Svetlana Aleksiévitx, desenterrant les veritats personals per sobre de les veritats oficials
Després que la premi Nobel de Literatura 2015 Svetlana Aleksiévitx hagi participat a la Fira Literal, impartint una conferència, dimecres 18 de maig en el marc del Festival Kosmopolis la Nobel va conversar intensament amb l’escriptor Francesc Serés. De veu directa, desplegant un ampli ventall de matisos multicolor, posant els punts sobre les is i reivindicant les grandeses dels petits detalls, Aleksiévitx va defensar que per sobre dels temes transcendents l’ofici d’escriptor consisteix en saber escoltar, saber-se humil i mirar de captar la música de l’ànima dels temps i les persones que conformen les societats: “Els elements eterns i quotidians van per davant de les transcendències. La nostra vida no va de les coses grans. Fins i tot quan fem coses grans, aquestes vénen de les coses petites”.
Svetlana Aleksiévitx conversa amb Francesc Serés al Festival Kosmopolis | Foto: Miquel Taverna.
Amb una mirada inquieta, interessada en la vida, amb un procés d’escriptura que consisteix en fer-se preguntes i en l’escolta i la lentitud que depura els detalls, la Premi Nobel de Literatura 2015 va anar desgranant -amb l’ajuda de les preguntes interessantíssimes d’un acurat Francesc Serés- la matèria, procés d’escriptura, debats interns i ofici literari d’una escriptora que no es conforma amb les veritats oficials i que busca desengreixar la carn per arribar a l’ànima dels secrets. “Dins nostre hi ha moltes estances, de vegades -però- no trobem la clau per obrir-les”. Segons Aleksiévitx, l’escriptor és qui desenterra la clau i obre totes les portes. Denunciadora d’atrocitats, reveladora dels fracassos del règim comunista i de les salvatgies del capitalisme, dels estralls de la guerra, dels horrors de Txernòbil, de la paraula fresca d’un testimoni anònim, amb qui aturar-se a conversar per relatar les veus del carrer, les espurnes orals de la Rússia contemporània explicada al món. Podem llegir Aleksiévitx editada en català per Raig Verd i en castellà, editada per Acantilado, Cassiopea i Siglo XXI.
“És el tercer cop que Svetlana Aleksiévitx ve a Barcelona. Va ser al CCCB el 2006 per parlar dels estereotips en la prosa femenina, ha estat convidada a la Fira Literal -aquest passat cap de setmana- i avui conversarà amb Francesc Serés en el marc de Kosmopolis. Aleksiévitx ve a parlar del què, però també del com, ja que Kosmopolis és un festival de literatura. Ens pot parlar dels quès més dramàtics del present, de la fi sagnant d’una utopia, de l’impacte de la guerra sobre una generació, de Txernòbil. Els seus quès són els nostres quès. L’escriptora es fa preguntes sobre el què, però també sobre el com; ha intentat explicar el com específic, la tradició de periodisme literari del segles XIX i XX, de com explicar la realitat des de sota “, introdueix Vicenç Villatoro, que de seguida dóna pas a l’escriptor Francesc Serés, que enceta l’entrevista apuntant que una de les primeres coses que ell ha observat llegint la Nobel de Literatura 2015 és “la redefinició dels conceptes literaris tal com els entenem, aportant una renovació del gènere literari i una redefinició del Periodisme” i cita el llibre La pregària de Txernòbil. Crònica del futur (Raig Verd, 2016) que inclou entrevistes a 700 persones i que acosta un testimoniatge coral d’una situació dramàtica.
Tradició oral, relat coral, senzillesa aparent, reconnexió amb la ruralitat
“Dedico de 7 a 10 anys a cada llibre. M’entrevisto amb més de 700 persones i no hi vaig com a periodista, m’assec amb ells a la cuina com si parlés amb un amic. Intento retransmetre realitats incòmodes, impressions d’infantesa, quotidianitats que expliquen la història. La cultura russa parteix d’una tradició molt oral i jo he pres l’estructura d’un cor grec, d’una polifonia de veus que narren una història. Al cap d’un temps, començo a sentir la música del relat”, explica Aleksiévitx.
Serés recalca la senzillesa que embolcalla els fets que l’escriptora relata a través de totes les veus anònimes que introueix. “No hi ha pantalles entremig, vostè escolta i això la porta cap a una radicalitat literària que ens recorda que per escriure només cal escoltar, un boli i un paper”.
La Nobel li replica que el seu món és el “món rural, el món de la Natura”, d’on extreu les reflexions de gent humil, veus del carrer: “Aquestes persones diuen coses extraordinàries i quan converses amb ells entens que la vida és la vida en si mateixa i vas a transmetre això. No m’interessen els artificis literaris. Considero que ennuvolen el sentit i treuen autenticitat al relat. Els contes de Xalàmov són molt senzills, però t’aboquen a un abisme molt gran, molt humà. I el meu poeta preferit, Pasternak deia que el temps ens acaba portant cap a la puresa, cap a la senzillesa d’una literatura sense tants guarniments. Darrere de l’aparent senzillesa, hi ha molta feina”.
Veritat personal versus veritat oficial
Francesc Serés estableix un paral·lelisme entre la visió de Nadedja Mandelstam i Svetlana Aleksiévitx, que ell percep que defensen l’interès en la veritat personal més que no pas en les veritats oficials. Aleksiévitx assenteix: “Em fixo en els detalls, en allò que altres considerarien escombraries, busco una proximitat amb els testimonis, arribar a la seva confiança. No m’interessa la guerra des del punt de vista oficial, sinó aquella persona que m’explica que es va endur al front una maleta plena de caramels o les històries de morts absurdes de tantes dones que per vergonya i per no tenir mesures higièniques al front, es llançaven al riu, per rentar-se i les acabaven descobrint. Les dones que vaig entrevistar sovint em deien ‘això t’ho explico perquè sàpigues com va anar de debò, però no ho escriguis’ i algunes es van enfadar, perquè creien que a través dels seus relats s’havia desmitificat la idea oficial que s’intentava propagar. Trobar aquestes veritats casolanes, personals, enretirant les veritats oficials és el que faig, perquè crec que són més vàlides i necessàries per comprendre’ns”.
El festival Kosmopolis va convidar la Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx | Foto: Miquel Taverna.
El valor etern de les coses petites
Serés obversa que “a partir de la microhistòria, Aleksiévitx narra els canvis socials, les guerres, els desastres de la radiació i ens acosta a temes transcendents a partir de detalls com la vergonya de les dones, el malentès sobre un pastís, el record d’un nen i la seva joguina, acostant-nos a una quotidianitat que evidencia que no cal buscar temes espectaculars, que la literatura passa a molt pocs centímetres d’on som” i Aleksiévitx replica que “les nostres vides tenen més a veure amb les coses petites que amb les grans gestes. Són temes eterns, més que no pas transcendents. Fins i tot quan fem coses grans, a la vida, les fem a partir de coses petites. Anna Akhmàtova deia que ningú sap de quina mena d’escombraria, de vivència, de detalls, neixen les poesies… és el focus? El punt de vista? La perspectiva? No es tracta de recollir material narratiu, sinó de la filosofia que se’n extreu; de l’ensenyança; del to; d’elevar aquesta quotidianitat a una altura que reflecteixi instants de les nostres vides, d’això es composen els vuitanta o noranta anys que vivim! I [quan escrivim] es tracta de veure amb quina llum il·luminem aquests detalls perquè tot plegat no resulti patètic ni massa literari…”, confessa Svetlana Aleksiévitx.
La pregunta i la curiositat envers el món com a motor
En el moment que Serés pregunta a Aleksiévitx si quan escriu sent que té el deure de narrar aspectes que d’altra manera s’invisibilitzarien, ella s’exalta i diu que no, que no en té cap, de deure. “Sento molta alegria per la vida i un interès molt gran per ella. Quan escric, ho faig per entendre coses que em sorprenen. Volia entendre, per exemple, perquè quan mates algú no embogeixes. Per què la guerra es ven com un acte d’heroïcitat, en lloc de com un assassinat”. I afegeix que “és impossible descriure la totalitatdels fets que passen. En literatura és molt important proporcionar el secret, el misteri d’una cosa eterna, per sobre les informacions. Aquests dos termes han d’anar en paral·lel, perquè sigui literatura. L’escriptor ha de desenterrar aquestes experiències més amagades. Hi ha moltes estances, dins nostre, i no tenim -de vegades- la clau per obrir-les”.
Un moment de la conversa entre la Nobel de Literatura 2015 Svetlana Aleksiévitx i l’escriptor Francesc Serés | Foto: Miquel Taverna.
