Setanta poemes per als setanta anys de Josep-Ramon Bach

Josep-Ramon Bach, flamant guanyador del premi Crítica Serra d’Or 2016 pel poemari ‘Caïm’ (Poesia 3i4, 2015), ha fet setanta anys i ha estat homenatjat a l’Horiginal. Marta Pérez Sierra i Mercè Bagaria, del grup literari Cornèlia Abril, han assistit a l’acte i ens relaten l’homenatge que el poeta va rebre el dia 15 de juny, el del seu aniversari.

Josep-Ramon Bach va rebre un homenatge de la mà de poetes i amics al bar l'Horiginal | Foto: Laura Borràs.

Josep-Ramon Bach va rebre un homenatge de la mà de poetes i amics al bar l’Horiginal | Foto: Laura Borràs.

Kosambi s’asseu en una cadira de fusta de l’Horiginal, envoltat d’amics i coneguts. La mirada encuriosida. El posat decidit. De fons, sona una música de la seva terra africana.

A la mateixa cadira de fusta de l’Horiginal és on s’asseu Josep-Ramon Bach. També té la mirada encuriosida i el posat decidit. Avui, tant Kosambi com ell estan d’aniversari: setanta anys. Ambdós amb l’emoció de compartir el temps i l’espai amb aquells que estimem i admirem la simbiosi perfecta de l’escriptor de poesia i la veu poètica.

En aquesta festa d’aniversari, li volem llegir setanta poemes seus, perquè tots tenim algun poema seu que ja ens hem fet nostre. Li volem llegir setanta poemes que llueixin com setanta espelmes que, al final, bufarem entre tots.

L’acte, l’obren Laura Borràs i Carles Duarte. Borràs fa una breu semblança poètica d’en Josep-Ramon Bach. Llegeix «Sóc un escriptor invisible en un país invisible que escriu en una llengua que agonitza» (L’Enunciat, poema 44). Amb humor i simpatia, remarca que Josep-Ramon Bach és un poeta considerat i respectat, enguany premiat dues vegades. Duarte afegeix la consideració que tots li tenim per la seva vàlua com a persona i poeta. Laura Borràs recita i comenta dos poemes més i en Carles Duarte amb una rapsòdia esplèndida també n’hi dedica un.

Josep-Ramon Bach dóna tot seguit la benvinguda a la colla de seguidors. Ara la sala ja és plena a vessar. Les paraules que ens dedica són aquestes: «Estimeu-me ara que encara sento l’aire a les parpelles. Que el cor colpeja les parets del miracle amb so de guerra. Feu que m’abracin els amors generosos amb llei d’aranya. Que mai no em perdi amb boca del sinistre ni en cap naufragi. Si vagarejo desnonat o sense esma, deixeu-me lliure. Sóc braç de ploma que signo les tenebres amb focs de ciri. Que omplo de llunes les nits de la tragèdia amb pinzells orfes. Si tentinejo amb passos d’embriaguesa, poseu-me crosses. Que els ulls em brillin i la mirada fixi paraules d’ambre. I si s’esborra el guix de la pissarra, parleu-me sempre».

Marta Pérez i Sierra, que condueix l’acte, explica com es desenvoluparà. En un esforç incommensurable de no afalagar el poeta, perquè sap que no li agrada gens, ens explica moltes de les qualitats d’en Josep-Ramon. Reproduïm les paraules que li dedica: «He estat assajant a casa setanta floretes per dir-li a Josep-Ramon Bach. Però ell diu que “els elogis afebleixen”, així que les hi hauré de dir que no se n’adoni gaire, que no vull que perdi l’alè, o el riure. O que decaigui l’extraordinària imaginació que té. No m’agradaria que per l’afany de tirar-li floretes d’aniversari, el ritme i la música, que tan bé domina, se n’anessin a can Pistraus, i ja no pogués seguir confegint poemes sublims. O que un desmai li prengués la força i cap més cop de puny es traduís en poema. Seria una llàstima que necessités sals d’olor a partir d’aquest aniversari. La gent no ho veuria bé, clar que a això a ell no l’importa, ja hi està avesat. En Josep-Ramon sap molt bé el que significa ser diferent. Malament rai si el pol·len de tantes floretes li malmet la intuïció que el guia. O el deixa guerxo i perd la perspicaç mirada que ens ofereix quan escriu. No!!! Crec que no me’n sortiré! No sé pas com manegar-m’ho! També diu que ell escriu poesia, que “poeta”, com deia Lorca, li han de dir els altres. Poeta estimat, sí, poeta! Moltes felicitats!”.

