Vint-i-dos contes capicua

Daniel Ruiz-Trillo publica ‘Vint-i-cua’ (Voliana Edicions, 2016), un recull de 22 relats curts que parteixen de palíndroms.

Presentació del llibre ‘Vint-i-cua’, a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres | Foto: Biblioteca Fages de Climent.

L’autor de Vint-i-cua (Voliana Edicions, 2016) “ és una persona versàtil, atès que tant ens pot arribar amb poemes d’exquisida sensibilitat o d’expressa ironia, que en podem llegir un article a la revista d’Estil, a  l’Empordà, a l’Hora Nova, o a l’apartat d’articles del web que ell dirigeix versos.cat, o ens podem trobar que ens mostri el seu vessant contista, com en el cas que ens ocupa, mostrant-nos, a la manera de Pere Calders, o Manel de Pedrolo, o de Quim Monzó, aquest bri d’ironia que només una ploma experta pot articular amb èxit. Normalment, parteix d’allò més quotidià i s’enlaira a l’imaginari, per aterrar en la sàtira fina gairebé poètica que ens fa esbotzar més d’un somriure, o que ens fa pensar en la insipiditat d’algunes actuacions que ens estranyen i que ell explica amb doble intenció. La persona que subscriu el pròleg, Marina Antúnez, ens  introdueix com en una mena de viatge cap el món contista de Daniel Ruiz-Trillo, que no deixa de ser una porta oberta cap a les seves veritats encobertes, magnificades i/o satiritzades; en definitiva, el rerefons de cada conte, que ell adapta a la seva imaginació amb gran habilitat d’escriptura.

Dins els contes de Vint-i-cua , hi lliscarem planament per la senzilla raó que són variats i amens. I és que al Dani li va el relat curt, no exempt de dificultat, un gènere que va conrear la literatura nord-americana, amb la tradició de les shorts stories. El mercat del llibre no ha d’immobilitzar l’experimentació de formes noves i encara que el conte no és una forma nova, si que és poc abundós en la literatura d’adults. Les històries breus poden ser d’una gran bellesa, o d’una agudesa corprenedora i penso, en aquest moment en l’exquisida literatura breu que va escriure Jorge Luís Borges. En els temps apressats en què vivim ens caldrà d’apuntar, potser,  cap a la màxima concentració del pensament, cosa que es dóna en la poesia i en el conte, també.

El llibre del qual parlem consta de 22 contes, capicua, com el titula l’autor i juga palindròmicament amb les paraules i amb el seu sentit, (com podem comprovar enel títol de cada conte p.e. “Ser res”, o “Ara Gara”, o Llull (que tan es llegeixen d’esquerra a dreta, com de dreta a esquerra). Tal i com ha de ser en un conte, en els relats de Ruiz-Trillo, hi ha un reduït nombre de personatges i una intriga poc desenvolupada que s’encamina ràpidament cap al clímax i al desenllaç final.  Evidentment, la concentració –de lloc, temps, acció, personatges- n’és un element dominant i, sovint, un objecte-símbol o una paraula clau és suficient per esparverar i sostenir la curiositat del lector.

Les històries narrades a Vint-i-cua solen ser urbanes, casen amb la vida que porta l’autor al Vallès. Amb tot, hi ha algun relat que situa l’acció a comarques, on el carisma sociable de l’autor no vol excloure els amics que hi té. Si us hagués de parlar de la temàtica, us diria que és ben diversa, enginyosa i divertida. S’hi recull ironia, sap jugar amb el malentès, com a “Piano Naip”; s’hi mou amb gracilitat innocent, amb humor blanc, com a “Bar Àrab”; amb humor sorneguer per recalcar la forma de comportament cínic , poc implicat, o apassionat, com denuncia a “Cívic”; a voltes, juga amb el doble sentit de les paraules, com al conte titulat “Tot”, en què, abstractament, empra el vessant homonímic de la paraula gravetat com a definició de conseqüència, d’importància… en contraposició a la definició homònima en el sentit de gravitació, de pes… al·ludint a les lleis de la gravetat; o bé ens explica una història una mica kafkiana, on el narrador implícit dóna veu a una cloïssa, o a un telèfon, com passa al conte “ A Torà, Garota”. També pot jugar amb utopies com la d’aconseguir pau al món, o amb d’altres desigs no tan utòpics com el d’aconseguir la Independència de Catalunya, com passa a “Català a l’atac”. Daniel, a voltes recorre a la imaginació antropomòrfica, com fa a “Tarot”  o a “SMS”. O s’inventa el somni premonitori d’un nuvi que deixa el lector en suspens, això passa al conte “Es car, Acse”. A vegades el relat parteix d’un equívoc , com succeeix a “Cec”. Són facècies que fan somriure com a “A Gavà, vaga”. En algun altre, tot i el to en divertimento, provoca un punt seriós de reflexió sobre l’enveja i la inconformitat amb el destí, com passa a “Aracne encara”.

L’autor caracteritza els personatges dels seus 22 contes centrant-se en la seva vessant psicològica, emprant -normalment- la tercera persona, a manera d’autor omniscient, en què l’autor hi és present però situat al flanc de l’obra, talment com si fos un conferenciant que s’acompanya de diapositives per explicar allò que ha imaginat. Però, en alguns casos, no defuig la primera persona, mitjançant la qual l’autor ens mostra la singularitat de la seva experiència estètica en què la forma i el fons no són tan diferents en cada conte: les estratègies del llenguatge, el fons de la història narrada gairebé com si es tractés d’un còmic sense vinyetes, produeix un efecte únic de gran intensitat. Els 22 contes de Daniel Ruíz-Trillo són analítics, reflexionen sobre un ambient o un caràcter i la seva reacció, que sovint frega l’absurd amb l’humor intel·ligent.