Rosa Font: Celobert a la paraula

David Madueño s’endinsa en la lírica de ‘Celobert’ (Edicions 3i4, 2019), un poemari de Rosa Font que va ser guardonat amb el 39è Premi Senyoriu d’Ausiàs March .

Escriure poesia és, entre moltes altres coses, abocar-se al dubte mitjançant la paraula. Les preguntes, sobretot les que es queden sense resposta, són
l’humus del poeta, qui de vegades en respon algunes i la majoria de cops en
planteja moltes altres. Perquè, precisament, l’exercici poètic és una forma de mirar d’atansar-se a l’indicible. Tanmateix, les respostes no esdevenen
l’objectiu final, un pacte que s’estableix entre poeta i lector: “Et deixo les
preguntes —cap resposta—, / esteses amb la roba / que regalima al buit del
celobert.” Perquè, malgrat les tangències, la poesia no té res a veure amb la
filosofia o la psicologia. Es tracta, més aviat, d’una mirada fixa en els
clarobscurs que ens envolten per apreciar-ne els petits detalls. I d’això va
Celobert, el darrer llibre de l’empordanesa Rosa Font.

Amb una trajectòria de trenta anys publicant i guanyant premis, Font
practica una lírica ben escrita i construïda a la mesura d’una poesia
contemporània clàssica, de llengua i musicalitat exquisides, accessible al lector mitjà però amb una certa exigència intel·lectual. La primera part del seu darrer recull és una reflexió sobre l’exercici poètic construïda amb imatges de la quotidianitat, en què, en mig d’un context aclaparador, el jo poètic cerca la sortida en el mot: “S’apaguen els renills i afloro / arrapada als talons de la paraula.” Perquè, recordant la citació bíblica, “Primer va ser el verb”, malgrat que aquest només va ser una necessitat fisiològica d’exterioritzar tot allò que ja es covava dins l’ésser, “els somnis, /el balbuceig de l’ànima, / el desig foll, l’aire reclòs a les tenebres”. En aquest sentit, “Armari” és un dels millors poemes d’aquesta part, en què la poeta ens recorda com els mots poden contenir tants elements de la memòria i la vivència i, d’aquesta forma, exercir en nosaltres el poder de l’emoció: “…i quan el tornes a tancar, / tens a les mans els mots / i al
pensament, una estrebada”.

La segona part, “Formes buidades”, malgrat el llarg poema narratiu de
l’inici dedicat a la ciutat de Girona, és un exercici fragmentat, d’estampes i
observacions, de passejades i mirades a través de finestres, que planteja la
solitud i tristesa de les grans urbs. No és d’estranyar que pel seu rerefons s’hi moguin tot de gossos i personatges descastats, que desperten l’emoció del jo poètic. Tanmateix, Font obvia els tòpics i segueix apostant per la metàfora i la delicadesa lingüística per al seu plantejament. El to melancòlic seguirà fins al final del llibre: les següents parts, “Ningú” i “Només això”, són un cant a l’assumpció resignada del pas del temps i del lloc al món, en què la memòria hi juga un paper important. “Les cartes”, per exemple, remet a les lletres dels avis trobades, representants de la generació que va viure la guerra i l’exili; “Circ”parla dels pares i el seu lligam de pagès amb la terra.

Ciutat, temps, poesia i memòria, doncs, són els eixos sobre els quals
Rosa Font basteix el seu llibre. I malgrat les pors, les tristeses i els desencants que s’hi exposen, el jo poètic els assumeix amb la mirada posada al celobert, a una entrada fosca, però prudent, de la llum: “Des d’una finestreta miro el món, /des d’una capsa buida on neix la llum / enmig de tantes ombres.”