“Tot sembla tan senzill”: concert-recital d’homenatge a Montserrat Abelló

La cantant Celeste Alías ha musicat els versos de Montserrat Abelló i els porta a l’escenari, dins el festival Tocats de Lletra de Manresa, amb la complicitat de tres poetes: Laia Noguera, Meritxell Cucurella-Jorba i Sònia Moya, i l’acompanyament musical de Santi Careta (guitarra), David Mengual (contrabaix) i Oriol Roca (bateria).

Celeste Alías, Meritxell Cucurella-Jorba, Laia Noguera i Sònia Moya abans de començar el recital d’homenatge a Montserrat Abelló | Foto: Meritxell Cucurella-Jorba.

La Sala Petita del teatre Kursaal de Manresa, amb el seu aire de sala polivalent i espai d’aixopluc, plena a vessar, sembla preparada expressament per acollir un acte intimista i màgic, l’espectacle poètico-musical “Tot sembla tan senzill”, un projecte llargament gestat, nascut de l’admiració i l’estima per part de Laia Noguera i Celeste Alías cap a la poeta Montserrat Abelló (1918-2014). A la part dreta de l’escenari hi ha “el racó de la lectura o de la poesia”, amb tres taules de fusta petites amb una làmpada de lectura cadascuna i diversos exemplars del llibre-disc Tot sembla tan senzill, publicat per l’editorial Fonoll, un llibre bellament editat, amb la coberta d’un color lila serè i les lletres blanques i negres, com els contrastos –llums i foscors– de la vida. Els poemes de l’antologia són una tria personal de Celeste Alías i Laia Noguera, amiga personal i deixeble de Montserrat Abelló, i una mostra de les diferents etapes de la seva poesia, tot i que no segueixen un ordre cronològic. Segons s’afirma al pròleg, el criteri d’ordenació dels poemes ha estat estètic i sentimental, per motius musicals i per intuïció amorosa, amb l’objecte de fer seva la poesia de Montserrat Abelló i endinsar-s’hi d’una manera diferent.

Els poemes musicats per Celeste Alías i Santi Careta pertanyen a la primera part de l’antologia, “Canten les dones”, amb intervencions de les poetes Laia Noguera, Meritxell Cucurella-Jorba i Sònia Moya recitant. Bona part dels poemes de la segona part, “Són paraules que m’emprovo”, apareixen al disc recitats o cantats seguint el mètode de la improvisació, mentre que a la tercera part, “Aquest amor tan persistent”, hi apareixen altres poemes significatius de Montserrat Abelló que també formen part de l’espectacle.

Quin millor homenatge a la poeta que musicar i cantar els seus versos i unir diferents veus de dona per mostrar la riquesa i complexitat de la seva poesia, tendra i forta. La primera cançó, “Parlen les dones”, és una declaració d’intencions:

Parlen les dones,

la seva poesia

tendra i forta.

Ben pocs s’aturen

a escoltar aquestes veus,

que, trasbalsades,

un nou llenguatge diuen

nascut al fons dels segles.

Després de la cançó, Laia Noguera recita un poema seu que encapçala l’antologia, “Fèrtil”, dedicat a Montserrat Abelló i a la creació poètica, en què el simbolisme de la creació poètica pren la imatge d’un bosc on hi ha la deu i el silenci, on la poeta camina amb les mans buides sobre la terra fèrtil, s’hi perd i s’hi retroba, somnia i pren l’aigua amb les mans buides i rep amb gratitud la parla fèrtil i el gran silenci.

La veu poderosa i plena de matisos de Celeste Alías traspua emoció quan canta i interpreta els poemes. Des que l’any 2010 va descobrir la poesia de Montserrat Abelló, s’hi emmiralla recitant, creant melodies instantànies, deixant-se sorprendre pel ressò de les paraules i els versos en la seva pròpia veu. Explica que quan va llegir els poemes d’Abelló no va poder evitar cantar-los. Parla d’un element oníric, buscat a partir de la improvisació i la recerca de sons orgànics, per destacar la idea d’un somni.

És màgic i estrany el moment dedicat al vent, amb la cançó “Tot és així com un vent”, la incorporació de la dansa de Laura Batallé i la recitació de Laia Noguera del poema “El vent damunt la pell”. Com en altres moments en què alguna de les poetes recita enmig de la cançó, la combinació de veus i sons accentua la sensació d’unió i d’emoció, amb la veu de Celeste Alías com a cloenda perfecta. Perquè, en definitiva, tot és poesia.

Sento ressonar diferents veus de dona i diferents músiques en l’espai i miro de captar-ne les vibracions, endevinar el matís volgut i el sentiment. Tot i el domini del jazz, cada cançó té el seu propi estil musical, adequat al text, amb espais per al pop i el bolero. Hi ha moments per al diàleg entre les poetes i la cantant, moments per a la complicitat i l’experimentació i el joc de miralls. Les tres poetes es complementen perfectament amb el ritme, el to, la intensitat i els timbres de veu. Totes elles i la Celeste, cadascuna a la seva manera, són en cada moment la Montserrat, li cedeixen la seva veu, l’acompanyen.

