Quarta entrega #A l’illa de Lesbos o els amors silenciats

IX. 3 d’abril del 2006

Estic satisfeta de com està quedant el pis. Tots aquests detalls ètnics -màscares,  pergamins, pintures- em recorden els viatges que he fet, la majoria en soledat, i  tots els obstacles que he superat: amors impossibles, desenganys amistosos, fúries familiars, tempestes de sentiments pessimistes…

He pintat les parets de color carbassa clar al menjador, perquè és molt espaiós i la intensitat del carbassa no es menja l’espai. La cuina, més petitoneta, l’he pintada de color crema… A poc a poc me l’he anat fent meu. L’he anat reformant jo mateixa i me l’he anat estimant. Podria ser ben bé com la meva persona: abans era una estranya dins de mi mateixa, no m’agradava com era, m’odiava. A volta de cops de pinzell m’he anat transformant en el que vull ser. En el que mai he deixat de ser. En el que sóc. Una nena que quan era petita corria per la platja amb els cabells curts. Allà era jo en l’estat més pur. Amb tres anys i encara sense la severitat de la societat colpejant a cops de martell la diferència: amb la intenció d’esborrar-la per sempre, amb la intenció de fer-la desaparèixer.

Allà ningú em deia que no podia portar els cabells curts i córrer a contracorrent de les estètiques, les vides i les expectatives que la societat intenta que siguin homogènies. Allà era feliç de ser el que era, la Nao: una nena lliure, amb ganes de riure i explorar el món. Una nena que corria sense pensar en la roba que hauria de portar l’endemà per aparentar que és una dona. I una nena que, anys més tard, ja sent adulta triaria el nom de Nao per autodescriure’s: un nom que li agrada perquè representa l’ambigüitat: quan la gent el sent no saben si és per referir-se a un home o bé a una dona.

Vull retrobar-me amb el meu jo: vull que la Nao sigui una persona satisfeta amb ella mateixa, encara que se senti diferent dels altres; vull que pugui portar una estètica andrògina si és el que la fa ser coherent amb ella mateixa i viure sense ser una farsa. I també vull que el meu jo, la Nao, continuï sent una dona que està orgullosa de ser-ho, malgrat l’estètica, la roba o l’aparença.

Ara, després d’haver-me explorat a mi mateixa i de descobrir com sóc, el meu principal objectiu és ser feliç. Vull tornar a trobar alguna cosa de la personeta de 3 anys que era tan genuïna i vital. Vull seguir sent coherent amb els meus principis. Aquesta llum primaveral que entra per la finestra em revitalitza i em reporta coratge per seguir lluitant pel que vull.

* * *

És possible que una gran part de la població mundial tingui una quantitat d’alegries i de tristeses similars al llarg de la vida, si es compara amb la majoria de la Humanitat. No existeix ni l’alegria eterna ni el desconsol permanent. Tot canvia, tot flueix: el curs de la vida, com el d’un riu, varia, s’intensifica, minva, es bifurca, decreix i mor, com la vida mateixa.

Això vol dir que, al cap i a la fi, la persona més desgraciada del nostre microcosmos social, arriba un dia que aixeca el cap. I d’altra banda, aquella persona nascuda sota el signe de la fortuna, arriba un dia que cau. Tot es mou. Res no perdura. I de vegades aquesta por per a l’inexorable -la por al canvi transcendent de la vida- impulsa a fugir. Ahh! La fugida com a consol, solia pensar la Món, que quan n’estava tipa del franquisme va fer un viatge sola a Anglaterra, per fer d’au-pair. Que bé que es va sentir en aquell període d’independència psicològica i social, deslliurada de les cadenes de la Dictadura.

La Nao, al seu torn, es va trobar als braços de la llibertat de Mont-real -al Canadà- o presa de l’exotisme del Marroc entre molts altres destins que li van fer oblidar els punts negres de la seva vida.

-Viatjar és una manera d’esquivar els problemes que tard o d’hora tornaran.

Uns problemes, però, que amb la maduresa de l’ull viatjat, seran més fàcils de resoldre amb un parell de mirades clares.

La Lena també va fugir en el seu moment: quan la soledat, el fàstic al silenci prolongat i les cançonetes melangioses la perseguien. La Lena es va guarir a base de rialles amb les companyes de classe, les amigues de l’ESCAC, les fenòmens en fer desaparèixer un mal rotllo, encara que en facin aparèixer algun altre. Aquestes petites coses absurdes són el que impulsa els humans a tirar endavant: l’amistat, el caliu de l’amor, la lleugeresa del record pesat abandonat al mig del camí de la vida; aquestes cosetes que podrien cabre en una capseta si fossin un material tangible. Aquestes joies invisibles.

I el record pesant del dolor queda aparcat, llavors, i relegat a ser només un feix de matèria del passat. Un vòmit de pols ambulant que assassinem de gust amb una escombra. Un adéu al neguit.

4. L’ESTIU

X. Maig del 1970

Havent tornat d’Anglaterra la Món és feliç. Per un costat li ha dolgut deixar Londres abandonat, però de l’altra ja feia temps que volia veure la família. L’anglès amb el temps li obrirà noves portes que ni ella imaginava.

– Gràcies a l’anglès i a haver trobat una feina a Teruel a la Hosped Union Energy Corporation –de recepcionista d’una sucursal americana a Espanya- em vaig ficar en el moviment pels drets de les lesbianes.

A Teruel, la Món acabava la feina a les tres de la tarda. Tenia molt de temps lliure per a ella. Allò no li espantava perquè sempre ha estat una persona activa, però va arribar un moment en què necessitava trobar algú amb qui quedar. Aquell va ser el primer any en què va sortir La Guia del Ocio i la Món hi va trobar l’anunci d’una dona, la Marisa, que deia clarament que era lesbiana i que buscava parella. La Món va veure la llum. Per fi després de tants anys amagada sota l’aparença de noia amb nòvio, ara podia començar a actuar com a ella li venia de gust. Tenia 30 anys. La família estava a Barcelona, així que tenia llibertat d’acció.

Va trucar a la Marisa i van quedar. Es van fer grans amigues. La passió no va sorgir entre elles, però gràcies a aquesta coneixença la Món va enrolar-se al Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona que va néixer l’any 1986. A l’any 1975, però, i amb la mort de Franco, ja va néixer la Federació per a l’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) que va obrir molt de camí i va aconseguir que es federessin les associacions i grups de gais i lesbianes a tot l’Estat Espanyol. Se’n van fer dues seus: una a Madrid i l’altra a Barcelona. Arran del FAGC, va néixer el LAMBDA. La Món va començar a col·laborar amb aquests grups als anys setanta.

– Jo vaig fer al revés que totes. La majoria de lesbianes comencen a entrar a alguna associació feminista, i a partir d’aquí entren en una de lesbianes. En el meu cas, vaig entrar per la porta gran a l’associació de lesbianes i després em vaig apuntar a una associació feminista.

Aquell any, la Món va conèixer un dels pocs bars per a dones homosexuals que hi començaven a haver a la Barcelona dels setanta. Es deia Daniel’s i el portava una antiga integrant de La Falanje Española.

-A Espanya suposo que l’exèrcit devia ser com a Anglaterra, on la majoria d’homosexuals es troben entre les seves files. Era una dona que li anava tot el rotllo pseudomilitar i, a més a més, la disciplina de l’exèrcit era una excusa molt bona per evitar el control de la família. Havies de portar una vida molt estricta en el sentit de vestuari, i no tenies tants problemes d’identitat o d’imatge com les lesbianes que estàvem fora de l’exèrcit.

La propietària del Daniel’s tenia aquell bar com el seu regne. Ja podien estar dues noies xerrant i a punt de lligar, que si a l’exfalangista li venia en gana feia moure les parelletes per posar bé els coixins, recol·locar l’estora o passar un drap sobre la taula. Es ficava pel mig sense problemes. Volia ser la protagonista del seu local.

També n’hi havia un altre que es deia La Lluna i que estava a la Diagonal.

-Allà va ser la primera vegada que vaig veure el que era una sala fosca, que allà la gent anava a fer-se de tot.

Hi havia bars per a homosexuals on hi anava gent que no tenia aquesta tendència.

-Quedava molt esnob dir que havies estat en un bar d’aquests. Es van posar de moda. Hi havia qui hi anava per experimentar, a veure què hi trobava. I a mi, un cop, fins i tot em van insultar allà a dintre, quan en teoria la majoria de gent d’allà a dins érem gais i lesbianes. Per això, a mi personalment, aquests bars no m’agraden gaire.

* * *

Dins el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona, la Món va conèixer l’amor. Però també va conèixer històries molt crues dins el franquisme: com la d’una dona que havia tingut quatre fills, estava casada i fins als 40 anys no es va decidir a deixar l’antiga vida i començar-ne una de nova. Això se li va traduir en nombroses malalties i avortaments al llarg del matrimoni de conveniència, i quan va decidir sortir de l’armari les malalties es van acabar.

– Tot el què el franquisme et feia callar, t’ho deia el cos a partir d’úlceres, càncer o depressió.

La Món es va enamorar de la Fina, que també estava a l’associació de Lesbianes Feministes, i van iniciar una vida de parella a Barcelona.

Van ser uns vuit anys magnífics, els que vam passar l’una al costat de l’altra. Ho recordo com un temps molt feliç.

En aquella època es van celebrar un seguit de manifestacions per als drets de les dones i dels homosexuals molt significatives. L’any 1977 s’iniciava el projecte de la Coordinadora estatal de feministes a Catalunya, amb seu al carrer Casp de Barcelona. També en aquest any, començava a publicar-se la revista feminista Dones en lluita. Un any després va néixer el GLAL (Grup Literari d’Alliberament Lesbià), una associació de suport i informació a lesbianes que tenia la seu al carrer Cardenal Castanys, a Barcelona.

– En aquell local, el grup del GLAL ens reuníem un dia a la setmana i després ens n’anàvem a dinar a un restaurant al carrer Hospital que es deia “El Romesco”. Allà xerràvem i passàvem molt bones estones. Un dia va venir la Marina Rossell amb nosaltres, i algú em va comentar: “No t’asseguis al seu costat perquè et deixarà sense dinar”. Va resultar ser una exageració, perquè la Marina feia tastets dels altres plats, però per mi va ser un honor que fos allà amb nosaltres.

Era una època de canvis, Franco havia mort i tots els col·lectius reprimits i castigats per la Dictadura prenien força i aixecaven el vol. L’any 1981 la Món va participar en la Segona Jornada de Lesbianes a València.

– Estava molt bé participar en tots aquests actes, perquè a més a més de la satisfacció personal de formar part d’una fita històrica, coneixies molta gent que tenia els mateixos problemes que tu. Es creaven xarxes molt importants per aconseguir la difusió i normalització del feminisme, el lesbianisme o la homosexualitat en general.

Dos anys després de la Segona Jornada de Lesbianes a València va tenir lloc a Barcelona, la Setmana Internacional de Lesbianes (ILIS) organitzada pel GLAL. La Món amb els seus coneixements d’anglès va veure com les seves aspiracions i els seus somnis per a un món més just, saltaven totes les barreres. Hi va participar gent d’arreu del món.

L’any 1984, l’any en què va néixer la Lena, van tenir lloc les V Jornades Estatals de Dones Independents a Madrid. I mica en mica, s’anava avançant en la difusió i normalització de la homosexualitat: un acte que va estar penalitzat durant més de tres dècades a Espanya.

-Amb el franquisme, et posaven a la presó per estimar algú altre.