Una Setmana del Llibre bolcada amb les persones refugiades

Els actes centrals de La Setmana del Llibre en Català, que s’anunciava com la més compromesa de les que s’han fet fins ara, han tingut lloc durant el matí i migdia del diumenge 4 de setembre, a la zona central de l’esplanada de la Catedral de Barcelona i des de diverses vessants: les dels corresponsals a les zones de conflicte, la dels escriptors refugiats acollits pel PEN català i la de l’experiència de les persones refugiades i de les ONGs. El colofó ha estat la lectura del manifest de La Setmana de suport als refugiats. Maria Antònia Massanet ens fa de cronista.

Rosa Maria Calaf, Lluís Caelles i Xavier Bertral a la taula rodona sobre Periodisme i cobertura de zones de conflicte, acte programat dins La Setmana del Llibre en Català | Foto: La Setmana 2016

Corresponsals a les zones de conflicte

A les 11:00h, a l’escenari 2, hi té lloc la conversa: “Corresponsals a les zones de conflicte: Un altaveu pels refugiats”, on Lluís Caelles, periodista de TV3 que va estar a Idomeini i Xavier Bertral, fotoperiodista del Diari Ara, han compartit les seves experiències, moderades per Rosa Calaf.

Ple a les 50 cadires de què disposava l’escenari i un nombrós grup de persones dretes que ha arribat a la trentena de persones han confirmat l’interès del públic de La Setmana per aquest tipus d’actes compromesos i la necessitat d’habilitar espais més grans en properes edicions.

Rosa Calaf ha començat remarcant que els periodistes trien els continguts, pel que també tenen potestat per manipular la informació, a més que sovint es cau en pràctiques propagandístiques. També ha assenyalat una evolució en el tractament de la informació sobre els refugiats: primer hi ha haver una etapa d’indiferència, després de vinculació emocional i ara es va cap a la conscienciació i desmuntatge de prejudicis.

Limitacions econòmiques i repercussió de les notícies

Per la seva banda, Xavier Bertral ha destacat que un del principals problemes amb què es troben els corresponsals són les limitacions econòmiques per desplaçar-se als llocs de conflicte. Lluís Caelles ha explicat com l’any passat un Company i ell que anaven a cobrir les eleccions a Grècia van aprofitar per anar a cobrir la situació als camps de refugiats del sud de Grècia.

Per altra banda i hi ha el cas del tractament de la informació. Hi ha notícies amb més repercussió que d’altres i que aleshores tenen més presència als mitjans, assenyala Bertral, i Caelles afegeix que, en general, es van comparant les notícies amb les de cadenes com Al Jazira o la BBC, però això és trampós, perquè els grans canals tenen més recursos. A més que no hi ha temps ni diners per a la comprovació periodística sense càmera.

Rosa Maria Calaf, Lluís Caelles i Xavier Bertral conversen sobre els estralls de la guerra i la difícil situació que viuen les persones refugiades | Foto: La Setmana del Llibre en Català 2016.

Superficialització de la informació i “periodisme ciutadà”

Rosa Calaf també assenyala la superficialització de la informació, que ocasiona que la ciutadania cregui que està ben informada quan només està entretinguda, que cau fins i tot en una voluntat de desinformació. A més està el fet de la immediatesa de les xarxes socials. En aquest sentit, Xavier Bertral assenyala com les noves tecnologies permeten salvar una mica les dificultats econòmiques i Lluís Caelles recorda com ara persones amb poca experiència o gent del terreny, només amb una càmera petita i un programa d’edició molt barat o pirata, poden cobrir una noticia.

Aquest tipus d’informació, de primera línia i molt immediata, dóna també molts problemes perquè als periodistes els hi arriben un l’allau de notícies, molt viralitzades, però disposen de molt poc temps i recursos per filtrar-los i contrastar-los. Calaf anomena aquest fenomen “periodisme ciutadà”.

Altaveus dels refugiats

Calaf s’interessa per la recepció dels periodistes per part dels refugiats. Tant Bertral com Caelles han coincidit en què veuen els periodistes com l’altaveu per fer sentir les seves necessitats més peremptòries, per això en veure’ls si acosten per explicar-los la seva història, el seu drama personal. Volen que es sàpiga. Així com també parlen amb ells per conèixer l’estat de la seva situació de cara a Europa, ja que els hi arriben notícies de forma distorsionada i a través de rumors.

Lectura de poemes d’autors refugiats pel PEN Català

A les 11:45h arriba el torn de la lectura de textos d’autors refugiats per part de l’escriptor Sebastià Bennàssar, organitzat pel PEN Català. Llegeix 7 poemes de 2 dels escriptors acollits a Barcelona: de Totes les pedres (AdiA Edicions, 2014, que ja va per la 2ª edició), de Bassem Al-Nabriss, poeta palestí, i de Salem Zenia, poeta amazic que recentment ha publicat Jo sóc l’estranger (poemes de revolta i exili (Lapislàtzuli editorial, 2016).

La Setmana del Llibre en Català va donar veu a persones refugiades vingudes de Síria i Sàhara Occidental, en una taula rodona moderada per Anna Guitart | Foto: La Setmana del Llibre 2016.

Els refugiats en primera persona

I per fi arriba el moment per escoltar l’experiència dels refugiats en primera persona. A les 12h comença la conversa:  “Testimonis, veus en primera persona dels refugiats”, presentat per Anna Guitart,  amb la participació de Mohammed Maeema, sirià, i de Mansur Lahbab, del Sàhara Occidental, així com de la Rosa Anyó, de la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats (CCAR) i de la Clàudia Erill, de la ONG d’ajut als refugiats ACCEM.

I així entrem en la narració dels viatges del Mansur i el Mohammed des del campament per refugiats de Tinduf, a Argèlia, fins a Espanya, dels conflictes viscuts, de les traves burocràtiques i del sentiment de solitud que tant la CCAR com l’ACCEM els han ajudat a pal·liar.

S’han trobat en situacions tan absurdes com que en Mohammed va arribar a Espanya des de Síria, fugint de la imminència del conflicte – és pacifista i l’haguessin obligat a fer el servei militar i a ingressar a l’exèrcit–, en avió i de forma còmoda i directa, però a continuació se’n va anar a Suècia, on residien uns familiars. Per la Llei de Dublín, però, segons la qual els refugiats han de tramitar la sol·licitud d’asil al primer país europeu on arriben, va ser expulsat de Suècia i va haver de tornar a Espanya, on no coneixia la llengua ni hi tenia ningú.

Rosa Anyó, de la CCAR, explica que, per aquesta llei els països del sud d’Europa, els primers on arriben els refugiats, són els que reben més pressió. El sistema es basa en què el mètode d’acollida és el mateix arreu però no tots els països compleixen els estàndards, pel que es produeixen molts errors. La Clàudia de l’ACCEM també remarca que amb aquest sistema els refugiats que ja estan instal·lats a un país, aprenent la llengua i en procés d’integració, són obligats a canviar de país i a tornar a començar.

Mohammed Maeema explica que, tot i que a ell el viatge, fa 5 anys, li va ser fàcil, la seva germana i el seu marit, que van fugir recentment amb una filla de mesos, van patir tot un periple per mitja Europa. I ens recorda que encara han tingut sort. Hi ha gent que no arriba i acaba morta al mar. Per això calen vies d’accés pels refugiats segures i legals, així com que s’eliminin els visats de trànsit. Així s’estalviarien el problema dels traficants i dels sistemes il·legals i insegurs, conclou la Rosa de la CCAR.

El cas del Mansur Lahbab és radicalment diferent. Ell ja va néixer a un camp de refugiats de Tinduf, un camp que existeix des de fa més de 40 anys. Es mostra content pel recolzament del poble espanyol però no amb les institucions. Denuncia que durant molt de temps el Sàhara Occidental va ser una província espanyola més, la 53a, però que després van ser abandonats i van haver d’anar als camps de refugiats a l’espera d’un referèndum d’autodeterminació que no arriba.

Ell va arribar el 2012 i va demanar l’estatus d’apàtrida, perquè ja no tenia papers. Però per emplenar qualsevol formulari s’ha de posar la nacionalitat i el terme “apátrida” no és reconegut, pel que ha de posar que és argelina o marroquina. Ell hauria de poder ser espanyol, perquè els seus pares ho eren, però es va imposar el requisit que els saharauis havien de renovar la seva nacionalitat, fet absurd, assenyala, perquè la nacionalitat no es renova, estaven al desert, fugint de la guerra, i no ho van poder fer.

Trencar amb els estereotips i lluitar contra els traumes

Clàudia Erill mostra també la importància de trencar amb els estereotips i de mostrar que no hi ha un únic perfil de refugiat: hi ha qui arriba amb pastera, d’altres en avió, uns sense diners, uns altres tenen recursos, uns que tenen estudis universitaris, els altres que no…

Quan arriben aquí tant el CCAR com l’ACCEM i altres ONGs els orienten sobre els procediments, temps, on han d’anar… Hi ha tot un assessorament i uns itineraris d’integració laboral, però també es tracta de persones que han patit traumes i no podran desenvolupar una feina i establir-se si no els tenen superats.

Els programes d’acollida són en 3 fases i, si et deneguen el permís, has de tornar. I ha hagut casos de persones que s’han estat fins a 7 anys al nostre país però que després se’ls hi ha denegat l’asil. La Carme insisteix en la dificultat d’anar-se’n quan ja s’està integrat, a més que sovint el fet de tornar pot representar un perill per la integritat física dels refugiats.

Taula rodona “Refugiats en primera persona”, moderada per la periodista Anna Guitart, amb la participació de Mohammed Maeema  (Síria) i de Mansur Lahbab (Sàhara Occidental), així com de la Rosa Anyó (Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats) i de la Clàudia Erill (ONG d’ajut als refugiats ACCEM) | Foto: La Setmana del Llibre en Català 2016.

“Ningú elegeix ser un refugiat, hi estàs obligat”.

Mansur Lahbab explica com el govern sempre tracta de denegar la sol·licitud. Ell va demanar residència per arrelament familiar però li van denegar i va haver d’anar per la via judicial. I afegeix que ningú elegeix ser refugiat, hi estàs obligat. I les institucions que ajuden als refugiats els hi són un coixí on recolzar-se. Fa poc el van operar del menisc i al dolor i molèsties físiques s’hi va afegir la tensió psicològica d’estar lluny i sol i gràcies a les institucions li ha estat més suportable.

Mohammed Maeema s’afegeix als agraïments: va començar com a usuari del CCAR i ara hi treballa. Aquesta atenció resulta molt important perquè és el primer pas en el camí d’un refugiat. “Un sol no es pot integrar, cal recolzament, com el que jo vaig trobar”, conclou.

Visibilitzar tots els refugiats i consolidar els recursos

També s’expliquen que ara els casos dels refugiats sirians, en ser un tema mediàtic, es resolen abans, però que n’hi ha que no són tan visibles i que es tenen els processos congelats durant anys. “Hi ha sol·licituds de primera i de segona”, diu Anyó, i la Erill explica que també hi entren interessos i conflictes, tan polítics com econòmics, del propi estat espanyol. Hi ha casos en què no convé reconèixer refugiats de determinades zones.

També expliquen la precarietat del sistema: l’any passat hi havia 28 places per refugiats a Catalunya, ara s’ha passat a 250. Cal augmentar els recursos per l’atenció a aquestes persones, però no ara, sinó a llarg termini, consolidant-los i planificant-los a anys vista.

Com podem ajudar nosaltres?

Clàudia Erill posa damunt la taula que en la primera fase cal un model d’acollida professionalitzada però que sempre cal ajuda: acompanyament mèdic, mostrar com funciona una biblioteca, ensenyament del castellà –que es pot fer per intercanvi lingüístic, ja que molts parlen diversos idiomes i és una forma molt útil perquè ells es puguin empoderar– , etc., són algunes de les activitats en què es poden implicar els voluntaris. I recorda que “ens pensem moltes vegades que la nostra veu no té força i sí que en té: és cosa de tots que es visibilitzi el conflicte. Barcelona és ciutat d’acollida de refugiats gràcies a la pressió de la gent”. I també lluitant contra els discursos estereotipats i xenòfobs, recorda la Carme.

I així arribem a les 13h i a la lectura del manifest “La lectura escrita amb els refugiats”, per Manel Fuentes, durant el qual els editors i llibreters han tancat les parades i s’han reunit a l’escalonada de la catedral.

Lectura del manifest a favor de les persones refugiades dins La Setmana del Llibre en Català 2016, davant la Catedral | Foto: Maria Antònia Massanet.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar