Tercera entrega #A l’illa de Lesbos o els amors silenciats

VI. 18 de febrer de 2006 

Sóc cuidadora de discapacitats. Quan vaig tancar l’etapa de la carrera de Comerç Internacional, deixant enrere tot el què implica treballar d’això (úlceres d’estómac, estafes fiscals, cobrar per fer veure que treballes), vaig saber que acabava d’iniciar la recerca del propi jo. Havia estudiat aquesta carrera perquè els meus pares m’hi havien empès. M’agradaven els idiomes, m’agradaven els números i viatjar i, segons els meus pares, era una noia intel·ligent que es podia permetre el luxe d’estudiar aquella carrera amb tant de futur.

A la carrera recordo que ens entrenaven per patir. Havíem d’aguantar la pressió perquè només d’aquesta manera triomfaríem. “Al futur, –els deien molts professors- us trobareu amb situacions impensables i heu d’estar preparats per a tot”. És cert que jo sabia que era una de les professions que més rosegava la paciència, queixalava l’autoestima i s’endrapava d’un sol mos els més dèbils.

– És una professió estressant, d’acord, però de què serveix que ens ataquin als nervis de tan joves? Després quan arribi la gran situació estarem tan dopats de pastilles i tan malferits psiquiàtricament que no hi haurà res a fer i caurem igualment dins un pou negre molt fons, amb l’empresa al darrere.

Havíem de transcriure els apunts a ordinador des de les classes i ens ho dictàven en diferents idiomes a una velocitat dramàtica. Jo crec, que ara no seria capaç de tornar a reviure allò. Aquell estrès, aquella angoixa constant. Arribava a casa i no em sentia ni els músculs. Estava per llençar a les escombraries, i això un dia rere l’altre.

Vaig descobrir el meu cantó humanístic després de fer les pràctiques de final de carrera en una delegació de les Nacions Unides, a Bèlgica, on l’avorriment era soporífer. Cada dia havia d’estar allà a les vuit del matí. I jo arribava puntual i no hi havia ningú. Els despatxos buits, tot plegat fantasmagòric. Mitja hora més tard començaven a arribar tots i es col·locaven davant dels seus telèfons i aparells computadors. Jo m’estava una hora resant perquè algú es recordés de mi, i quan finalment venia algú era per dir:

-Avui no hi ha feina. Pots marxar quan et sembli.

Després de tota la carrera d’obstacles a la Universitat, aquella experiència pràctica em va semblar una burla a la intel·ligència humana. Allò era el somni de qualsevol gandul: cobrar per mirar per la finestra.

Llavors, quan un dia amb el Regió 7 al davant fullejava els anuncis de feina, vaig llegir que calia gent per a les residències de discapacitats psíquics. En el fons, sempre havia estat una feina que m’hauria agradat fer: la psicologia de l’ésser humà i la sociologia dels grans grups de massa m’han atret des que era una adolescent.

En aquell moment, vaig fer un pols a la sort i em vaig aventurar a canviar de vida. Tenia Comerç Internacional, sí, però em dedicaria a ajudar els altres, una faceta que em feia sentir creativa i útil. Una nova feina que valoraria les meves qualitats reals i em serviria per demostrar-me a mi mateixa que hi ha feines que no serveixen per perdre el temps.

* * *

Mentre escolto Diana Krall a casa, recordo els moments més durs de viure a Manresa: aquesta ciutat-poble que ho engloba tot: l’amistat, les enveges, les pors, els retrets i les mirades per sobre l’espatlla… La ciutat dels solitaris i la ciutat que engendra Soledat a dojo. Les superioritats dels uns i dels altres i la no-homogeneïtat dels manresans trenca un equilibri on podria viure tothom –o gairebé tothom- en pau.

Aquesta ciutat, Manresa, que m’ha ajudat a estimar-me tant, per sobreviure a les bajanades que pot arribar a dir la gent: del què les veïnes xafarderes diran quan em vegin amb la meva nòvia pel carrer; de la gran ploranera que farà ma mare per culpa del què diguin; dels sants prejudicis i els corruptes testimonis. De tot aquest rotllo.

-Els manresans són com els gossos: oloren la por. I per tant, he decidit que no vull tenir por.

Moments de soledat? I tant! Intensa soledat! De vegades una soledat buscada per mi –en viatges a l’estranger per a l’autoconeixença- però de vegades, soledat-no-desitjada sorgida de retrets d’amics, de gent que et gira la cara quan s’adona que ja no els interesses i de gent que tira la pedra i amaga la mà.

* * *

Dijous 23 de gener del 1961

Zurich,

“Estimada Món,

espero que a Barcelona no faci tant de fred com aquí a Suïssa. En l’última carta et deia que no parava de nevar, i encara ho puc corroborar amb més força: no ha plogut ni un sol dia des que vaig arribar. Tot és neu.

 La veritat és que la feina i les gestions per a La Maquinista, aquí,  em van molt bé: sempre hi ha projectes nous i estic aprenent moltes coses. 

Aquí la vida és diferent: la gent, els carrers, la cultura…Només fa dos mesos que sóc fora de Barcelona i em sento més de Suïssa que no pas de la meva ciutat natal. És un sentiment molt estrany, Món.

La veritat és que he conegut una noia, Món. Jo t’he estimat durant tot aquest temps, però ara en la distància,  et puc dir que potser et mereixes algú que t’estimi més encara. Jo creia que t’estimava més que qualsevol altra persona en aquest món, però he descobert que no. 

La meva il·lusió és ara a Suïssa, i espero que ho puguis entendre,

Marçal”.

La Món va deixar la carta sobre el llit i es va sentir afligida. Encara que no sentís atracció sexual cap al Marçal, hi sentia molt d’afecte i la carta era un comiat en tota regla. Qui sap si es tornarien a veure. A més a més, renyir amb el nòvio era una de les pitjors penes del moment: la dona no podia anar sola per la vida.

– Ai pobreta, –mussitava una veïna en veure la Món- no pateixis eh?, que encara ets a temps de trobar-ne un altre de tan ben plantat com ell. O més!

– Nena, el pitjor en aquesta vida és estar sola- sentenciava una segona veu abans d’entrar a la fleca del barri-. Jo de tu, no perdria el temps, que… qui no corre, vola!

La Món callava apretant els llavis i les odiava en secret.

* * *

VII. 23 de febrer de 2006 

La soledat per la Lena és la imatge d’ella davant del telèfon esperant una trucada que no arriba. Portar una relació a distància és molt dur.

-La solitud per a mi és quan tu et sents molt a prop d’algú espiritualment, però no tens una abraçada quan la necessites. Com a molt el telèfon, o Internet. O ni això. És l’absència de connexió amb el món. No és només l’estat físic, sinó també el fet de no sentir-te acompanyada per una persona que t’acotxi, que no hi hagi res empàtic.

El pis de la Lena està buit. Ella torna de l’ESCAC tard al vespre. Gira la clau al pany i obre la porta. Es troba la sala fosca davant seu. Encèn el llum. Està cansada després de tota la tarda de rodatge.

– Si no fos pel cine, em podria morir i ningú notaria res fins al cap del proper rodatge. Llavors la gent del rodatge avisarien de la meva absència als de casa, que viuen lluny. Perquè estic sola.

La casa se li fa gran, amarga. Camina sense esma pels passadissos pensant què es farà per sopar i engega la tele o posa Los 40 Principales sempre a la mateixa hora, quan posen les mateixes cançons.

-És com posar un disc.

La Lena es troba immersa en una llum barroca, amb molts contrastos i molts clarobscurs. El seu estat d’ànim també es podria descriure així. Fa uns moments tornava de Barcelona a Manresa amb tren, i mentre el tren sacsejava els cossos dels viatgers amb els múltiples revolts i corbes, la Lena treia el seu flamant bloc de notes i dibuixava. Bolígraf i llapis. Traços agressius, terriblement abruptes. D’aquesta manera, treia el dolor, la xafogor psicològica que li escalfava el cap i era una mica més lliure. Notava que la relació amb la Lucía s’estava morint. Si es que no havia mort ja.

Dones d’esquena i figures geomètriques eren les protagonistes de la vetllada en tren de la Lena. Uns dibuixos que reflectien perfectament els seus sentiments: les pors, la melangia continguda, els adéus. Ho pressentia. La parada final del viatge al costat de la Lucía era imminent. Al costat dels dibuixos, hi escrivia la frase de la Lucía Etxebarría: “tropezarme de lleno con la sensación de que estoy sola en el mundo” del llibre De todo lo visible y lo invisible que no feia gaire que la Lena havia llegit.

Al tren vius el típic moment on no pots evitar pensar. Tren equival a pensar per a mi. Al tren acabes pensant en allò en què no vols pensar. El millor que es pot fer al tren és escriure.

Figureta de ceràmica pàl·lida. Claredat líquida als ulls. Foscor inaudita de l’iris. Paraules de marbre llançades al vent, taral·lejant una cançó sola, quan torna a casa des de l’estació. Estrofes de cançons fredes i suaus. Veueta de paper pinotxo. Fredor. Soledat tàctil. Obrir la porta de casa i trobar-se amb la buidor de cara.

-Amb el pare tenim una relació  que sabem que hi som encara que no ens veiem.

Viu sola arran del seu dinovè aniversari, quan el pare es va emancipar per anar a viure amb la seva nòvia. La Lena es va quedar amb el pis de la infantesa, amb tot de mobles vells que els seus pares en el seu dia havien col·locat.

– Viure sola va ser gradual. Jo vivia amb el meu pare. Jo anava creixent i les atencions cap a mi anaven decreixent.  Els meus germans grans ja s’havien independitzat i jo estava sota la tutela del meu pare, després de la mort de la mare als catorze. Quan vaig fer els divuit anys, el pare poc a poc va començar a anar a dormir a casa la seva nòvia, encara que em feia el dinar i s’assegurava que jo mengés. Sempre que em veia, intentava donar-me conversa.

– Has vist la notícia aquesta que diuen que apugen els impostos?

– Sí, papa.

Però no funcionava. El pare conservador -de dretes i votant del PP- i la filla  totalment d’esquerres, com volies que funcionés? La Lena recorda una escena: una conversa que van protagonitzar pare i filla el dia després dels atemptats a Madrid, l’onze de Maig del 2004.

PARE: T’han manipulat els socialistes dels collons!

LENA: No, t’han manipulat  a tu els del PP!  Encara no te n’has adonat?

PARE: A sobre que tenim el problema d’ ETA, va ara i resultarà que tot ha estat obra  dels fonamentalistes del carall? Que s’hi han afegit a última hora, potser?

LENA: Que no s’hi ha afegit ningú, papa. Que tot això ho ha fet Al-Qaida i prou. Que ETA no hi ha tingut res a veure! Sembla mentida…com algú es pot deixar enganyar d’aquesta manera?! Estic flipant. Fli-pant!

PARE: El mateix et dic; perquè t’han manipulat, i bé!

LENA: No, a tu!

PARE: No! A tu!

I interminablement fins que un dels dos diu que es deixi estar el tema i que es parli d’una altra cosa. Aquest tema, ja mai més tornarà a sortir. I engreixarà la llista de les paraules tabú a casa la Lena.

-Cada setmana el pare em deixa 20 euros sobre la taula del menjador i he d’anar tirant. Normalment també em fa la compra. Jo agafo els bitllets i em menjo les pomes.

3. LA PRIMAVERA

VIII. 26 de març del 1950.

A l’escola de la Món, quan tenien 10 anys, estava de moda tenir un actor preferit, un heroi que salvés les fràgils nenetes de tots els perills terrenals. Quan totes les amigues es posaven a baladrejar el nom dels seus herois, la Món es quedava callada. Les nenes del col·legi saltaven:

– Jo m’agafo el Cary Grant – deia una noia pèl-roja i pigada-.

– Jo, el James Mason! – replicava la del costat-.

– A mi també m’agrada el James Mason- saltava la baixeta amb cua de cavall-.

– Doncs busca-te’n un altre. Els herois han d’estar amb una sola dona, i jo l’he dit primer que tu- li contestava la de la faldilla prisada amb un aire autoritari.

Les fulles dels arbres es reverdien amb la primavera i tota la natura renaixia amb gran esclat. Un nou alè de vida tornava a impregnar-ho tot. La Món no es fixava en els actors de les pel·lícules. Tant li feien! Mai havia sentit atracció pels models masculins de bellesa. Però, totes les seves amigues en tenien un. I ella se sentia diferent de les altres. Estranya. Li començaven a avorrir les converses de les amigues envers quin dels actors que deien era el més guapo, i en un atac per fer de la seva vida quelcom de més normal, va decidir unir-se a la coral de veuetes infantils:

– Us equivoqueu, el més guapo de tots és el Cornel Wilde. Aquest és el meu actor preferit.

Havia retingut el seu nom després d’haver vist una pel·li al cine. Només va fer el què s’esperava d’ella: unir-se al ramat de nenes de la postguerra. Simplement ho va fer per no estar sola. Per por.

* * *

– Qui t’agrada de la classe?

– Ningú.

– Vaaa! Jo t’he dit que a mi m’agradava el Pau, digue’m qui t’agrada a tu?

– És que no m’agrada ningú, de veritat.

– No m’ho crec. Això és que no vols confiar amb mi. Què et penses que li diré?

– …

– Ostres Lena, vaja amiga que tinc eh? Em pensava que eres la meva millor amiga…

– No dius res? Et volia confiar un altre secret, però com que veig que tu passes de mi, doncs res.

– El Gerard.

– El Gerard? Uaaal·laaaaa! Tranqui, tranqui, que no et defraudaré. És més, t’ajudaré a que es fixi en tu.

La Lena se sentia indiferent cap al Gerard i cap a la resta de població masculina de la classe. No enganyava pas a la seva amiga d’escola quan li deia que no li agradava ningú. De fet, dintre de la resposta “ningú” s’hi englobaven les noies.

Mira qui ve, Lena! S’ha tallat el cabell. Va! Digue-li algo!

Que no, que no. Que no li penso dir res.

Va tia, no siguis tonta.

Que no li penso dir res! A més, ja no m’agrada.

Ah no?  I qui t’agrada ara?

Ningú.

L’Aina i la Lena es van enfadar de nou. L’Aina creia que encara li agradava el Gerard però que no ho volia reconèixer. La Lena s’esforçava en trobar arguments convincents. No obstant això, la seva amiga acabava convençuda que la Lena no volia compartir confidències. Quan es van enfadar, va ser el primer cop que va tornar plorant del col·le. La seva germana gran la va haver de consolar durant molta estona.

– No pateixis Lena, que no és tan greu! Enfadar-se amb els amics és normal, quan passes tant temps amb algú, doncs surten coses. Però tot s’acaba arreglant. Ja ho veuràs.