“L’amor sempre recomença”
Francesc Serés destaca que en els llibres de Svetlana Aleksiévitx hi ha un retorn a l’Humanisme i una redefinició de termes que en el camp de la literatura ens costa de parlar, com ara l’amor. I es refereix a la segona part de Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Raig Verd, 2015) on apareix una cita de Bulgàkov: ‘L’amor no ha acabat, l’amor sempre recomença’.
Svetlana Aleksiévitx respon que li interessa molt aquest tema i que ara es troba escrivint un llibre sobre l’amor, “per entendre el rastre efímer del fenomen amorós” i comenta que dóna “molta prioritat a l’estètica, perquè el mal també té la seva estètica. Fins i tot és més estètic que el bé, perquè el bé no és tan penetrant; és una mica indefens, mentre que el mal és molt brillant. Què es pot contraposar a això? La bellesa i prou”, opina Aleksiévitx. “La meva tasca és parlar de l’amor, perquè l’odi no ens salvarà, ens salvarà l’amor. I estic acumulant l’energia del bé. Ho intento, si més no”.
“La guerra i l’amor estan fets tots dos del mateix foc, és a dir, del mateix material, del mateix teixit. Un home amb un fusell o que escala el mont Elbrús, que lluita fins a la victòria o que construeix el paradís socialista…Són la mateixa història, el mateix imant, la mateixa electricitat. Ho entén? No sempre l’home ho pot aconseguir tot, comprar qualsevol cosa o guanyar la loteria. Però sap que hi és i ho vol…I no entén com cal buscar-ho.
És com un naixement…Comença amb un cop…(Pausa.) Però potser hi ha misteris que no s’han de revelar…No li fa por?
El primer dia…”
(Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx, traduït per Marta Rebón i publicat en català per Raig Verd).
Les dues Rússies
Serés pregunta a Aleksiévitx si escriurà algun altre llibre sobre l’època de Putin i ella replica: “Tot el que ens està passant ara és tan retorçat, tan global, que no sabem què ens està esperant ni com acabarà tot això; les relacions entre nosaltres, el terrorisme, el nacionalisme, els fanatismes individuals. Cada cop és més difícil ser persona. Jo no escric només sobre la guerra, sobre el Socialisme, sobre les situacions extremes, sinó que el relat és molt important per a mi: unir diferents perspectives sobre un tema, veure com intentem personificar el mal, entendre com en l’època de Stalin el mal estava molt dispers i algú podia denunciar el seu germà, perquè eren uns anys on escassejava l’honestedat. Aquells que vam fer la Perestroika ens sentim fracassats. La gent del carrer es va sentir enganyada i va creure en una idea que justificava les penúries, la idea que la resta del món ens humilia; humilia el poble rus i d’aquesta manera es justifiquen moltes coses”.
I parla de l’existència de dues Rússies: “Hi ha una Rússia que se sent europea i n’hi ha una altra que se sent diferent, més propera a la Xina. Jo vaig anar a la Xina i em va semblar que una persona russa no té res a veure amb una persona xinesa, però els interessos polítics substitueixen la cultura, perquè el poder autoritari és monocultural. Som hostatges d’aquesta política i aquesta elit política està enfadada, perquè no saben on ficar els diners i no volen viure sobre les regles civilitzades. I els diners no són sinònim de civilització. Existeixen, avui, per tant, moltes Rússies diferents. Hi ha la meva Rússia, la que comparteix les meves idees i som pocs. Perquè la gent calla, té por de perdre la feina, no poden marxar del país”.
“Llegeixo poca ficció, però retorno a Dostoievski”
“La ficció s’inspira en uns cànons, tot i que pot venir un geni i transformar-ho tot. De totes maneres, jo llegeixo poca ficció, perquè em falta la concentració de temperatura, trobo que la vida és molt més interessant, que certs tipus de ficció. Ara bé, sempre torno a Dostoievski, ja que considero que va saber retratar la complexitat humana, les preguntes que avui encara ens fem”, explica Aleksiévitx.
Etiquetes: Acantilado, Akhmàtova, Cassiopea, Francesc Serés, Pasternak, Raig Verd, Siglo XXI, Svetlana Aleksiévitx, Xalàmov
Llavor Cultural
Som el setmanari cultural de literatura que alimenta l’intel·lecte
Amb el suport de:
