Segona entrega #A l’illa de Lesbos o els amors silenciats

IV. 25 de desembre del 2000. 

-Què tal? Com estem?

-Bé, tieta Fanny.

– I què? Ja tens nòvio?

-No, tieta.

-Bé, doncs espavila eh? Que ara cada dia tot va més de pressa!

Arriba el pare de la Lena, llavors, i li diu a la noia:

-Va Lena, ajuda’m a acabar de posar els tovallons. O millor: vés a la cuina i porta l’ampolla d’aigua i el vi rosat.

-D’acord- fa ella.

En tiet Tomàs diu a tots que posa la tele. Televisió Espanyola, òbviament. Surt l’Aznar per la pantalla i tots l’alaben: “Espanya s’enfonsaria sense aquest home” diu la tieta Fanny. En tiet Tomàs hi fica cullerada, al seu torn: “Els altres –fa un gest despectiu amb la boca- només pensen en els drets dels immigrants i dels maricons”. Després de fer aquest comentari, la Lena decideix sàviament no dir paraula.

-Viciosos és el què són. Mira que fer coses d’aquestes, antinaturals! –Deixa anar la Fanny mentre agafa una patata fregida d’un dels diversos bols que reposen sobre les estovalles vermelles, a la taula del menjador-.

El pare de la Lena, fins aleshores callat, també s’anima:

– No ho entenc ni ho podré entendre mai. Però en fi. Què hi farem? Anem a taula?

La Marina, la nòvia del pare de la Lena només fa que somriure i no obre la boca, igual que la Lena, que, a diferència de la Marina, no somriu gens ni mica.

* * *

Suposo que des que jo era una nena he sabut que era lesbiana- explica la Nao als seus pares quan són tots tres asseguts al sofà del menjador-.

…

Els dos adults intenten no semblar nerviosos, però l’aparent rigidesa que mostren encobreix tots els dubtes i pors que estan tenint. La Nao seu a la punta del sofà, a la banda esquerra. La mare s’ha assegut al costat de la Nao, i el pare al final de l’extrem dret del sofà, al costat de la mare. La mare té les mans tenses i de tant en tant se les acosta a la cara, per tapar-se la boca. El pare de la Nao té la mirada perduda cap a l’infinit.

És terrible…perquè, sabeu? La Mònica no em correspon ni em correspondrà mai.

Nao –diu la mare- però, ja estàs segura de tot el què dius?

La mare comença a plorar, igual que jo. Jo sé perfectament perquè plora. Creu que la seva filla serà una infeliç tota la vida.

Sí. No he estat mai tan segura de res. Amb el temps m’he enamorat de debò. És una persona que em dóna alegria, energia per viure.

I ella? –Pregunta el meu pare, que repenja el rostre sobre les mans en forma de V, i alhora els braços sobre els genolls, en un posat de preocupació absorbent-.

Ahir… va començar a sortir amb en Raül. L’hauríeu d’haver vist quan m’ho explicava a soles, abans de dir-ho a tota la colla. Estava eufòrica: Molt contenta…a mesura que el seu somriure s’anava eixamplant, jo havia de fer esforços inhumans per no arrencar a plorar. No sé ni… com… em vaig poder… contenir. Volia explotar…

A cada pausa agafo aire o sospiro havent perdut la noció de com el meu cos respira. Les llàgrimes rodolen galtes avall impassibles.

Nao… però les persones ens enamorem molts cops a la vida, i no sempre de la persona encertada…

Em sento fatal… no sé si me’n podré recuperar, d’aquesta.

Ja veuràs com et passarà, no vol dir res que et passi això ara –va dir el meu pare-

…

Jo miro a terra avergonyida, amb llàgrimes als ulls de nou.

Aquestes coses són normals a l’adolescència. No sabeu què voleu- diu ma mare més recomposta-. Esteu molt verds, no heu madurat. Encara has d’anar a la Universitat… i allà…-deia allà amb una llum d’esperança als ulls- coneixeràs molta gent…-

El meu pare assenteix pensarós.  Ells només desitgen que tot allò sigui un malson i que amb la llum de l’alba la normalitat es restableixi. En aquell moment, els meus pares es troben desarmats i desinformats envers l’homosexualitat, i l’única esperança que ells tenen és que tot passi i quedi enrere amb el temps.

* * *

L’adolescència de la Lena, no va ser pas gaire més fàcil que la de la Nao. A diferència de la Nao, la Lena pràcticament no es comunicava amb els de casa.

Sempre he cregut que el meu pare i jo pertanyíem a dues galàxies diferents; suposo que hagués estat inútil intentar comunicar-nos, de totes maneres.

Si parlava amb algú, solia ser amb la mare. Amb tot, la Lena era una noia molt solitària i de poques paraules.

La majoria dels seus germans grans ja s’havien emancipat i vivien amb les seves parelles. La Lena continuava sota el mateix sostre que els pares. En aquella època la Lena duia el cabell llarg: li arribava ben bé a mitja esquena.

-Portava el cabell llarg perquè tenia una mica de por que em poguessin identificar com a lesbiana si me’l tallava.

No creia que per ser lesbiana s’hagués de vestir de manera masculina. Però d’altra banda, aquell cabell llarg i sedós li servia com a escut per a passar desapercebuda entre les altres noies. Les habituals. La llarga cabellera era més un detall per ser com la resta, més que no pas un tret de la seva personalitat. Més endavant se’l va tallar com a acte de rebel·lia, quan la imatge va deixar d’importar-li tant com quan era una adolescent.

Si algun cop la Lena estava trista o preocupada, amb aquell estat de neguit tan característic de la pubertat, llavors tocava la guitarra. A la seva habitació. Algun dia cantava i tot, quan s’assegurava que ningú la podia sentir. Era l’època musical de The Corrs en la vida de la Lena, i es baixava els acords d’Internet i tocava algunes cançons romàntiques i nostàlgiques per sentir-se menys sola. La van apuntar a guitarra als onze anys. La mare li va regalar una flamant guitarra espanyola feta per un artesà de Berga.

-Perquè puguis tocar molt bé la guitarra-li va dir.

Dels onze als tretze anys i coincidint amb el final de la infantesa i el despertar en el desconcertant món dels adults, la Lena assistia a classes de guitarra clàssica a l’Esclat, una escola de música de Manresa.

-El què jo volia, era rascar la guitarra. Tocar cançons modernes i allà no me n’ensenyaven, d’això. Així que vaig aprendre a ser autodidacta.

Als tretze anys la Lena va penjar la guitarra. I als catorze es va aficionar al dibuix. Va ser l’any en què va morir la seva mare. La Lena feia 2n d’ESO.

A la televisió estava de moda la sèrie de dibuixos animats Bola de Drac i sovint corrien fotocòpies a l’institut sobre els personatges. La Lena s’estimava més dibuixar-los enlloc de fotocopiar-los.  El dibuix va ser una manera de canalitzar la pèrdua de la mare en un moment on el cos de la Lena canviava, els amics s’esfumaven i quan la infantesa es trencava en mil bocins de cristall, com un got de vidre caigut a terra.

-Dibuixava a totes hores i copiava fotografies. Necessitava treure coses del meu interior. L’art era, i ho segueix sent encara, una forma d’expressió per a mi.

De fet, del dibuix va passar al cine i amb els anys la Lena es va convertir en una aspirant a directora de fotografia molt curosa.

Fer cine és jugar amb els moviments; és crear art a partir d’històries absurdes.

El batxillerat va ser una de les èpoques més gratificants a nivell d’alliberament. La Lena va conèixer molta gent homosexual i que, a més, ella va considerar “guais”.

No eren marginats ni rarets. Eren gent guai. La majoria provenien del batxillerat artístic o de l’humanístic. Llavors ja podia dir a qui volgués que em deia Lena i que era lesbiana. Era la meva manera de presentar-me.

Va fer bons amics a l’institut. Alguns dels quals la van decebre, però això passa a les millors famílies. Altres  amistats adolescents, han sobreviscut la intempèrie dels anys de facultat i encara renéixen enmig de dos gots de te. Són amics que conserva, malgrat el distanciament del temps, les diferents feines i el cúmul d’obligacions que cada persona adulta posseeix. Després de cada etapa: escola, institut, facultat, final de qualsevol cosa, les vides dels humans es bifurquen per tornar-se a trobar, qui sap, molt més endavant. O qui sap? Potser ja no es tornen a creuar mai més.

V. 16 de gener del 1953 

El tramvia arriba carregat de gent, com cada matí. Avui el número 45 ha marxat amb demora i la Món arribarà tard a l’escola. La màquina ferroviària abandona el passeig Maragall i passen unes quantes parades abans que la Món baixi a plaça Universitat. La Món s’afanya a recórrer el vell camí que la porta al col·legi públic Luisa Cura. Cada matí, abans de començar les classes les alumnes entonen el Cara al sol al pati del recinte. Arriba deu minuts tard i la professora la mira amb cara de pocs amics. Li fa un gest perquè es posi amb les altres i s’afegeixi al cant. La Món obeeix. Comença a cantar com les altres, amb poc entusiasme, i llavors veu a la seva amiga Elisa, de lluny, que li fa un somriure.

Què has fet avui per arribar tard?

Res, el tramvia que anava amb retard. Això de baixar del Carmel cada dia ja ho té!

Hauràs d’agafar el d’abans i tot! Has vist com t’ha mirat aquella bruixa?

Hahah. I tant! No oblidaré aquella mirada rancuniosa.

Món, ja hem arribat al meu carrer.

L’Elisa somreia sota la gran placa que deia Cruz de los canteros i la Món pensava que aquell era el somriure més bonic del món. Llavors li feia adéu amb la mà mentre l’Elisa pujava les escales del pis i de tant en tant es girava per veure si la Món encara hi era i les dues començaven a riure de valent. Quan la figura de l’Elisa desapareixia, la Món tornava cap al passeig Maragall i prenia el primer tramvia en direcció als llunyans turons del barri del Carmel.

* * *

Quan una matinada d’hivern l’Elisa va morir de càncer als 16 anys, una part de la Món va quedar entristida per sempre. Sempre més que la Món adulta, amb més edat, més arrugues a la pell i més quilos al cos, va passar per aquell carrer on temps abans hi havia viscut la petita Elisa, encara que al carrer li haguessin canviat el nom catalanitzant-lo quan va caure el franquisme, la Món evocava la figura de la seva amiga: la dolça i petita Elisa que l’havia acompanyat tantes vegades en les odioses cantates lloant un règim dictatorial injust; les rialles contagioses d’ella desfent el camí de l’escola cap a l’antic carrer, també mort, Cruz de los canteros i els bons moments viscuts plegades, malgrat la Dictadura.

La Món continuava agafant l’autobús o el tramvia, ara ja, per treballar i anar del Carmel al centre de Barcelona i a la inversa. Va començar fent d’aprenenta de modista a la botiga El Dique Flotante, al Passeig de Gràcia, molt a prop de La Casa de les Punxes. Els anys feliços de rialles al costat de l’Elisa quedaven enrere i la Món s’estava quieta a l’autobús observant la gent. Li encantava fixar-se en com es movien, en quins gestos feien, la roba que portaven. Ella considerava que totes aquestes coses donen informació molt valuosa de cada persona. I cada dia, pujaven a l’autobús tres o quatre noies que vivien a Horta i ben aviat es van unir per combatre un enemic comú. Era l’època de la postguerra, i hi havia molta repressió sexual. A les escoles els nens i les nenes estudiaven separats i a les nenes se’ls ensenyava que haurien de satisfer en tot als seus futurs marits. Si un home tocava a una dona fora del matrimoni era per culpa de la dona sempre: que, o bé no anava vestida decentment, o es movia de manera massa provocativa.

A l’autobús la Món havia observat un passatger curiós que cada dia, juntament amb les noies d’Horta i ella, pujava puntual al cotxe de línia. Era un home que es solia vestir tot de blanc, cosa que ja era molt agosarat en l’època perquè demostrava fatxenderia i ganes de cridar l’atenció: de destacar per damunt dels altres. Aquell home pujava a l’hora punta, de bon dematí, quan el personal anava a treballar. Se situava dret, a prop de la màquina de picar tiquets, assegurant-se que tothom hauria de passar pel seu costat i quan passava alguna noia joveneta com la Món o les noies d’Horta allargassava la mà i els tocava el cul sense miraments, mentre les noies picaven els tiquets. La Món i les noies d’Horta es van fer amigues perquè cada cop que el veien es posaven a cridar com a llobes: buuuuuuuh! I corrien fins al final del vehicle perquè no els pogués tocar el cul; o com a mínim, que fos durant poca estona.

– Bon dia, noies. Ja el tenim aquí el vell verd descarat!

-Mai es posa malalt aquest!

-No, no- deia rient la Món- aquest home necessita fitxar.

I llavors totes reien sorollosament. Feien moltes bromes a costa d’ell i se n’escapolien com podien.

Aquelles amistats sorgides improvisadament entre les noies a l’autobús eren les úniques vegades on la Món xerrava amb noies de la seva edat. Les noies de classe benestant anaven a cafès per trobar-se amb les amigues, però les joves del Carmel no. A l’Eixample, hi havia el Saló Rosa, per exemple, que durant la guerra civil va ser un lloc de molta categoria i després de la guerra es va convertir en una cafeteria sofisticada on anar a lligar. Hi anaven senyores grans que lligaven amb homes més joves o amb gent de la seva generació. I després hi havia La Punyalada, que decididament era un lloc per anar a trobar parella. Però cap d’aquests locals era d’ambient. La Món no freqüentava els cafès i bars, moltes vegades concorreguts per noies riques de la seva edat o per gent bohèmia.

-De locals d’ambient, estrictament, en aquella època n’hi havia molt pocs. Per no dir cap.

Quan la Món va fer els divuit anys va decidir tornar a estudiar. Faria el batxillerat nocturn, a l’Institut Maragall. Va ser una època de grans descobriments i de passió per al coneixement. A la Món li encantava la literatura, la història i la geografia. No li importava sortir de treballar i arribar-se a l’Institut per escoltar les sàvies lliçons que els professors els donaven. Sentia tant d’afecte cap a les seves professores que se n’enamorava de totes. La de literatura que es deia Ràfols, i que era una senyora molt prima, seduïa la Món amb les descripcions que feia i els poemes que els llegia. Després va arribar una professora molt jove d’història, que era una excel·lent narradora i, a més a més, era feminista, com la Món. Alguna vegada se li escapava, a la professora,  alguna frase que feia al·lusió a la seva ideologia.

-Va noies, hem d’estudiar eh? Que si no ens cuidem nosaltres!

I alguna rialleta tímida se sentia dins l’ambient tancat de l’aula, quan al cel de l’exterior hi regnava la negra nit.

Era la època on es deia que els homes eren més intel·ligents que les dones. I algú un dia a classe d’història va preguntar-li a la professora.

– Professora, és cert el què diuen que el cervell dels homes pesa més que el de les dones?

I la professora d’història va afirmar amb el cor encongit, que sí, que era veritat. Responent amb gran pena, el què una gran part de la societat hauria cregut sempre: que l’home dominava per sobre de tot i en totes les esferes la dona. La ciència del segle vint-i-u demostraria -anys més tard- que una major massa encefàl·lica no implica, necessàriament, que les possibilitats d’intel·ligència siguin més grans, donant la raó a la ideologia de la jove professora d’història que, malgrat tot, va optar per no avançar-se als aconteixements defensant una veritat que encara no estava provada.

* * *

Cada dia que passava la Món sentia més endins la certesa que era homosexual. Però l’ambient opressiu del franquisme l’encotillava pertot arreu. Ella, una noia de vint-i-pocs que havia dut una vida oposada a la transgressió, i molt contrària a la seva etapa infantil quan encara sabia què volia dir rebel·lia i instint, s’adonava que havia de fer alguna cosa per canviar. No podia continuar encadenada a la cultura de la insatisfacció. A la cultura de la soledat. A la cultura de la mort.

Era hivern, i els seus pares tenien un veí militar que havia marxat de vacances. Els pares de la Món s’havien d’encarregar de la vigilància d’aquell pis. La Món estava farta de viure en aquell estat d’incertesa: perquè, després d’haver conegut la senyora Ràfols i la professora d’història, es qüestionava si realment ella, la Món, la càndida estudiant, podia ser homosexual i què podia fer per sortir de dubtes.

No s’ho va pensar dues vegades i va agafar d’una revolada les claus del pis del veí militar, que estaven al costat del cendrer sobre una postada dins de l’armariet del menjador. N’estava segura que allà trobaria el què volia. Ho intuïa. A casa de la Món eren massa religiosos, massa sensats, no els agradaven aquest tipus de coses: però al veí militar, sí. La mare no era a casa en aquell moment, perquè havia sortit a comprar, i la Món va aprofitar un moment del cap de setmana per entrar a casa del veí.

Dins l’habitació va observar amb minuciositat l’espectacle: el llit desfet, la roba llençada per terra. Va ser cautelosa: va mirar de deixar-ho tot com ho trobava. I quan aixecava distretament uns mitjons i uns calçotets bruts de terra, la va trobar.

Es tractava d’una revista de dones despullades. La Món disposava de poc temps, per por a què arribés sa mare de comprar, i la va mirar de pressa. Després de veure dues o tres fotografies, es va dir per a ella mateixa:

-Ara ja puc dir que no sóc lesbiana. Aquestes fotos no em diuen res. És fastigós.

Poc sabia la Món, que més endavant aquelles paraules canviarien. La Món no es podia imaginar que ser lesbiana volia dir alguna cosa més que sentir atracció sexual cap a les dones. Li calia afecte. I quan l’afecte va arribar, ella va sortir de dubtes.

Abans, però, va tenir alguns nòvios. Els homes anaven al darrera de la Món i ella en algun moment es va deixar portar.

* * *

– Bon dia, bonita!

– Bon dia…

– ¿Dónde vas tan decidida? ¿Te puedo acompañar?

La noia estava una mica perplexa per l’entrada del noi, però alhora somreia i se la veia afalagada per totes les floretes que el malagueny li llançava. Ella tenia el cabell fosc i els ulls negres molt brillants. Duia uns pantalons foscos i una brusa senzilla, amb una bossa de mà a joc. Llavors tenia vint-i-dos anys i ell,  vint-i-cinc. La noia, que havia anat a esquiar la setmana passada, duia el nas pelat i vermellons a la cara. A la vista del malagueny, allò li donava molt d’atractiu: un aire salvatge de dona emprenedora i aventurera. Una dona activa i divertida. Amb personalitat.

¿Cómo te llamas?

Em dic Món.

¿Cómo? No lo había oído nunca, pero ¡oye, quilla! Muy bonito…

És per la mare de Déu del Món. Significa el planeta, la Terra, el Món…el Mundo.

Oye, tú me tienes que ensenyar a hablar el catalán. Tu y yo tenemos que volver a vernos, bonita. ¿Cómo es bonita en catalán?

Bonica.

Ah!

El noi es deia Francisco, pero els seus amics i coneguts li deien Paquito. Venia de Màlaga i feia pocs mesos que s’estava a Barcelona. Era alt i prim, de cabell castany i uns ulls d’un marró molt clar.

– Era com a mi m’agraden les persones: primes i llargues.

Quan, al bell mig del Passeig de Gràcia en Paquito va veure la Món, elegant, decidida, àgil, no va poder evitar d’anar a abordar-la. La cosa va funcionar, perquè la Món el va portar un dia a casa a sopar. Els pares de la Món es van mostrar educats amb l’hoste tot i que aquell xicot no va fer gaire el pes a ca la Món. La Món ho va notar. Sota aquella cortesia mecànica que exhibien els seus pares s’hi amagava una forta incomoditat.

– A casa no els va agradar que fos un immigrant. S’haguessin estimat més algú de la terra.

La mare de la Món va preguntar-li a la seva filla petita un dia:

-Però a tu t’agrada aquest noi?

I la Món, dubitativa li va contestar:

-Doncs no…però no ho sé…

Va ser el primer noi amb qui la Món va flirtejar. A la Món li feia il·lusió que algú es preocupés per ella, li digués que era molt bonica i l’empaités pel carrer. Li agradava quan tots dos passejaven pels carrers de Barcelona, al vespre.

-Suposo que mai m’havien dit que era bonica abans, i allò em feia gràcia. De les dues germanes jo era la simpàtica i la Blanca, la bonica.

Els pares de la Món solien convidar els amics a sopar a casa seva. Quan els amics veien les seves filles deien:

-Què n’és de bonica la Blanca! Quins cabells rossos i arrissats tan bonics que té. Si sembla la Shirley MacLaine!

I quan apareixia la Món, deien:

– I guaita l’altra! Que simpàtica que és! Quines dues filles tan bufones que tenen vostès.

La història amb en Francisco es va acabar ràpid. En Paquito havia de fer la mili, i a la Món aquell pretext li va anar molt bé per abandonar la relació. Però en Paquito no va ser l’únic noi que va provar de festejar amb la Món, que intentava no desaprofitar les oportunitats que li brindava la vida per desempallegar-se del seu destí com a lesbiana. N’hi van haver més. I com que la Món es deixava portar, doncs en Toni del Centre Excursionista de Catalunya -on es trobaven tots dos per anar a la muntanya-, tenia esperances amb ella. I insistia amb tota l’energia dels constants. Amb el Centre Excursionista es feien moltes excursions. Una vegada, la Món i la Blanca –la seva germana cinc anys més gran- van anar a esquiar un cap de setmana sencer fora de casa: marxaven dissabte al matí i tornaven diumenge a la tarda. A casa la Món eren bastant liberals, perquè permetien que les seves filles passessin una nit fora de casa, però la moral de l’època era que allò era mal fet. Just abans de marxar, el pare de la Blanca i la Món els va dir una frase que la Món cataloga com a “lapidària”:

-L’espasa quan entra fa mal.

Les dues germanes encara ara riuen.

El pare no volia que anessin amb nois. Amb la Món no hi havia problema, perquè a part de tenir l’excusa de ser la petita de la família no mostrava cap interès cap al sexe masculí. Però la Blanca era diferent. Era la gran i estava en l’edat de les hormones alterades i d’anar amb nois. A més a més, a la Blanca li atreien els nois.

– En aquella època hi havia repressió per a tothom: homosexuals i heterosexuals. El sexe era pecat. Ara bé, les lesbianes teníem una doble repressió. D’una banda, la repressió sexual que patia qualsevol dona: la pressió franquista que indicava que no hi podia haver sexe fora del matrimoni. I de l’altra, l’autorepressió per ser homosexual. La certesa de sentir alguna cosa que no estava bé. De voler-ho amagar i emmascarar. El franquisme no contemplava que una dona pogués estimar a una altra dona. Com que no es podien casar, no hi podia haver sexe tampoc.

La Món volia ser normal, no volia que l’assenyalessin pel carrer.

-Ningú no vol sentir-se diferent dels altres. La majoria de gent prefereix sentir-se acollit en algun grup. Si pot ser, el grup massiu, que és el més poderós.

La Món havia interioritzat que per ser normal havia d’anar amb nois i s’hi esforçava. Molts homosexuals com ella, es casaven per intentar portar una vida normal. Tard o d’hora, però, la gent acabava descobrint als marietes. En les dones era més difícil, ja que no estava pas mal vist que dues dones visquessin juntes dins d’un mateix pis. Com que el franquisme promulgava que no hi podia haver sexe sense un home, les dones, entre elles, no feien sexe. I dues dones juntes, tampoc podrien, segons el franquisme, fer sexe.

Però en el cas dels homes, agafar-se del bracet, o viure junts era delicte. Quan algú sabia que dos homes eren homosexuals i ho podia demostrar dient que vivien junts, la Policia es personava a casa seva i els posava a la presó.

– En aquest context de rentada de cervell que et feien, jo em vaig arribar a oblidar que m’agradaven les dones; pensava que ja em passaria. Em vaig fer la nòvia d’un veí meu molt maco que era amic de la família dels meus pares. Com que tampoc hi podia haver sexe fins al matrimoni, jo no em rebel·lava: no sentia el rebuig que podria haver sentit havent de fer sexe amb ell.

En Marçal es va convertir en el promès de la Món.