Tocats de Lletra. Un recital que clou 10 anys de paraules

Divendres 28 d’octubre el Teatre Conservatori de Manresa va acollir l’espectacle Venim del nord, venim del sud, que s’emmarca dins el cicle literari Tocats de Lletra, un dels més importants del país. Enguany, el Tocats celebra ni més ni menys que els seus 10 anys de vida, i l’espectacle de cloenda del Conservatori, a banda d’acomiadar-se de l’edició d’enguany, enunciava, sense fer-ho, la continuació del festival i, per tant, l’onzena edició.

La voluntat de Venim del nord, venim del sud és i ha estat la d’ajuntar en un mateix escenari poetes d’arreu dels Països Catalans. Aquest any, els poetes que hi van participar van ser Vicenç Llorca, Marisol González, Laia Martínez López, Carles M. Sanuy, Ivan Brull, Eduard Sanahuja i Antònia Vicens. També havia de venir la sitgetana Vinyet Panyella, però finalment no va poder ser.

Després dels parlaments de presentació per part del president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Antoni Daura, i de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Manresa, Anna Crespo, el pianista i compositor Manel Camp (premi Bages de Cultura) va obrir l’acte. El primer torn de poetes que van pujar a l’escenari ho va fer a poc a poc, sense cap pressa.

Vicenç Llorca és de Barcelona, i llegeix poemes del seu darrer llibre, Calendari d’instints. El primer: “Fer el temps”. El temps, un element recurrent que caldrà anar seguint durant l’acte. Ara Llorca llegeix un seguit de poemes que beuen dels ensenyaments de Confuci, i ho fa amb una dicció pausada, gairebé segura, amb una gestualitat creixent i repetitiva que es va obrint a l’espai. Una boutade: fa com qui rep un missatge al mòbil i el tal missatge és un poema. No pot fer sinó llegir-lo. La de Llorca és una poesia que voreja els horitzons de l’orient, però que té una forta càrrega aparentment experiencial que el poeta vol traspassar.

Marisol González. Nules, País Valencià. Obre l’acte dient un llarg “Cant de llengua”. Té el palmell decididament obert i ens ensenya com el mou segons va dient. Palmell obert i llavis durs. Un cant sobre el cant, entrem en la poesia d’una valenciana lleugerament metalingüística. Se serveix d’alguna forma potser saturada, com la del poema que arrenca amb “hi ha” (després n’hi haurà un altre en què farà servir el mateix procediment). Ret un homenatge a Estellés. És un poema que no acaba de distar de “La dona que ven coses, a la nit, a la porta”, el conegudíssim poema de L’Hotel París (1973).

Laia Martínez és al Conservatori, però després formarà part de l’engranatge del cercatasques poètic al bar La Gramola. Diu poemes d’Afollada, i ho fa sola, sense en Jaume Reus, amb qui forma el grup d’electroversos Jansky. És una recitadora sense preàmbuls amb una veu que sap l’ofici, amb un teixit sonor molt fondo. I diu l’erecció, les escales, el semen, el sorral d’orgasmes, la gangrena. Tot el que cap en el camp semàntic de la sang calenta. Els versos els pronuncia amb la memòria còmplice del dir.

El segon torn de poetes el va obrir Carles Sanuy, poeta lleidatà nascut a Manresa. Sanuy ens ofereix poemes del llibre inèdit L’ordre de les coses, en què hi ha, sobretot, sonets blancs. El primer poema, “Tribut”, és un homenatge a Francesc Garriga Barata. El temps, la mort. És un llibre de to marcadament greu. Sanuy té una veu rugosa, forta, fascinadora i, per damunt de tot, anava a dir, creïble. “L’atzar té quatre versos mal cosits”.

El següent és Ivan Brull, de València. Diu poemes dels seus darrers dos llibres. “Roda la baldufa de Déu”. Ara, dialoga amb el Càntic dels càntics. Brull té la mà esquerra damunt del genoll, i els peus li van de terra al tamboret, del tamboret a terra. De tant en tant, hi ha una combinació de substantiu-adjectiu sorprenent. El ritme de la majoria de poemes està molt ben aconseguit, i és aclaparadorament fàcil de relacionar amb la seva qualitat de músic.

Eduard Sanahuja no diu d’on ve, però és de Barcelona. I comença etzibant el següent: “sóc al centre geomètric del meu país”. Enceta el recital pel llibre Compàs d’espera: en llegeix una llista breu de poemes-epitafi. Després, obre El llançador d’espases. Sanahuja beu d’una calma ben assentada, d’un pes equilibrat que toca de peus a terra. Destil·la una bonhomia humil i sàvia, la de qui posseeix una gran autoconsciència de la pròpia vida. També recita algun poema de l’inèdit Teories del no, guanyador de la darrera edició dels Jocs Florals de Barcelona. Aquest decasíl·lab el repetirà tres vegades: “tota moral fa mal quan la defenses”.

La darrera és Antònia Vicens, escriptora i poeta mallorquina nascuda al poble de Blai Bonet. Vicens va tota de negre, és com la mort que ha anat apareixent en alguns poemes anteriors. Ha aparegut finalment per dir la vida precisament al final de l’acte. Perquè la presència d’Antònia Vicens és difícil d’ignorar. Amb les seves ulleres característiques, amb el tronc lleugerament inclinat cap al públic, recita de memòria poemes de Lovely, Sota el paraigua el crit i Fred als ulls: “lliscaven estrelles / de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom”. Vicens evoca la seva primera llibreria. Llibres en una casa de pobres.

Manel Camp clou l’acte amb la cançó de Lluís Llach. En aquesta edició, no ha acompanyat cap poeta mentre recitava, com en anys anteriors. Els protagonistes pugen a l’escenari. Saluden. Somriuen, s’agafen, parlen entre ells. Una representació dels Països Catalans. El Conservatori, ple, aplaudeix mentre els acaba d’observar. A dins els caps hi ha la lletra:
Venim del nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

i no creien en les fronteres

si darrera hi ha un company

amb les seves mans esteses

a un pervindre alliberat.

I caminem per poder ser

i volem ser per caminar.

Guardar