Salvador Oliva: l’argenter amb argent (Per Adrià Targa)

Llavor Cultural se suma a l’acció poètica conjunta que serveix per homenatjar els nostres #SèniorsPoètics vius. Avui, dia 16 d’octubre, una colla de plataformes culturals dediquem les nostres pàgines -virtuals o en paper- a homenatjar els poetes sèniors de casa nostra. Arran del cas de Francesc Garriga, poeta importantíssim dels nostres Països Catalans, que no va ser (re)conegut per la totalitat de la societat en vida, i com molt bé explicava el poeta Jaume C. Pons Alorda al digital de cultura Núvol, l’acció poètica pretén donar a conèixer i difondre el valor que té l’obra de tants i tants poetes grans de casa nostra, que mereixen ser reconeguts ara i aquí. Adrià Targa homenatja Salvador Oliva.

El poeta Salvador Oliva | Foto: Arxiu particular.

Començar aquest retrat amb una cita, i encara més, d’un sonet, és tot just el que no volia fer. Tampoc no m’agradaria gens encetar el debat de la forma i el contingut. Però suposo que cauré en tots aquests tòpics; com també suposo que abans m’hauria de referir als seus llibres sobre mètrica i a les seves innombrables traduccions: potser la via d’accés més habitual a l’obra de Salvador Oliva. Un es meravella quan pensa en la traducció completa dels sonets de Shakespeare, o quan recorda que la majoria d’obres del bard que ha vist i sentit als escenaris catalans no són estrictament paraules escrites a Stratford-upon-Avon, sinó que la música del vers shakespearià ha renascut probablement a Banyoles, a l’estudi d’aquest poeta que ha dedicat tants anys a traduir teatre, narrativa i poesia. És el que li he sentit dir més d’una vegada quan no me’n sortia d’escriure, en períodes de sequera: tradueix. Ell ho ha fet a consciència, i només amb aquesta feina ja té guanyat el cel dels poetes catalans. En cas que realment es tracti d’un cel…

Hi haurà experts que sàpiguen posar Oliva al lloc del cànon que li pertoqui. Només apuntaré algunes coses de la seva poesia, que és també una bona manera de conèixer la persona que s’amaga al darrere, encara que això funcioni sempre parcialment, o de vegades ni tan sols funcioni. Però, d’entre els que coneixem el Salvador, entre ells una bona colla de joves, no podem deixar d’advertir en la seva poesia un somriure tan lúcid com el de l’amic, quan s’exclama (i amb quanta raó) de l’estat general de les coses, de la nostra situació política o cultural. En aquest sentit, bona part de la poesia de Salvador Oliva és compromesa i el seu atac, un atac frontal contra els vicis de la societat sense (cosa molt important) moralitzar. Crec que és una de les coses que més detesta, i manta vegada (com diria l’amic Jordi Llovet) l’hem sentit referir-se a certa unidimensionalitat moral. Contra la prèdica, el predicat, si se’m permet el joc de paraules: la poesia d’Oliva és tan lúcida a nivell sintàctic i retòric com la seva conversa, i la interpretació que ell fa dels poemes (ho podem llegir al recent Poesia i veritat, Edicions de 1984) mai no és partidista, no busca acomodar els versos a les pròpies conviccions, sinó que es limita a llegir-los rigorosament i, sobretot, a gaudir-ne i a fer-nos-en gaudir.

Per tot això, és un luxe que el nostre país compti amb un poeta de primer ordre que li ensenyi les vergonyes, que li posi el mirall al davant en forma de sonet. O no. Perquè també hi ha molt de vers blanc en la poesia d’Oliva, llibres que parlen sobretot del desig, i on el desig del propi poeta s’arriba a alternar, a través de versions, amb el desig dels mestres. Els mestres són molt presents en la seva poesia. Potser perquè, com en un poema d’Auden que ell mateix va traduir, ells no s’equivocaven mai a l’hora de parlar del dolor. És generós que Oliva no ens escupi amb la seva poesia les penes que, com tothom, deu haver viscut, les inquietuds que tots patim. Que quan parla de debò, ho faci amb un somriure. Tota aquesta manca d’exageració, aquella que segons Horaci faria petar de riure els nobles i els plebeus de Roma, és absent de la seva obra. No caure en el sentimentalisme nyicris ni perpetrar una avantguarda tronada (els adjectius són de Joan Ferraté) és una cosa que el lector li agraeix, i que reconforta l’amic que acut amb dubtes, una mica perdut en aquesta deriva que tants i tants versos, per desgràcia, pot donar encara.

Versos que han de complir només un requisit: el de no fer el ridícul com el protagonista del sonet esmentat al principi. Ens el trobem al llibre El somriure del tigre (Quaderns Crema, 1986) i fa així:

L’argentòmetre diu que tu, d’argent,
en tens com de Malvines l’Argentina,
i, tot i ser argenter, tota la gent
diu que, en comptes d’argent, tens purpurina.

Ni argentífer no tens el pensament,
ni en tu no brilla ni la brillantina,
i, per més que t’argentis hàbilment,
l’argent, als teus escrits, ni s’hi endevina.

Amb gens d’argent t’has fet l’agent letal
de la teva fingida argenteria,
i amb l’enveja argentada que t’atia

et mates tu mateix, botxí fatal.
I fas, urgent és dir-t’ho, cada dia
més pena que la pena capital.

A diferència dels escrits d’aquest orfebre de pacotilla, els versos d’Oliva brillen sense un bri de purpurina: tot és en ells pura riquesa, retòrica i sintàctica. Però no només això. Alguns sabem que el Salvador, a part de bon argenter, és un remador de primera. Als seus més de setanta anys, fa goig de veure’l remar una tarda d’agost per l’estany de Banyoles, amb una força als braços que ja voldríem els amics que l’acompanyem en barca. Com fastigueja pensar en la multa de 3.000€ per un simple bany romàntic (a la Byron) en aquestes aigues clares. No ho recordo bé, potser sí que ens vam banyar. El que més compta és que Salvador Oliva, com a poeta i com a individu, ens ha ensenyat a navegar contra corrent. El joc era previsible, però la metàfora m’ha vingut com l’anell al dit. Reeïxida o no, no veig res que sigui més necessari en aquest moment.

Adrià Targa