Proleterka: el lirisme dur de Fleur Jaeggy

Ens embarquem en la lectura del viatge marítim que Fleur Jaeggy va titular ‘Proleterka’ (el vaixell de nom proletari que condueix la protagonista i el seu pare en un viatge cap a Grècia) i que l’editorial Les Hores ha publicat amb una traducció brillant d’Anna Casassas. Duresa i lirisme. Cops de puny i flors. Les ressemblances amb el pathos de Rodoreda no hi falten. Un viatge intensíssim i turbulent.

El traç dur i net de les paraules de Fleur Jaeggy esquinça vestidures i prejudicis. Proleterka és un relat amarat d’incomoditat i de cruesa. La solitud dels personatges i les micromaldats, els egoismes i les mancances per estimar sense fingiments ni impostures, sense fer el que toca i per no ser titllats d’irresponsables per les veus del ‘què diran’ deixen petja en una història tristíssima i alhora curulla de poesia.

Imatges potents i minimalistes omplen les pàgines d’una narració fragmentada i el·líptica, que com un pèndol oscil·la entre el passat i el present, i al mateix temps, del punt de vista de la protagonista, a la història de la seva mare absent, de la tieta envejosa, l’àvia rígida o el pare exclòs de la vida de la filla, excepte en el viatge en vaixell que fan junts dins del Proleterka o algunes vacances escarransides.

La incomunicació, sens dubte, és el gran tema de la novel·la, igual com la incapacitat crònica dels personatges per deixar-se estimar o propagar l’amor entre ells. Sentim incomoditat quan llegim l’intercanvi orfe d’afectes i la buidor i fredor de les accions dels personatges. Un viatge a Grècia a bord del vaixell Proleterka. Una oportunitat per conèixer (o reconèixer) el pare apartat de la vida i història personal de la filla.

La severitat d’una àvia austera i inflexible. El desemparament i alienació que aquestes sensacions tradueixen en la personalitat de la protagonista adolescent i en formació del seu futur, dels oceans de records i dolor emmagatzemat i invisible.

L’estructura del llibre fa salts continus en el temps de la narració i de vegades costa seguir el fil perquè encavalca microhistòries referents a diferents membres de la família de la protagonista. La religiositat, la tradició, el rancor, el perdó o la culpa, el desarrelament o la naturalesa cruel de la vida són disseccionats amb el ganivet de la paraula jaeggyriana.

Es tracta d’un llibre dolorós, difícil de digerir i que és, tanmateix, una obra molt ben escrita, una escola d’empatia i un advertiment de tot allò que espatlla les relacions entre pares i fills. Si John Fante es valia de les històries familiars per trobar la inspiració en l’escriptura amb un humor negre i un sarcasme profund, Fleur Jaeggy també posa el dit a la nafra familiar, eixamplant la ferida i reflexionant sobre les llums i ombres de les relacions en el si d’una família complexa i plena de clarobscurs.

La narradora oscil·la entre la primera i la tercera persona, creant un clima angoixant i d’estranyesa lírica. L’efecte sensorial que aconsegueix l’autora amb aquesta tècnica de barreja de primera i tercera persona dins d’un mateix paràgraf és de contraposar els sentiments d’intimitat i de distanciament, per tornar altra vegada a una intimitat distanciada, o a una distància que es fa íntima.

També abunden les paraules en alemany i francès en la narració, que s’amara de l’ambient multilingüe suís (Jaeggy escriu en italià i també el seu univers literari evoca la musicalitat de la llengua i el pes fondo de la religió que aquesta llengua arrenca a través d’un imaginari llòbrec i tupit de densitats i significacions).

El ritme de Proleterka és fragmentari i precís, audiovisual: de preguntes i respostes abruptes, d’un engranatge de causa-efecte. La profunditat i la càrrega psicològica, però, doten de lentitud el substrat del text: els temes tractats requereixen una digestió lenta.

Hi ha un punt tràgic rodoredià, al meu entendre, en la manera d’encarar-se literàriament a certs temes –en Jaeggy-. A la pàgina 49 de Proleterka, Fleur Jaeggy escriu: “Magnificència i verí” i penso que és un bon resum del què ens dona la seva veu narradora. ¿La bellesa és tràgica? ¿L’amor ho és? Mercè Rodoreda intentava retratar l’amor com una ombra llunyana i impossible (amb un tel d’efimereïtat que la feia gairebé un miracle). Com un miratge, com una bellesa dolorosa i inassolible. Fleur Jaeggy té alguna cosa de tot això en la seva manera d’entendre la literatura.

L’autora suïssa contraposa contínuament l’abans i l’ara. El llenguatge emprat és culte i líric (xardor, làbil, anemòmetre) i utilitza imatges tan suggerents i carregades de força com aquesta: “un sermó al galop que fendia el silenci).

Em semblen formidables, també, els noms triats, com aquest topònim: “Tristesa vermella”. Un nom carregat de significació: potent i vibrant. Una tristesa iracunda que serveix per comprendre millor la complexitat psicològica dels seus personatges.

El viatge en vaixell s’acaba, però les ganes d’endinsar-nos (encara més) en la literatura de Fleur Jaeggy no. Ja en terra ferma, anirem a la cerca de més obres de l’autora.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar