
Sant Pau, un patrimoni modernista únic a Europa
Enciclopèdia Catalana amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar Sant Pau Patrimoni Modernista Barcelona, un llibre de gran format que recull més de 300 fotografies del conjunt de 40.000 que el fotògraf Robert Ramos ha anat realitzant durant els dos anys que ha durat la rehabilitació dels pavellons modernistes del recinte. Maria Nunes analitza les pàgines d’aquesta joia.
L‘objectiu era crear un llibre eminentment visual que mostri aquesta gran joia del patrimoni arquitectònic de la ciutat que és Sant Pau, l’obra cabdal de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i que constitueix el conjunt modernista més gran d’Europa per les seves dimensions i característiques.
El gruix del llibre són les fotografies fruit de la tasca de Robert Ramos que ha sabut captar des de les perspectives més generals fins als detalls més petits tot el valor estètic de l’obra, ja que com sabem el Modernisme cuidava absolutament tots els detalls. Les fotografies es presenten contextualitzades amb textos de l’historiador Daniel Venteo que traça un interessant recorregut sintètic pels més de sis segles d’història de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, i del seu trasllat al recinte modernista del Guinardó, iniciat el 1902, i reconegut com a Patrimoni de la Humanitat l’any 1997. Sant Pau Patrimoni Modernista Barcelona -editat en quatre idiomes, català, castellà, francès i anglès- presenta el conjunt del recinte modernista des de diferents lectures: arquitectura, escultura, mosaics, jardins, simbologia, història i curiositats anecdòtiques.
Un projecte colossal i innovador
Sant Pau és un conjunt únic a Europa i absolutament innovador en el seu moment. Doménech i Montaner el va projectar, en uns terrenys despoblats a inicis del segle XX, en una extensió equivalent a nou illes de l’Eixample. El projecte inicial havia de ser una “ciutat dins de la ciutat”, un conjunt de pavellons independents, dels quals Domènech només en va arribar a construir onze, connectats per una xarxa d’un quilòmetre de túnels subterranis. Tot el conjunt té un gir de 45 graus respecte la quadrícula de l’Eixample i està orientat nord-sud-est-oest per obtenir millor ventilació i més hores de llum natural.
L’arquitecte tenia una gran preocupació per la higiene i les condicions sanitàries, per la definició de l’ús dels espais i per l’adequació a una bona praxi mèdica. Així, destaquen les formes i juntes arrodonides que eviten que la brutícia s’hi acumuli i en faciliten la neteja. Els interiors són recoberts de rajoles ceràmiques que no només és un material poc porós i fàcil de netejar sinó que aporten una part estètica molt important. Domènech basà el seu disseny en la creença que un ambient lluminós i agradable facilitava la recuperació dels malalts. Seguint aquest principi, els motius vegetals i florals utilitzats en colors verd, blau, rosa i lila tenen una clara funció d’evocar la naturalesa i un ambient saludable i de repòs. En les rajoles dels sostres de les cúpules hi predominen els colors blau i groc del cel i del sol que aporten una idea de vitalitat. En els pavellons, els enormes finestrals donen lluminositat, amplitud i permeten la ventilació i un aprofitament màxim de la llum natural, alhora que els malalts puguin prendre el sol, tinguin vistes als jardins i se sentin envoltats de natura. Per altra banda, els tres quiròfans de la Casa d’Operacions són revestits de marbre blanc, amb tots els angles arrodonits i amb unes enormes obertures en vidre orientades per poder operar amb llum natural.
Materials i tècniques, funcionalitat i simbologia
Domènech i Montaner utilitzà els materials amb una voluntat funcional i estètica, i els incorporà al discurs ornamental sempre adequant-los a la funció que els correspon. En l’elecció dels materials seguí uns criteris de durabilitat i fàcil neteja. Els materials predominants: la ceràmica, el maó, la pedra, el marbre, el vidre i el ferro són utilitzats amb les tècniques de l’escultura, el relleu, el mosaic i la forja. Cada element, fins i tot els que tenen funcionals estructurals, representen un paper estètic en el conjunt arquitectònic.
La ceràmica és l’encarregada d’aportar color, vitalitat i dinamisme al conjunt tot alleugerint la densitat constructiva. La pedra escultòrica o decorativa té un paper protagonista en tot el recinte. Tots els detalls florals, mènsules i estructures foren dissenyades per l’arquitecte. Molts detalls florals treballats amb pedra solen reproduir plantes medicinals i aromàtiques.
Estructura, funció i ornament són els principis bàsics de la proposta arquitectònica. Per dur-la a terme, Domènech es va voltar dels millors professionals, artistes i artesans, entre els quals els escultors modernistes Eusebi Arnau, Pau Gargallo i Francesc Madurell, l’il·lustrador Francesc Labarta i el mosaïcista Mario Maragliano.
Pel que fa la simbologia, Domènech i Montaner era un expert en heràldica, Sant Pau és testimoni d’aquest interès. Hi proliferen les quatre barres de l’escut de Catalunya, l’escut de Barcelona; la creu patent, símbol de l’hospital, i la creu de Sant Jordi; l’espasa i l’evangeli, atributs de Sant Pau; les inicials P i G del mecenes Pau Gil, les figures dels sants protectors, els retaules al·legòrics… El pavelló de l’Administració, el més sumptuós i concebut com un palau per als pobres, evoca la forma d’un braços oberts que acullen el malalt. Hi ha símbols tant de la racionalitat i la ciència com de l’espiritualitat, entre aquests darrers, el més destacats els dels àngels guardians. Els animals i els arbres -l’arbre de la vida- simbolitzen la força regeneradora de la vida, i, en general, en tot el recinte predominen els missatges d’esperança i de curació.
L’obra de Domènech i Montaner atrapa per les formes, els colors i les llums, i per la manera com combina la funció sanitària del recinte amb una enorme potència estètica. Sant Pau Patrimoni Modernista Barcelona és un llibre per descobrir tots els detalls que amb la rehabilitació han sortit a la llum i que ara llueixen, per descobrir-hi detalls que a simple vista en la visita no es poden veure, a vegades per l’indret on són amagats o perquè la quantitat de detalls es tal que no es poden arribar a copsar en una visita. Un llibre, en definitiva, per descobrir i valorar una joia arquitectònica del modernisme que és patrimoni de tots.
Guardar
Guardar

Maria Nunes
Crítica literària.
Fes el teu comentari
Cancel·la les respostes
Fes el teu comentari
Amb el suport de:

Un tast de la Llavor
Les celebracions de Gonzalo Hermo
Esperança Castell: “La paraula poètica sorgeix de l’inefable, d’allò que sovint desconeixem”
Antoni Clapés, el poeta que es buida (Per Joan Duran)
Xavier Zambrano: “Paradoxalment, a vegades la manera més conservadora de traduir determinats passatges és fer una bogeria”
Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch