Tchindas, la celebració de la diferència (per Daniel Ruiz-Trillo)

El documental ‘Tchindas’ és un cant a l’alegria i a la celebració de la diferència. A Cap Verd, l’illa on va néixer Césaria Evora, una comunitat celebra el Carnaval i en fa tots els preparatius els dies abans. A la festa hi contribueix tothom i no hi sobra ningú. Les ‘tchindas’- comunitat de transsexuals- organitzen, celebren i preparen una festivitat de la mà de tota la població: la discriminació i el rebuig no hi tenen cabuda. La convivència i alegria, l’ajut dels uns cap els altres, contribueixen a fer vàlid un model de convivència on hi regna el respecte, la solidaritat i el cant a la vida. Dirigida pel cineasta Pablo García Pérez de Lara i per l’escriptor Marc Serena, i produïda per Yolanda Olmos, aquesta pel·lícula retrata la deliciosa fotografia d’un dia festiu a São Vicente, la segona illa més poblada de Cap Verd i un dels pocs llocs de l’Àfrica on l’homosexualitat i la transsexualitat no estan penalitzades pel govern o la religió. Aquest film està nominat als VIII Premis Gaudí dins la categoria de documental i demà, dimecres 16, podreu veure-la als cinemes Girona (crer. Girona 175, Barcelona) a les 22h.

Un fotograma del documental “Tchindas”, rodat a Cap Verd | Fotografia: Tchindas Film.

Una bicicleta reclinada en una barana al costat del mar. Unes eines que serveixen per bastir –i vestir- les carrosses del Carnaval. Uns infants que juguen a futbol. Uns pescadors que peten la xerradeta al bar del poble. Una mare que dóna talls de pastís d’aniversari a tota la família. Una ràdio que emet cançons de la Cesária Évora. Unes “trans” que es maquillen abans de sortir al carrer, amb les imprescindibles sabates de taló. Un diari que informa de les darreres notícies. Una platja testimoni de les estones màgiques que viu la gent que sent, respira i transpira una gran felicitat, aquella joia de viure que impregna els racons de l’illa de São Vicente.

L’illa de São Vicente és on té lloc l’acció de Tchindas,  pel·lícula codirigida i coproduïda pel cineasta Pablo García Pérez de Lara i  per l’escriptor català Marc Serena (Manresa, 1983), un entusiasta periodista i blogaire que, seduït per Cap Verd on va anar el 2011 amb motiu del seu llibre Això no és africà, hi va tornar al cap de dos anys i el resultat ha estat aquest seu primer treball cinematogràfic, que relata amb tots els ets i uts la vida d’un barri d’aquesta illa africana tan peculiar.

Tan peculiar com aquest documental, que és un treball fi al voltant de la vida d’un poble que treballa junt, que té un repte, un objectiu, una il·lusió col·lectiva i vital, que va prenent forma gràcies al granet de sorra de cadascú: el Carnaval.

El Carnaval és una excusa, igual que el futbol o la música, concretament la música de la Cesária Évora. Tot plegat, conforma aquesta obra que tracta diversos temes que, amb sintonia i sense cap estridència, aconsegueix posar el focus en allò que els seus autors volien remarcar: la llibertat que tenen les “trans” a Cap Verd per fer vida normal, amb alegria i amb dignitat.

Dignitat és, de fet, una de les principals paraules emprades per la Cesária per descriure l’illa, la seva gent i els seus anhels:

Cada folha e um fidjo querid’
Parti pa longe pa ventura’
Pa’um futur mas feliz e dignidade
Nos gent e um povo unid
Na paz e morabeza
Cabo Verde nos cantinho querido
Berco de amor e sodade
Paraiso di Atlantico

Anhels d’anar, com diu la cançó, lluny per cercar un futur més feliç i dignitat. Ara bé, no tothom se’n va, tot i que hi ha més capverdians fora de l’arxipèlag que no pas a dins. La gent que hi roman és gent activa, vitalista i somrient, com les protagonistes de la pel·lícula, unes “trans” que, amb els ulls posats en el Carnaval que és a punt d’arribar, fan que tot el barri es mogui per fer les carrosses, les cançons i les danses més belles de totes les que es fan i es desfan.

Es desfan alguns mites, en aquest documental. Cal anar-la a veure per deixar-nos, d’una banda, seduir pel llenguatge artístic planer dels autors i, d’altra banda, per deixar enrere els tòpics que envolten la figura dels “trans” com a gent dedicada a altres activitats menys coratjoses que la que es veu en el film, és a dir: treballar, treballar i treballar.

Treballar, això és el que ha fet el manresà Marc Serena -una de les ànimes del documental, juntament amb Pablo García Pérez de Lara- per fer realitat el seu somni, que va començar quan va conèixer la Cesária Évora el 2011, que li va demanar que tornés a Cap Verd per Carnaval, cosa que va fer el 2013, quan en va gaudir i, a més, va filmar i va començar a coproduir i codirigir aquesta pel·lícula que canta a les coses petites, a la llibertat i a l’alegria, i que ha contagiat el seu entusiasme a la crítica cinematogràfica, cosa que ha fet que hagi guanyat 10 guardons en diversos festivals d’arreu del món i estigui nominada en la categoria de millor documental en els VIII Premis Gaudí.