Vents més salvatges: de dones i per a tots els públics

L’escriptora i traductora Maria Cirera llegeix ‘Vents més salvatges’ (Empúries, 2015) de Bel Olid i en parla a la ‘Llavor Cultural’.

Bel Olid | Foto: La Setmana 2016.

Semblaria un joc. Es pot escriure una ressenya sobre Vents més salvatges sense fer servir les paraules dona, feminisme, reivindicació? Possiblement, però no seria fàcil o potser, simplement, no tindria sentit. A les presentacions del llibre, la Bel Olid es queixa. L’únic mèrit de l’autora és que parla de dones i a través de les dones? I tant que no però, malauradament, és un tret diferencial per entremig de la munió de llibres que es publiquen actualment. I un tret diferencial com aquest tampoc no es pot banalitzar. La tradició literària està farcida de protagonistes masculins i les escasses grans dames de la literatura han estat escrites per escriptors homes. La mateixa Bel Olid diu en una de les narracions autobiogràfiques del recull: Em semblava que els llibres eren sempre de les dones. Els homes els escrivien i les dones els llegien, i tant era així que vaig trigar anys a saber que Enid Blyton era el nom d’una dona. Escriure en femení, fins i tot si ets una dona, costa. Costa perquè per vèncer tota una tradició literària has d’estar molt segura d’allò que et portes entre mans i la Bel Olid ho està. Ella es justifica i parla de referents, Lispector, Petruixévskaia… D’acord, però això no vol dir que el lector hi estigui habituat.

Vents més salvatges són setze relats lleugers com l’estel de la portada del llibre però, com l’estel de la portada, vermell sobre fons de tempesta, són històries punyents i de transformació. L’autora té coses a dir i aprofita els relats per dir-les (Sempre es reben millor els que fugen de la guerra que els que miren d’escapar de la misèria, sobretot si és una misèria amb la pell negra, com si la pobresa no fos una bomba que t’acabarà matant). Podria haver fet servir qualsevol altre canal, de fet, la Bel Olid fa servir molts altres canals per parlar alt i clar, però en l’escriptura es nota que hi gaudeix i que s’hi sent còmoda. Els relats se situen en diferents períodes històrics, en diferents països i condicions, però les diferents veus femenines comparteixen timbre i tonada. Apareixen tietes i àvies que són referents, mares que no ho són tant, protagonistes que actuen i es mouen sovint cap a l’interior, algunes també cap enfora, però totes de manera contundent i definitiva.

Diuen els teòrics que, a l’hora de confeccionar un recull, s’han de posar els relats més vistosos a l’inici, seguidament intercalar els més bons amb els menys espectaculars per tornar a acabar amb una bona traca final. L’autora comença el recull amb She’s a woman, una perla delicada sobre la vida i la mort. L’acaba amb Dainuojanti revoliucija, narració coral ambientada en l’anomenada Revolució cantant. Dues narracions aparentment molt diferents, però només cal comparar els dos paràgrafs finals de l’una i de l’altra per adonar-nos de les evidents similituds.

Sempre més he trucat a les portes abans d’aventurar-me a obrir-les, sempre més he entrat als lavabos de les cases alienes temorosa i expectant. Sempre més m’ha fascinat la meva pròpia imatge al mirall, despullada, quan m’afaito les aixelles. Sempre més aquella música ha fet olor de fruita, de pell de seda, de mort de fons a punt d’esdevenir-se.
                                                                                                 She’s a woman

… sempre més recordaré, associat al gust pastós de la xocolata, el dia que vaig veure aparèixer al centre de Vílnius, tancant la corrua d’artistes, un enorme elefant blanc.

                                                                                   Dainuojanti revoliucija

Aquest sempre més, aquesta fatalitat ineludible travessa cadascuna de les narracions de Vents més salvatges, siguin de l’inici, del final o del cos del recull.

Certament, l’autora escriu històries rodones, molt ben acabades, amb un estil curós, potser fins i tot massa. La transgressió dels arguments es troba a faltar en l’aspecte més formal del recull. A la faixa del llibre, la Marta Rojals diu “La Bel et pot explicar la cosa més terrible de la manera més bella”. Segur que si la Bel ens expliqués coses terribles d’una manera més terrible, també se’n sortiria i ho faria bé.

A les presentacions, l’autora dedica el llibre amb traç enèrgic: “que el vent et dugui tan lluny (o tan a prop) com vulguis”. Que les narracions de la Bel Olid estiguin sempre a prop, enfocant un raig de llum cap a personatges i situacions que normalment no tenen cabuda en l’àmbit literari. Que la Bel Olid torni tan sovint com vulgui i, si és amb una aparença una mica més salvatge i despentinada pel vent, millor que millor, que ho celebrarem.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar