Sense treva

Quotidianitat. El pols de la vida amb la mort. Natures salvatges. Adéus i encares. D’amors i dolors. Record  amarat de la punxa de la supervivència. Begonya Pozo publica el poemari Sense treva (AdiA Edicions, 2016), un recorregut intens i afilat de reflexions doloroses.

Begonya Pozo | Foto: Pablo Cañete.

Sense treva aprofundeix en la metamorfosi de l’estat de certs termes: el concepte de desig, de certesa, d’estabilitat, de preferència, alhora que se submergeix en la fotografia que reflecteix la degradació de l’amor, la pesantor tibant del pas del temps, que tot ho muta, les presons on ens posem per poder autoanomenar-nos supervivents. Un dels focus importants del poemari és la idea del cadenat invisible, dels lligams mentals i ocults que ens retenen en un estat d’immobilisme, de foscor indòmita, tal com s’evidencia en el poema “Trilogia del dolor”:

(coordenades)

(síndrome d’Estocolm)

ni ferros ni agulles

ni fusta ni corrents

ja no cal cap cadena

(supervivència)

dins l’allau de neu

respires delicadesa:

el blanc no et pertany

Aquest poema podria emparentar-se amb el vers de potència feridora i  el trencament sintàctic de la poètica de Mireia Vidal-Conte, que ens condueix cap a paraules despullades, produint un efecte estètic de ritme sincopat i fúria veloç: “somni trasbalsa material/ corda l’arc doblega i pren/debilitat encalça/ por”, publicat a Veces (Terrícola Edicions, 2015), que suggereix un dinamisme del llenguatge que contrasta fortament amb el significat del poema, que parla de l’estatisme que es deriva de la por. El temor, doncs, com a ens immobilitzador.

Les dues parts del poemari de Begonya Pozo- #llegiràs l’últim vers i #tard o d’hora-  giren al voltant de la idea del pas del temps i subratllen els tints metafísics de les quotidianitats, els sabors eterns dels matins d’agost i la mort que ens visita per sorpresa emportant-se’n les persones estimades o les vides anònimes dels veïns de carrer.

El contast entre els valors de resistència, d’aprofitament i goig del viatge vital -mentre aquest duri- i de la foscor d’alguns moments que ens propina el fet de viure s’evidencia en diversos poemes que contenen el cant melancòlic de l’adéu: “Som la nit que dorm despentinada,/ el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom./ Som les esquenes o les cames,/ els culs o els mugrons,/ les cuixes o els cabells oblidats./ I som, quan som, el cansament de tot aquest amor/ [cosit a les venes.” Pozo retrata, a través dels seus versos, la simbologia del que deixem enrere, de les nostres accions, de tot allò que ens defineix i que reconstrueix les nostres vides.

Les reflexions vers l’existència, els renaixements damunt de cada dificultat, l’ens flotant de l’escriptura que salva la poeta de l’ofec del mar insuflen un bri d’esperança, davant les foscors dels temps inhòspids: “Des de la cerimonia natural/ de la sang delicada/ que regalima punxes de pell/nasc/a la profunditat/ de flors invisibles.”