I amb cinc poemes ja recitats i comptabilitzats, comença el torn dels poetes, amics i convidats. Els primers a pujar a l’escenari són Tomàs Pladevall, Xavier Zambrano, David Madueño i Manel Costa, que li’n reciten vuit. En un segon grup, llegeixen Ferran Bach, Barbara Roosken, Margarida Trias i Vicenç Altaió. Barbara Roosken ens sorprèn amb un poema dit en holandès. D’entendre-la, no l’entenem, però serveix perquè ens adonem que la poesia sona bé en qualsevol llengua. Acte seguit comprovem que un poema llegit en català amb accent holandès també ens sona de meravella. Fins aquell moment, els poemes llegits corresponen a la darrera època de l’autor. Vicenç Altaió ens remunta al passat, a una antologia titulada Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) a càrrec del propi Altaió de Josep Maria Sala-Valldaura. Aquesta antologia conté el poema «Emilie Kraufort, alumna de primària», l’únic poema d’amor que Josep-Ramon Bach assegura haver escrit i ni tan sols ho va fer ell sinó un alter ego anomenat Johnny Course. Àlex Broch, president del Club Kosambi, que es proposa ampliar aquesta mateixa nit, ens acosta poemes del recull L’ocell imperfecte, el poemari que va donar a conèixer al públic a l’africà Kosambi. El segon grup, comptabilitzem poemes, n’han llegit uns altres tretze.

Trobem a faltar la presència de Ricard Mirabete i de Mireia Companys, que per causes de salut no ens poden acompanyar. El tercer grup de lectors puja a l’escenari. Aquest cop ho fan Maria Antònia Massanet, Margarida Codina, que llegeix també en representació de Rodolfo del Hoyo i Carlos Vitale, Mercè Bagaria, Eduard Miró i Carles Cervelló. Ja tenim vuit poemes més en el còmput.

Fem una mitja part de la poesia. Ara, la sorpresa és per al públic. Jaume Comas i Josep-Ramon Bach es converteixen en dues dones de vuitanta anys en una breu i deliciosa peça de teatre escrita per Bach Les dues germanes, que ens fa riure a cor què vols i que decidim entre tots valorar-la com si fossin cinc poemes més. Llegits.

El quart grup de lectors està format per Susanna G. Turigas, Albert Planelles, Martí Ribas, Jordi Pàmies, que llegeix poemes de L’Enunciat, i Daniel Rocavert, veí de Castellar del Vallès, poble natal de Josep-Ramon, que, com no podia ser d’una altra manera, tria poemes del recull El laberint de Filomena. Ja tenim quinze poemes més.

Acomiada l’acte un Josep-Ramon, emocionat i contingut, amb un poema dedicat a la seva mare Mercè, a qui ha agraït que l’hagués educat per ser un home alegre, imaginatiu i lliure! Un text absolutament tendre que podreu trobar a l’Epíleg d’El laberint de Filomena.

Han estat un total de cinquanta-cinc poemes oferts a Josep-Ramon Bach. La nit avança i no ens podem entretenir més, però falta entregar-li al nostre poeta un vers escrit en xocolata El poeta és un ocell fet d’aire i de mirall, un vers que subratlla un enorme 70 de xocolata amb espelmes. Li fa entrega la seva companya de vida Mercè Banqué i decidim que aquest gest val per quinze poemes. Què menys!

La sala és plena a vessar, entre tots hem escrit aquesta festa, amb el traç que és capaç de generar la poesia d’un amic estimat que celebra la vida.

 

Mercè Bagaria i Marta Pérez Sierra

Mercè Bagaria i Marta Pérez Sierra

Membres del grup literari Cornèlia Abril.

Fes el teu comentari