#Poema de Susanna Rafart

Avui triem un poema de Susanna Rafart, publicat dins del poemari Baies (Proa, 2005). Susanna Rafart s’endinsa en els territoris de la natura, per traspassar la barrera del temps i retornar a la frontera de la primera joventut en el poema “Són severes les formes”, dins d’aquest recull de poemes en prosa.

La malenconia dels paisatges naturals evoca -amb ressons clàssics- els dies dels primers amors. La imatge de les prunes madures, que renoven el cicle caient a la terra i nodrint el sòl que després renaixerà, remet -també- a la idea del despreniment de l’esplendorositat dels fruits que no han sadollat totes les passions: al pas del temps, que fa que la poeta vegi els amants pretèrits i els dies transcorreguts com a elements soterrats pel pes dels records. Uns noms i personatges desdibuixats, que s’enfanguen en els pantans de la memòria.

Tanmateix els records dels amors abandonats serveixen per guarir “la solitud dels déus”, com l’autora escriu en el poema. A través de la força de la natura -vastíssima, dolorosíssima, dolça i cruel- la veu poètica de Rafart conjuga els senders de la vida. Es val de les imatges naturals, per crear metàfores, comparances i reflexionar sobre l’etern retorn, les desproporcions i excessos de l’amor, i edificar poemes sobre l’esclat i decandiment de la vida.

Són severes les formes amb què deixem l’a-

mor. Únic clos en el clos dels bells dies

comptats. En ell marxeu vosaltres, umbili-

cats de prunes que es podreixen al sòl que

trepitgeu: que dolces no serien als vostres lla-

vis joves, com illes marfonent-se al fons

d’una aigua nova. Que no calen els noms,

ni els seus actors, per perdre’s delmant la

branca que les salva dels mites urcs del fang.

En deixar-les, guariu la solitud dels déus.

Amants que us heu perdut mirant-vos, orfes

incerts de la proporció.

Susanna Rafart