Un homenatge a Kiarostami

El passat 4 de juliol va morir el cineasta, fotògraf i poeta iranià Abbas Kiarostami. La filòsofa Nelly Schnaith va escriure un comentari de la pel·lícula ‘El viento nos llevará’ (filmada l’any 1999), on reflexiona sobre la concepció del pas del temps en el món occidental, que l’editorial Cafè Central va publicar l’any 2000. Avui recuperem aquest comentari de Schnaith per homenatjar el cineasta arran de la seva mort i el publiquem en català, cortesia de l’editorial Cafè Central i traduït per Laura Basagaña.

En un casalot, gairebé irreal i certament atemporal, encimbellat en alguna muntanya del Kurdistan iranià hi arriba un equip de televisió per fer-hi un reportatge de tema imprecís: ¿rodar un documental antropològic? ¿Entrevistar una vella malalta i centenària? ¿Filmar un estrany ritual funerari? No se sap ni ho sabrem. A l’espera de que es donin certes condicions, també imprecises, sense les quals no pot començar la filmació, la càmera, ociosa a la força, passeja sense finalitats premeditades pel poble, pel rostre i els gestos dels seus habitants, es perd en el paisatge o es concentra, hiperrealista, en el compàs delerós del treball d’un insecte o en l’hàbit immemorial d’unes mans que munyen, serveixen el te o estenen la roba. L’ull de la càmera prolonga la mirada del realitzador, una mirada en esbarjo i errant que de cop i volta ha de posar en suspens totes les presses i les suposades urgències d’aquella empresa productiva que es deixa devorar per les finalitats útils i rendibles: la vida civilitzada. En mirar així, “desinteressadament”, pot ara aturar-se en les coses respectant la duració del ritme, la cadència natural de la creació.

En un moment donat, una tortuga, de closca polsosa i foradada, travessa la pantalla, sota l’ull de la càmera, del realitzador i de l’espectador, a temps real, a ritme de tortuga. La imatge consumeix minuts interminables- o màgics segons es miri-, suficientment llargs com perquè l’assistència se’n vagi o s’entregui fascinada a aquell fet insignificant que inesperadament s’ha tornat aconteixement.

Hauríem de relatar molts d’aquests aconteixements sense pes, rescatats de l’oblit a què els condemna la vida important dels espais on ha arribat la HISTÒRIA amb majúscules, per explicar una pel·lícula on, literalment, no passa res. O vistes les coses des d’una altra cara, on reemergeix l’infinit d’una vida relegada a la inexistència per la ceguesa epidèmica que contagien les cultures del domini.

En el més mínim no-res d’espai o de temps hi ha un infinit, pensava Zenó fa dos mil·lennis llargs. Per això Aquil·les mai atansarà la tortuga: fins i tot quan li arribi als talons sempre estarà separada d’ella per un infinit. Les ressonàncies poètiques d’aquest argument immortal -al·licients subrepticis, potser, de la seva immortalitat-no s’adiuen, no obstant això, amb les intencions lògiques que li van donar origen: demostrar que el moviment no pot ser pensat donat que només podem pensar allò que és i només és allò que no canvia, allò que no s’emporta ni el vent ni el temps. Per el logos tant la penosa lentitud de la tortuga com els peus lleugers d’Aquil·les són literalment in-significants, no tenen cap altre valor que l’il·lustratiu i no serveixen sinó per confirmar, per contrast, els valors oposats -eterns i universals- de la raó.

L’infinit de Zenó, com el de la matemàtica és un infinit intel·lectual: buit i uniforme. Res a veure amb la infinitud latent en què es trama cada ésser concret.

La pesada closca de la tortuga i el córrer alat d’Aquil·les no són per l’intel·lecte més que determinacions contingents: només compten com casos de les grans categories que ordenen el món o com eventuals metàfores conceptuals. Fins i tot quan la raó va haver de sotmetre’s a la història, després de les grans revolucions del segle XVIII, l’encuny d’aquesta matriu cultural va seguir fundant secretament la manera de veure-hi occidental: allò que entra en la història és allò que té importància pel logos, pel Geist universal. Les tortugues van seguir enfonsades en la seva insignificància.

El destí cultural d’Aquil·les va tenir, no obstant això, una altra derivació: si com a individu no hauria merescut segurament el reconeixement de la raó lògica o històrica, com a heroi, en canvi, va poder ocupar el lloc central que les seves gestes li van valer en la memòria selecta de la tradició. A Aquil·les li van passar coses i va fer que passessin coses, aconteixements destacables, categoritzables, exemplars, memorables, models d’identificació per la fosca massa d’individus que van arrossegar i arrosseguen la seva vida tan dificultosament com les tortugues i com elles han quedat al voral del camí on les coses -la història i les històries- passen.

Cap altre paper juguen els Superman, vint-i-cinc segles després i sense ofendre al diví Aquil·les, bandera d’altes epopeies. Els herois i els aconteixements -si són de pes- omplen el buit dels nostres infinits quotidians que s’han despoblat tant com els dels milionèsims espacials de Zenó.

És probable que la memòria d’Orient, encara fresca en la intel·ligència occidental que estava inventant Zenó, li inspirés aquesta faula llegendària que va posar al servei d’un concepte purament intel·lectual. Però Orient ens retorna avui, rere la càmera d’un cineasta iranià, la visió d’un món que tant desdiu la idea convencional d’aquell gran est de les mil i una nits com desconcerta els patrons narratius que sustenten la lectura de l’espectador occidental, encunyats en torn a la figura de l’heroi i de les seves peripècies. Kiarostami ens descobreix un món les imatges del qual són curulles de petiteses, sense dades ni ostentacions, nimietats que desdenya la més modesta de les faules i que el menys ponderat dels aconteixements no té en compte. No obstant això, aquella càmera davant la qual no passa res, renova la vivència d’un infinit al qual els occidentals ja no hi tenim gairebé accés: l’infinit de les coses “sense importància”, de la vida amb sordina, dels éssers discrets que es mantenen en reserva, a l’ombra dels meridians, un aleph que espurneja en cada instant de l’univers, tan actiu com ignorat pels interessos del temps productiu, mediàtic o comunicacional. ¿I si el que no veiem, no podem o no volem veure fos un tresor enterrat pels nostres assoliments?

Kiarostami s’entossudeix en un exercici d’arcaisme, a inicis del tercer mil·lenni, que plasma imatges i tempos revolucionaris per la quieta densitat del seu discurs.

¿Revolucionària , la quietud? L’ànima inquieta d’Occident forjada a cop de conquesta i commocions des de fa dos segles, feta als grans esdeveniments i al vertigen de canvis que van per davant de la consciència, assisteix entre fascinada i exasperada al desplegament d’un espai i un temps que jutja immòbils i per tant malbaratats; mira per l’ull d’una càmera que filma una tortuga a pas de tortuga, sense la més mínima alteració de la cadència real. És probable que el vell queloni s’escarrassi avui tan patèticament com antany el de Zenó. Però el seu vincle amb l’ “heroi” -si heroi pot anomenar-se a un subjecte només implicat per la intensitat de la seva observació- és un altre; ja no hi ha distància sinó identificació: el pobre animaló es mou tan lentament com el cineasta entorpit en la seva tasca. Després de contemplar-lo, magnetitzat, l’home surt sobtadament del seu encantament i el paralitza del tot donant-li la volta amb una puntada de peu. Però és difícil aturar la vida: la tortuga se les arregla per tornar a la seva posició normal, redreçant l’obstacle pesat que la protegeix. ¿Seran per ventura els humans, éssers de cultura, també capaços de redreçar la seva marxa, d’alleujar la llosa dels seus èxits, de recobrar la memòria de tantes riqueses perdudes, aquelles que van atresorar per obra dels seus ocis i no pas dels seus negocis? ¿Podrem reconciliar-nos amb aquell món i aquella natura a la qual pertanyem i que ara s’han tornat aliens en qualitat de dominats i explotats? ¿Tornarà l’home de l’acció i del progrés, menys travat pels beneficis de la seva feina, a gaudir de les “obres del seu repòs”? El cinema de Kiarostami refusa donar explicacions o respostes, deixa espais en blanc que l’espectador ha d’omplir amb els recursos propis de lectura, una intervenció creativa aportada per la riquesa o desvetllada per la pobresa posada al descobert de la seva pròpia existència.

La presència de l’altre també canvia de valor en aquest cinema “a mig crear”, “inacabat”, que demana la col·laboració d’aquell que el mira per realitzar-se. Si els altres compten en el rescat del tresor perdut, de l’infinit silenciat que s’esdevé en la fatalitat i en la contingència de cada instant, hem d’entendre que els portem endins abans de trobar-los cara a cara; són i hi són sense necessitat que els veiem: el realitzador s’enamora d’una figura femenina fugissera que no es mostra, fa amistat amb la veu d’un home que cava sota terra, en un cementiri, i mai no apareix.

¿Què es pot esperar de l’espectador occidental que veu la pel·lícula? O bé la rebutja per impaciència i avorriment o bé trenca la cotilla dels seus hàbits culturals, basats en formes de narrar fortament arrelades, molt més antigues que el cinema, i mira des de fora del bastió simbòlic que el sosté i el reassegura en la seva experiència del món. Si aconsegueix deixar de banda les expectatives consuetudinàries i corregeix la miopia que l’escuda, llavors accedeix a la visió atònita d’altres universos i altres tempos, a una miríada d’esdeveniments sense llinatge que rememoren la màgia de la vida com un misteri, una vida clandestina que ja només subsisteix a esquenes de la clara eficàcia de les explicacions i els càlculs. Es tracta de mons vençuts, on les tortugues tornen a ser enigmes, i els altres, semivelats per les ombres de la seva mateixa presència, hostes pressentits de la nostra pròpia ànima.

La càmera de Kiarostami no grata en el corrent de la consciència, no acompanya la lentitud, la paràlisi o la precipitació dels temps subjectius, senzillament vol restituir a les coses i als éssers el temps que els fou atorgat amb la seva creació: no pretén dir més que la natura o amb més mitjans que ella. Així és com les seves imatges exhumen un univers que, lluny d’empobrir-se, desborda infinitament els límits d’una percepció postmoderna, adotzenada per l’incentiu dels futurs galàctics. Però la poesia és rebel als adotzenaments i la seva mirada pot reanimar, a contratemps, la visió d’aquella veritat primera que el vent vol emportar-se i no diu sinó que el vent se’ns emportarà.

Traducció al català de Laura Basagaña.