La il·luminació de l’escenari va canviant segons on transcorre l’acció. Cada cop que les poetes reciten des del racó de lectura, la il·luminació és de tons blaus, diferent de la il·luminació central de tons groguencs quan canta la Celeste. En un moment determinat, l’escenari es tenyeix de tons vermellosos en consonància amb el poema que recita Meritxell Cucurella-Jorba en aquell moment:

Voler dormir, no sentir,

no ser.

Tanco els ulls i el cap

se m’omple de vermells;

sangpresa de geranis,

d’esbatanades roses roges,

de clavells carmesí amb

pètals com dents plenes

de sang.

No poder dormir.     I tots

aquests vermells, brunzents,

a dins.

(L’arrel de l’aigua, 1995)

També hi ha un lloc per al record i l’amistat, en aquest cas és el poema “Tulipes”, que Montserrat Abelló va dedicar a la seva amiga Maria-Mercè Marçal, convertit en un joc a dues veus entre Sònia Moya i Celeste Alías, i un lloc per a les coses més senzilles que de vegades amaguen una foscor corprenedora, com és el cas del poema que dóna títol al llibre, el retrat d’una vida en família:

Tot sembla ben senzill. Quatre parets

fan una casa. Un home i una dona,

un fill. Una taula, quatre cadires,

i un llit per a dormir, néixer, morir.

Tot sembla tan senzill, si fos així!

(Paraules no dites, 1981)

L’espectacle traspua intensitat i moviment, i fa augmentar la calidesa i l’emoció en tots sentits, també entre el públic assistent, cada vegada més entregat. No perdem de vista que “són les paraules de Montserrat Abelló”, com recorda Laia Noguera després d’un dels punts àlgids de la nit, ara sí, tots junts a l’escenari, amb la peça “Espero meravelles”, composta per Santi Careta, una combinació de quatre poemes encadenats, recitats per les tres poetes sobre l’escenari amb l’acompanyament de fons dels sons de la veu de la cantant i aquesta música especial que és un reflex del vers “Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades”. Tinc la impressió que cada actuació sempre serà una mica diferent, única, per la combinació de veus, versos, música i emocions paral·leles que sintonitzen amb cada moment i cada lloc. En aquests cas, a Manresa, hi han col·laborat el saxofonista Joan Mas en una de les cançons i Laura Batallé, amb diferents acompanyaments de dansa.

Hi ha tants moments memorables en el transcurs de l’espectacle que costa triar-ne un. Potser un dels més emocionants és la interpretació del poema “Sovint diem”, un poema breu, cantat magistralment per la Celeste, que és capaç de fer sentir físicament el desconsol i al mateix temps l’esperança i la força de l’amor:

Sovint diem

això és la fi,

cap música ja no controla

les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem

que escruten l’horitzó,

llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,

que amatents escolten

allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,

l’amor que aprenen a sostenir

contra el caire del temps.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

Montserrat Abelló, quan va ser homenatjada a la Institució de les Lletres Catalanes el Dia Mundial de la Poesia, en una de les seves últimes aparicions l’any 2014. | Foto: Laura Basagaña.

La poesia de Montserrat Abelló mostra la seva mirada molt personal, però també la veu de totes les dones: “una poesia que parla de nosaltres i ens ajuda a viure; una poesia vital i rebel, inquisitiva i obstinada”. Els seus poemes, generalment breus i aparentment senzills, sovint parlen del cos i donen veu a les dones, però també amaguen tot un món en la foscor, es pregunten, dubten i es neguen, però sobretot il·luminen i ens parlen del plaer de viure. Segurament el fet de començar a escriure poesia a la maduresa, als anys cinquanta i encara des de l’exili, en un moment social i polític molt determinat, ha fet que adquirís una veu molt personal. La seva obra és un sol poema que s’ha anat construint lentament, entreteixint diferents fragments de vida, al costat de la lectura de veus estimades, com ara les poetes nord-americanes que ha traduït (Sylvia Plath, Adrienne Rich, Anne Sexton, entre d’altres). Llegint-les va descobrir que es podia escriure d’una altra manera. Com deia la poeta en una entrevista, “tot d’una vaig tenir la necessitat d’escriure allò que volia i sentia. Vaig començar a escriure tal com jo ho sentia, tal com rajava, des d’un cos i uns ulls de dona”, i així va anar trobant i modelant la veu pròpia.

L’espectacle “Tot sembla tan senzill” és un bon començament per a qui vulgui endinsar-se en la poesia de Montserrat Abelló i descobrir les seves paraules i la seva màgia discreta i callada, però amb una gran força interior. Hi trobem “un ancoratge a la llum, un aixopluc, camins que es bifurquen, retorns, preguntes i silenci. La veu amarga i la veu esperançada, transitant entre les flors, pels corriols de la lluna, en aquest planeta trepitjat”. Com afirmen Laia Noguera i Celeste Alías al pròleg del llibre, “volem vibrar en el cor de les seves paraules, sentir la seva solitud i la seva valentia, plantar en la seva terra els nostres peus”. Montserrat Abelló havia escoltat en vida alguna de les primeres cançons, quan el projecte encara s’estava gestant, i amb seguretat hauria gaudit enormement de l’espectacle i de l’estima cap a ella i la seva obra. Perquè aquest espectacle, no ho oblidem, és un acte d’amor.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar