Sempre voldré voler. Antologia de Segimon Serrallonga

La poeta Roser Cabacés llegeix l’antologia de Segimon Serrallonga, publicada per Ellago edicions, i la ressenya per a la Llavor Cultural.

A la imatge, Segimon Serrallonga —en un viatge que va fer al costat de J. V. Foix, embarcats en un llagut- davant del Port de la Selva | Foto: Editorial Ellago.

En un intercanvi de llibres espontani, vaig rebre de Jordi Sarrate i sense esperar-m’ho el seu exemplar de l’antologia Sempre voldré voler, del poeta Segimon Serrallonga (Torelló, 1930 – Badalona, 2002). La vida té aquestes coses. El seu obsequi ha estat preciós per a mi.

Vaig coincidir amb Serrallonga a l’Escola de Mestres d’Osona, on ell feia de professor. Fou poeta, escriptor, assagista, traductor i professor. Va ser cofundador de l’Escola de Mestres d’Osona i un dels redactors fundadors de la revista de poesia Reduccions, va col·laborar com a assessor a Eumo Editorial, i la seva darrera ocupació fou la de director de la Biblioteca dels Estudis Universitaris, a Vic.

D’ell, n’havia llegit el llibre d’epigrames, Eixarms (Barcelona: Editorial Lumen, 1974), la traducció de Les noces del Cel i l’Infern (Barcelona: Edicions del Mall, 1981) i les Versions de Poesia Antiga (Barcelona: Edicions 62 – Empúries, 2002), però no m’havia pogut capbussar en la lectura d’aquesta antologia. El llibre està dividit en sis apartats: Poètica, Poesia, Versions, Prosa, Assaig i Entrevistes

A la contraportada de l’antologia podem llegir comentaris sobre l’autor de Molas, Formosa, Triadú i Gimferrer. Molas comenta que «la poesia de Serrallonga constitueix una aventura plantejada en termes absoluts… alhora moral i verbal, com són les grans aventures que en poesia conec: Ausias, Villon, Hölderlin, Keats, Baudelaire…»

En una de les entrevistes incloses al llibre, Serrallonga respon que es considera a si mateix «fill del romanticisme (Hölderlin) i de l’existencialisme germànic (Kierkegaard), i no tant del francès».

Infantesa, primers estudis, docència i obra literària

Els curadors d’aquesta edició han estat companys de Serrallonga i n’han estudiat l’obra. A la nota editorial d’entrada, Codina i Obiols consideren Serrallonga «un clàssic contemporani amb una obra de valor indiscutible, de les que enriqueixen i honoren qualsevol literatura». Malauradament va publicar poc i a més actualment la seva obra és gairebé introbable. L’antologia pretén omplir aquest buit i oferir al públic una mostra prou representativa de l’obra de l’autor. En el text “Vida i obra de Segimon Serrallonga”, Torrents ens parla de la infantesa i primers estudis, la carrera parroquial, l’ampliació d’estudis -va estudiar humanitats, filosofia i teologia; i va llicenciar-se en filologia clàssica i en filologia catalana-. També descriu els anys de docència i al final inclou una bibliografia de treballs sobre la seva obra.

L’elogi de la Natura

Al capítol destinat a parlar de la Poètica de Segimon Serrallonga, hi trobem dos textos: POÈTICA i CONCEPTES. Es tracta de dos textos breus, en el primer dels quals l’autor exposa de manera sintètica la seva manera d’entendre la poesia i expressa que: «[…] el que em preocupa més quan escric: dir la veritat, i en la veritat, allò que vull dir […]: no mentir. […] Aconseguir un text —i un context, és a dir, una obra— verídic, bell i creïble, vet aquí l’objectiu, i vet aquí (per a mi) l’impossible».

Al segon text, fa un resum del que seria la seva “literatura personal”, on ja defensa la importància de la Natura, en majúscules. A la Història literària més recent, hi llegim: «En comptes de llegir poesia de ratlles curtes, en llegeixo de ratlles llargues sovint, Ruyra, Rodoreda i Pla. El que em fa neguit és la mala prosa trossejada en ratlletes. Les literatures estrangeres antigues i modernes són literatures sempre modernes i sempre catalanes. És a dir: m’és impossible de llegir en grec o en accadi, en anglès o alemany, si no ho passo pel cervell, el meu, que és l’únic que tinc».

A Política, defineix amb comparances aspectes per a ell principals. I finalment, al darrer text, Al jovent, ens diu: «Qui no milita per una causa que abraci l’interès personal més fondo amb l’interès general més ampli no és digne d’escriure una sola ratlla: no valdrà la pena […]»

La poesia del grup de Vic i el mestratge de Carles Riba

Serrallonga fou un dels components del grup de Vic, que va confluir amb el de les Antologies universitàries, de Barcelona, i ambdós van compartir el mestratge de Riba.

Va publicar poc, tot i tenir una gran obra escrita. El recull poètic Poemes: 1950-1975 (1979) va rebre el premi Crítica Serra d’Or de 1980.

L’apartat de Poesia de l’antologia aplega quaranta-dos poemes, datats entre l’any 1950 i el 2000. Abarquen temàtiques diverses, com l’amorosa, la mística o l’elegíaca. Hi trobem el to satíric, reflexiu, emotiu… sempre amb una qualitat molt alta del llenguatge, que beu de fonts ben variades, ja siguin populars o cultes.

Serrallonga viu i vibra intensament i ho reflecteix en els seus poemes, que abracen tant l’itinerari interior personal com el social. Deia l’autor que «l’estada a la universitat de Lovaina i al sanatori universitari de Bèlgica, on hi havia gent de tot el món, ja m’havien fet adonar que tothom tenia els mateixos problemes, quatre o cinc». I també: «En les qüestions de pes el que compta són les persones, no les cultures.» L’autor demana als seus poemes «que no menteixin en res».

“Hi ha molta poesia que neix malalta”

Sobre el seu interès per la poesia, el poeta ens diu que de petit s’adormia amb versos. També fa notar que les lectures o llibres que de petits ens han acompanyat poden tenir un efecte durador que ens condueixi a la lectura.

Sobre la creació poètica, l’autor ens diu: «L’acció ha d’arrencar del fons de l’ànima i abassegar totes les facultats de l’esperit i els cinc sentits. Hi ha molta poesia que neix malalta perquè no ha sortit per allà on havia entrat, que són els sentits.»

El poeta ho resumeix així: Fer versos és escriure en joia | contra tot

Diu un seu vers: No creguis res | que en vers no entri

De bellesa i paradoxes

La natura és un dels eixos en la seva poesia, va ser per a ell font d’inspiració i de vivència intensa; trobem, per exemple, referències a la natura viscuda, com ara aquesta comparança de color, a la nota al peu del poema “Cants de gran joia” (versions poesia d’Egipte):

«[…]Els déus tenien el cabell d’un color blau intens no uniforme, blau d’ultramar, d’un negre brillant, semblant a la llicorella del Cap de Creus […]»

Com diu ell mateix en una de les entrevistes: «Fer aparèixer en vers el real físic és un dels meus intents poètics més obsessius.»

També trobem referències a la música —Serrallonga tocava el piano. Diu en un vers: I com la música, tot | és a mida que som.

També li llegim que «la poesia, com la música segons Schumann, ha de ser sensual, verbalment sensual, s’entén.»

Serrallonga diu: «De fet, m’agrada tota la poesia del món, la popular, la culta, la mitjana, l’antiga, la moderna, la xinesa, la maia. La humanitat, tan desgraciada i cruel, no para mai de crear bellesa. És una paradoxa.»

Queda clar en aquest poema que la poesia és viva i encarnada o no és:

Diuen: temps ha que tot fou dit i res

de nou ja no pot dir-se, com si fos

tot mort i l’alegria no cabés

en llengua meva i tot de cert no fos

vingut bravosament de tots els homes.

En Segimon Serrallonga traductor

Escriu Torrents: «Serrallonga és un devorador/traductor de poesia que salta les fronteres entre poeta i traductor de poesia. Més de cent autors de les grans tradicions de poesia, des de l’antiga d’Egipte, de Mesopotàmia i d’Israel, fins a la simbolista moderna i contemporània, passant per la grecollatina clàssica, la medieval romànica, la barroca, la romàntica, han estat objecte de les seves operacions “traductives”.»

Segons Serrallonga, «la millor manera de llegir i entendre és traduir.»

De la seva traducció de Blake, diu: «Noces del cel i de l’infern que hauríem de dur tots a flor de boca, bufant foc i paradís.»

A les versions hi hi trobem traduccions de poesia de Mesopotàmia, Egipte, Israel, Grècia i Roma. En elles hi brillen les llengües d’origen i el català. Diria que ens fan adonar de la bellesa de l’oralitat de la poesia antiga.

Aquestes traduccions van acompanyades de notes a peu de pàgina generoses que constaten l’abast de la humanitat i erudició de Serrallonga. L’autor s’hi mostra amb una força solar, en complicitat amb el lector.

Quan li pregunten què el fa acudir a buscar la poesia tan al fons de la història, diu que «el fons de la història fa com el cosmos: cada dia creix en profunditat i amplitud. És fascinant. M’ha agradat sempre nedar i calar foc, des de petit. En literatura igualment. Sóc un atrevit.»

Prosa: emoció i sentits. Cap, cor i cos

En prosa, l’antologia recull “Somnis”, “Papers per a fruir i llençar” i “Visió del calendari de sang”. En el primer dels textos hi trobem un vessant oníric, surrealista, revelador de la seva quotidianitat i lloc al món a través de la llum de l’inconscient.

A “Papers per a fruir i llençar” hi llegim un recull de proses de diferent tipologia. Hi ha fluïdesa narrativa, sovint l’oralitat del text és una festa. Finesa, ironia, agudesa de pensament.

Pel que fa a “Visió del calendari de sang” hi destaca un domini de la llengua envejable, una riquesa descriptiva i emoció que es donen la mà. Raó, emoció i sentits/Cap, cor i cos, elements que Serrallonga no desatén mai.

Assaig: meravellar-se amb la llengua i el pensament

Si ens fixem en l’apartat d’assaig, hi destaquen quatre obres: “Del ‘Llibre d’Amic’ als ‘Cants d’Abelone’”, “Llegir els clàssics amb Riba”, “Llengua i potència” i “Les Ascensions de Verdaguer. De la mitologia a la mística”.

En el primer dels assajos, Segimon Serrallonga hi desplega una anàlisi que revela que «els Cants d’Abelone són el correlat verbal d’una experiència, com ho és el Llibre d’amic, amb el qual els Cants componen un díptic formal i semàntic», i defensa la qualitat lírica de la figura de Vinyoli: «Els grans autors només són foscos en allò que correspon als punts foscos del món i de l’home. Per això llur foscor és tan impressionant, tant com és precisa i ben bastida la seva claredat d’encontorn. També en el poeta Vinyoli les claredats són serventes de les foscors, i no pas a la inversa. Els qui són foscos en els plantejaments miren que la foscor que correspon a l’home i al món es torni clara. És una poesia suïcida. Vinyoli, per contra, posseeix una poètica salvadora: l’existència humana esdevé en ell un cant, dolorós i joiós a la vegada, a la foscor central. Solitud i solidaritat.»

A “Llegir els clàssics amb Riba”, Serrallonga se centra en la influència que va tenir Riba sobre ell.

Del mestratge de Riba, Serrallonga destaca que va aprendre que «mestre és aquell que ens allibera, tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses». Amb ell «l’aprenentatge de la literatura entrava a formar part de l’aprenentatge de la vida […] El mestratge de Riba era el del mestre que escolta i estima, del mestre que s’aboca d’esperit i llegeix en la vida de l’alumne, que aprèn de l’alumne, i després parla». Els va fer veure la necessitat de la sinceritat artística i la necessitat de l’art entre els homes. Per ell van entendre que «[és clàssic] allò que és, gràcies a la humanitat de l’art, encara vivent, és a dir, allò que s’adapta indefinidament i constantment de manera natural a la vida de qualsevol individu de qualsevol país en qualsevol època.»

En l’assaig “Llengua i potència” se centra en la llengua i l’autor acaba dient: «Qui no es meravella de la llengua no mereix parlar. I qui no la respecta és que no se n’ha meravellat mai. I per contra: Qui se’n meravella, parla meravellat, i si parla meravellat, crea —llengua, naturalment. Aquest és el misteri.»

Dins el darrer dels textos assagístics, “Les Ascensions de Verdaguer. De la mitologia a la mística”, escriu Serrallonga en presentar aquest text: «Aquest article no farà altra cosa que posar de costat i comentar mínimament dos textos allunyats en el temps referents a les ascensions espirituals del poeta.»

Segimon Serrallonga, entrevistat

Les entrevistes ens donen l’oportunitat viva d’acostar-nos al pensament de l’autor i conèixer la seva opinió i criteri sobre camps d’interès diversos. L’antologia n’inclou tres de destacables:

“Amb el cap i el cor”, de Maica Bernal, Daniel Cassany, Ramon Farrés i Víctor Sunyol (1982); “Als meus poemes els demano que no menteixin en res”, de Carme Rubio (2000); i, la darrera, “Segimon Serrallonga: Poesia secreta”, de Zeneida Sardà (2001).

“Escriure és un acte de vida”

Segimon Serrallonga considera que: «els autors s’han de llegir enllaçant-los amb la seva vida o amb la vida en general […] Escriure és un acte de vida […] Escric perquè m’agrada sentir-me viure […] Hauríem de distingir entre qualitat literària i qualitat vital. La qualitat vital certament la pots tenir sense escriure: la tenim inconscientment sempre i conscientment no pas moltes vegades. Aquesta és una qualitat que no pot faltar ni en una peça musical ni en una pintura ni en un poema: cal haver viscut […] Per mi, tant bon punt l’home es posa a parlar, parla amb algú. I quan escriu, parla amb algú […] Els poemes s’han d’entendre amb el cap i el cor, i s’han d’escoltar amb el cap i el cor […] Contra el jovent mai ningú tindrà raó. És impossible, els vells no poden tenir raó contra els joves. Tampoc els joves no poden tenir raó contra els vells. Hi ha un vers de Schiller que m’agrada molt: “Som els qui vivim els qui tenim raó”. Els morts no en poden tenir, si no viuen en nosaltres i per nosaltres […]»

A la pregunta “La poesia és una forma de vida?”, respon: «Jo diria que sí. És un acte, una configuració verbal de la vida».

També opina que «estic plenament convençut que el valor de la poesia no depèn ni poc ni gaire de la construcció dels crítics, però els crítics il·luminen, com els historiadors situen.»

A la pregunta “Què li demanes a un poema per considerar-lo bo?”, respon: «Que m’il·lumini els ulls de l’esperit, que em regali l’orella i l’esperit, que em faci viure amb més cor, amb més cap i amb més sensualitat, tot junt; durant una estona, si és curt; durant una vida si és llarg com la Divina Commedia o les tragèdies de Shakespeare. Als poemes dels meus contemporanis els demano que em commoguin. Als meus poemes els demano que no menteixin en res, que siguin fidels i lleials a la vida sencera i que cantin.»

Preguntat sobre el tema fonamental de la religió en la seva vida i la seva obra i la dificultat de compatibilitzar la pertinença a una Església amb la profunditat de l’experiència espiritual, el poeta comenta: «Personalment, em vaig embrancar per una passió de contorns difusos i nucli dens, instintiu, diguem, i ho vaig fer en una de les religions més rigorosament estructurades a nivell social que hi hagi hagut a la humanitat, i m’hi vaig embrancar des de dalt. El que em feia mal era la professionalització. Era insofrible.» Torrents ens diu que les experiències religioses fondes que va viure Serrallonga en els seus dos anys de carrera parroquial (1955-1957), i que el poeta «es resistia a qualificar de místiques en el sentit convencional», van marcar el futur de la seva vida i la seva poesia.

“Quin lèxic, quina sintaxi, quin imaginari ens acompanya avui?”

Quan li pregunten sobre el paper que juga la filosofia en la seva obra, Serrallonga diu: «Els meus filòsofs són els que puc entendre poèticament, que són més dels que suposen els especialistes.»

Pel que fa al seu compromís polític, el poeta va militar al PSUC, va formar part de l’Assemblea de Catalunya, de l’Assemblea d’Intel·lectuals i de l’Executiu del Congrés de Cultura Catalana. Dins de la seva poesia hi trobem un poema a Puig-Antich i un al maig del 68, per exemple.

Preguntat sobre la passió, tret característic de la seva persona i de la seva obra, el poeta expressa que «una passió isolada és molt perillosa. Els bons moments de la vida són fets de passió i contrapassió, lúcids, intensos i serens.»

Preocupat per la llengua, es demana «quin lèxic, quina sintaxi, quin imaginari ens acompanya avui?»

Trobem en l’obra de Serrallonga erudició i quotidianitat, sensibilitat, ironia, intensitat i saviesa. La vivència del poeta transfigura passat i present. Podem dir d’ell, com el poema egipci “Elogi de l’escriba” que l’autor va traduir:

I encara que ells mateixos estan ben sepultats | quan en llegim l’ensenyament de vida

la meravella ens puja i ens arrapa.

Aquesta antologia testimonia un trajecte vital i professional riquíssim, compromès i generós, acompanyat d’un alt grau d’autoexigència. Us animo a llegir aquest llibre vivificant, agraeixo als curadors que ens l’hagin ofert i acabo amb uns versos de Serrallonga que animen a la vida per damunt de tot:

Tot pensament és risc i tot amor brutal| per’xò sovint neix des del fons tanta alegria.

Actualment existeix l’Aula Segimon Serrallonga: creada per la Universitat de Vic. Promou activitats acadèmiques i pluridisciplinars i manté viva la memòria del poeta. També hi ha el Fons Segimon Serrallonga, dipositat a la Biblioteca de la Universitat de Vic.

Guardar