Novel Award.

“Si no existeix la paraula, te l’has d’inventar”

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

Xavier Zambrano: Quan t’encalles en una determinada paraula o expressió i la data d’entrega es va acostant, a vegades et preguntes qui et manava dedicar-te a aquests sudokus lingüístics condemnats al fracàs. Després, però, penses en el plaer que t’han donat determinades traduccions i en com t’han permès d’accedir a textos que mai no hauries pogut llegir, i t’adones que és un ofici noble i necessari. Si, a més, et poses a pensar en l’impacte cultural d’algunes traduccions, fins i tot de les dolentes com la Septuaginta,  o recordes que alguns dels millors versos de la poesia catalana estan amagats en traduccions (com les d’Homer i Sòfocles que va fer Carles Riba), aleshores respires fondo, fas una cigarreta i acabes trobant alguna cosa que s’assembla a la solució.