Primera entrega #A l’illa de Lesbos o els amors silenciats

Cap dels personatges del relat que ve a continuació té un nom real. La història, els detalls i les vides de les persones de la novel·la són verídics, però els seus noms són ficticis a petició dels testimonis.

L’autora.

A L’ILLA DE LESBOS o els amors silenciats. Un reportatge novel·lat.

Teoria de l’espiral del silenci: “Quan tot t’és advers, tendeixes a callar”.

Elisabeth Noëlle-Neumann

1. LA TARDOR

I.  20 de novembre de 2006. Segle XXI

Sóc a classe de francès. És dijous. Miro per la finestra i veig un dia d’hivern esmorteït per la boira i la tristor del clima manresà. Torno a connectar amb el què diu la professora: la negació amb el pas de. Són les dotze del migdia i no vull que arribi el cap de setmana. Odio les discoteques i tot l’ambient que hi ha allà a dintre. Les músiques txumba-txumba estúpides i comercials i el meu cos disfressat amb faldilletes i pentinats que em farà ma mare.

La professora mana llegir un text en veu alta. Li toca a la Maria, que seu al meu costat. Tard o d’hora em tocarà a mi. Quan veig de què tracta el text començo a tremolar. Primer penso que m’hauré quedat pàl·lida. Llavors el cor em va a cent i em falta l’aire per respirar. Malgrat tot, ara em toca llegir a mi i llegeixo: gays et lesbiennes essayons que la société peut comprendre leur situation. Quatre línies més i li toca llegir al noi que tinc al meu costat i puc concentrar-me en què no se’m noti físicament tot el daltabaix que el meu cos pateix.

La professora dóna un cop de mans i ens encoratja a què donem les nostres opinions. Jo tan sols puc intentar que les cames llargues dins els texans clars no facin espasmes gaire forts. El coll alt del jersei de llana blau-marí podria denotar que estic vermella, així que intento pensar en coses relaxants: onades, el mar, un altre tema de debat, etc. Els meus companys xerren de valent, mentre jo callo atemorida. Estic realment incòmoda. Les opinions són  favorables a l’homosexualitat, la profe és esquerranosa. Continuo amb la boca tancada i la dentadura encaixada: suplico al més enllà que ningú es fixi en mi. Només la Maria em diu:

-Nao, estàs bé? Fas mala cara.

Sona el timbre i la classe s’acaba.

Em desperto tota suada i veig que el despertador marca les 11:30. Un cop enrere, el malson que he tingut em fa riure. Porto onze anys més a l’esquena i encara somio en les pors que comporta declarar-se homosexual. És hora de llevar-se. Hauré de fer uns quants encàrrecs abans d’anar a la feina, a la tarda. Avui em toca torn de nit amb els nanos. 

Em faig un te verd per esmorzar i em dutxo. Al carrer em fixo en els pentinats dels nois per després tallar-me els cabells jo mateixa a casa, abans de dutxar-me. També agafo idees de revistes on hi surten models masculins. Després vaig al supermercat a comprar quatre coses: verdura congelada, paper de vàter, compreses i aigua. No sé si hauré de passar, també, per la ferreteria per mirar alguna bombeta. Com que fa poc que m’he fet el pis nou, l’he d’anar vestint poc a poc.

Em molesta molt que les àvies al súper em confonguin amb un noi. L’altre dia a la cua per pagar, una iaia em va dir:

-Ai, però si davant meu va aquest noi tan alt. Passi, passi.

I algú altre va dir:

-Què no veu que és una noia?

A ma mare també li sap molt de greu que em confonguin.

* * *

A la Lena seria difícil que la confonguessin amb un home. La seva aparença menuda i els seus cabells castanys de mitja melena li donen una aparença força femenina. Encara que gairebé mai utilitza maquillatge, de tant en tant, per sortir no li importa pintar-se els ulls, o acariciar els pòmuls amb tons préssec i cirera. Estudia cine, a l’ESCAC, a Barcelona i als seus vint-i-un anys toca molt de peus a terra: no pretén fer-se famosa d’un dia per l’altre en un món tan difícil, com és el del cinema. La Lena està enamorada. Té una nòvia que és de Huelva i es van conèixer a través d’un xat de lesbianes. La Lena opina que Internet facilita molt les coses.

-Pots contactar amb gent amb aficions diverses on et pots integrar. Pots trobar referents de lesbianes que t’agradin i no sentir-te exclosa: des de grups gòtics fins a freakies del manga.

La Lena havia penjat el seu pefil en una pàgina de contactes gay.

-Encara ara m’escriuen! L’última em va enviar un mail que deia: “Busco sumisa: Si éres valiente agrégame!” i al costat hi deia el seu correu.

I la Lena va pensar:

-Ui, quina por! Fora!

La Lena passa moltes hores davant l’ordinador escrivint o xatejant amb la Lucía. Portar una relació a distància no és gens fàcil. La Lucía viu a Huelva i la Lena és de Manresa.

2. L’HIVERN

II. 25 de desembre de 1948. 

Fa tres anys que la segona guerra mundial s’ha acabat i el franquisme es troba en els seus inicis. Des que el 1939 els nacionals van guanyar els rojos a la guerra civil, s’instaura una dictadura que converteix la religió en l’element omnipresent de les vides de moltes persones. Uns anys de forta repressió social per a la gent d’esquerres, les dones i els homosexuals. La Món és una nena de vuit anys que corre pel carrer amb els seus amics. Avui és Nadal. A casa, la mare cuina el gran tiberi. El seu pare, mentrestant, seu a la butaca i escolta la ràdio. Un antic aparell enorme i sorollós.  La Món troba que fa fred en aquella part de la Barcelona pobra, al barri del Carmel, i per això s’afanya a bellugar-se corrent sota el seu abric menut i no li importa dur posat un vestidet de mudar per divertir-se i voltar sense treva.

–   Juguem al Tarzan! Juguem al Tarzan! Mira, mira, això és una liana i per aquí m’enfilo i fujo dels cocodrils. Mira que divertit!

–   Món, si continues així t’embrutaràs el vestit de fang i neu! Perquè no anem a   jugar a cuinetes a dalt a casa teva?

La Món continua corrent enriolada. I li diu que ja hi aniran més tard, a jugar a cuinetes.

Ho veus? Ja t’has embrutat el vestit de neu i fang!

Ostres! Ara la mare em renyarà…

Mira! Món! És la teva mare a la finestra!

Al tercer pis de l’edifici s’acaba d’obrir una finestreta des d’on s’entreveu una cuina antiga i hi treu el cap una dona d’uns trenta anys, vestida d’estar per casa.

Món! A dinaaaaaaaar!!!!!

Què no hi vas? Món! Has de ser obedient! Sinó et castigaran!!

És igual ! Juguem una mica més!

No facis enrabiar a ta mare, eh? Mira… ja torna a sortir a la finestra.

La mare de la Món, que havia entrat un moment a donar la volta al rostit,  ja torna a repenjar-se a l’ampit de la finestra, esgargamellant-se, per fer-li entendre a la seva filla petita que ha de pujar.

Móoooooon!!!! Fes el favor de venir araaaaaaaaa!!!!

La Món es mira l’escena resignadament i amb una mirada de decepció: se li ha acabat el joc. Li diu adéu a la seva amiga i decideix que no pot prolongar més, pel seu bé, aquell estat de llibertat salvatge. Haurà de pujar cap dalt.

Fins demà, Món!

Fins demà. Bon Nadal, eh?

Bon Nadal !

La mare de la Món l’espera a casa tota enrabiada i més tard l’esbatussarà pel seu mal comportament. La Món ha d’aprendre, encara, que les nenes bones no s’han de comportar així. Les nenes han de fer cas als pares i després als seus marits.

III. 25 de desembre de 1997

Odio el Nadal. Em deprimeix veure tot d’anuncis de gent feliç quan jo no en sóc. Famílies unides, parelles d’enamorats i històries d’aquestes. M’entristeixo. Em començo a compadir de mi mateixa i aquest sentiment és repugnant. Em sento desgraciada, incompresa, no corresposta. El meu amor cap a la Mònica és impossible. És absolutament platònic, irremeiablement. Quan entro en un cau fosc de pensaments d’aquest tipus, és francament difícil sortir-ne. M’espero a la nit per plorar. Ploro sola, al llit. Ploro fins a quedar exhausta i mai en tinc prou. Em veig com la Julianne Moore a Las Horas: lesbiana, casada amb un home i amb fills. Amargada i portant una vida que no vull portar. Sentint l’autorebuig més punyent des de dins meu i odiant-me a fons. Em sento tan buida! Estic tan negra i corcada per dintre que em sembla que ja he sortit de mi mateixa. El meu cos: prim, llarg mai serà tan bonic ni musculós com el de cap tio. Els meus cabells mai seran tan brillants. Perquè sóc tan diferent d’en Raül? La Mònica estima en Raül. Com he pogut arribar a pensar que tenia possibilitats amb la Mònica? Ahh! És molt dur haver de triar de qui t’enamores. Com pots saber si una tia està al teu abast quan has nascut lesbiana? Tothom és heterosexual; a mi m’agraden noies que mai estaran al meu abast. Mai em miraran.

Recordo un cop que anava per la Rambla. M’anava fixant en els tios que passaven i cada cop anava sentint més ràbia. Uns ulls clars i brillants. Una barba de dos dies. Un vestit elegant i masculí. Tots ells bells: uns perfectes competidors. Màquines de seduir. M’odiava a mi mateixa per pensar tot allò. Però em sentia desgraciada, alhora, de no poder tenir tot el que ells tindrien: noies a cabassos.

És Nadal i el meu cor batega poc a poc, quasi bé hivernant com una marmota, estic molt trista. Em vull morir. Tinc disset anys i ja he descobert que seré infeliç per tota la vida. I tota la vida és molt de temps. No tinc gana. M’aprimo. Penso en la Mònica i en què felices podríem ser totes dues. Mai algú em podrà correspondre? No vull que els meus pares s’assabentin de res, perquè ells no en saben res, de la meva orientació sexual. Simplement no em ve de gust reconèixer en públic que sóc lesbiana. Què passa?! Tinc dret a estar callada i a fer tot el què cregui. Que no tingui divuit anys no implica que m’hagi de lliurar als meus pares i explica’ls-ho tot. Estic molt nerviosa, i crec que la mare percep la meva tristor en la mirada. Crec que la mare sap que no estic bé.

Filla, què et passa? Saps que pots confiar en la teva mare…Nao, parlar va bé…

…

No puc evitar continuar plorant sobre el coixí del meu llit que ofega els meus gemecs de terror compungit. El dolor fa soroll d’infant desnodrit, de crit de socors, d’ànima esbudellada. Crec que podria continuar plorant fins a la fi dels meus dies, quan el meu cos no tingués més que dos forats buits per ulls i un bassal de llàgrimes al voltant. La mare continua insistint amb un filet prim de veu que intenta ser dolç, però que té un punt de nerviosisme amarg a la punta.

M’ho pots explicar…és per algun examen?  T’has barallat amb les amigues? Digues alguna cosa, Nao, per favor…

…

Jo continuo plorant i plorant. Tota jo sóc un brollador de desesperació. La mare treu tots els temes que se li acudeixen: Embaràs no desitjat, malalties de transmissió sexual, drogues, algun noi… I quan ja no sap què dir, diu:

-I una noia?

En aquell moment se’m talla la respiració. Continuo plorant de seguida, però res ja no és igual. La mare em mira amb una cara esgarrifada i trista. Sembla sorpresa i decebuda alhora. Obre la porta de l’habitació i en surt lentament. Jo em torno a quedar sola. Al cap de poca estona, la mare em crida perquè vagi al sofà a parlar, on també hi ha el meu pare. Ella em diu:

-Explica’t.

I aquella és la meva primera revelació a casa els pares.