#Poema de Lucia Pietrelli

Avui comentem un poema de Lucia Pietrelli, escriptora que recentment ha estat guardonada amb el premi Joanot Martorell pel llibre ‘Cadenes’ (Edicions 62, 2015). Mentre no l’entrevistem per parlar de la seva obra completa, ens deturem en el poema “XXIII” publicat amb AdiA Edicions enguany i que trobareu dins del poemari ‘Ortigues’.

Lucia Pietrelli | Foto: Joan Vidal.

La poètica de Lucia Pietrelli és afilada i crua, mira de cara el dolor. La mirada de la resistència, de la bellesa que retrobem en gestos petits, en el calmat bàlsam de la Natura que -al mateix temps- esdevé escenari dels moviments salvatges per a la supervivència. Aquesta dicotomia, doncs, entre salvatgia i refugi -entre moviment escapatori i amagatall- és ben present en els versos de Pietrelli. I al mateix temps, dota el llenguatge d’una vivacitat i plasticitat molt personal. Els objectes i els paisatges ens remeten -com una il·lusió vaporosa- cap a altres espais que es repeteixen: “En una nit a cel obert,/ als ulls d’un moix/ dins d’una nit a cel obert”. Són atmosferes que ens transporten a un estat fugisser de calma, que ràpidament s’agita, emulant el ritme intrèpid d’una vida que canvia feréstegament. Els ritmes pausa i moviment són la parella -a voltes- de la vida i la mort, dels trencaments i inicis a què ens porta indefectiblement viure.

És interessant l’aproximació cap a l’Amor que fa l’autora en el poema “XXIII”, altra vegada fusionant dualitats en els motius cor-sexe, llum-calor, fosca-nus. Un amor que esclata, instintiu i ferotge, però que alhora reclama lleialtat: “El cor és el cant/del sexe,/quan el sexe/puja als llavis/demanant lleialtat:/que la llum/sigui calor,/que la fosca/abraci el nus.” Un amor unitari i embolcallador de totes aquestes dualitats instintives i identitàries, que es personifica en aquest cant del sexe cap al cor.

El cos parla a través de la polifonia de veus de tots els seus òrgans. I aquesta visió que trobem en la poesia de Pietrelli ens remet al seu admirat Blai Bonet, que a través dels seus versos emetia imatges de bellesa ensordidora i ferotge: “Per la sang em saltava una geneta,/ i l’amor, de la mida del meu cos,/ estava ple de dentellades roges/ com a passes de por d’un homicida.” En els versos de Blai Bonet -procedents del poema “Soledat oberta”- el poeta compara la soledat amb un “carreró de sang, per on ningú no passa, i tot pas hi ressona”, per tant, la soledat és el cos inhabitat per l’amor, inhabitat del contacte de la persona estimada. I en la imatge que ens proporciona el vers blaibonetià que hem triat, la perspectiva canvia: la sang és el carrer del cos, i pel carrer hi passa gent -per tant, el cos abandona aquesta soledat.

L’Amor es personifica en una geneta que cavalca pel carrer, emborratxada de vida. La imatge de les dentellades roges -les mossegades al carrer, és a dir, al cos del jo poètic, abans pàl·lid- mostra que la soledat ha quedat enrere. Però la grandesa de Blai Bonet és la contraposició de dues imatges molt sorprenents: el color vermell de la sang l’associem al carrer transitat, a la sang del cos del poeta, però alhora representa també els signes de l’amor poruc i pausat, cautelós, com les passes emporuguides d’algú que ha fet una malifeta: “com a passes de por d’un homicida”. És a dir, Blai Bonet ens mostra un amor cautelós sota la disfressa de l’amor més salvatge i sagnant. I aquesta dualitat, aquestes imatges feridores i sorprenents són les que Pietrelli també crea, emmarcant aquesta fugida/retrobada.

Lucia Pietrelli escriu: “Creix l’herba,/creix la carn,/es divisa un cor,/gemega l’entrecuix.” Altra vegada el cos es comunica amb la Natura, amb l’atmosfera del paisatge, amb un entorn que el defineix. L’entrecuix brama i demana al cor que actuï. I és llavors que neix un amor global i dual: cíclic com la vida, un amor canviant: de repòs i activitat, d’excessos i de moderacions, de llum i calor, de fosca i de nus.

XXIII

En una nit a cel obert,

als ulls d’un moix

dins d’una nit a cel obert.

La mirada estripada

torna viva del segrest.

Creix l’herba,

creix la carn,

es divisa un cor,

gemega l’entrecuix.

D’un en un

els porus, les pigues

de la pell.

El recompte de la vida

es desperta

aferradís.

El cor és el cant

del sexe,

quan el sexe

puja als llavis

demanant lleialtat:

que la llum

sigui calor,

que la fosca

abraci el nus.

Lucia Pietrelli, Ortigues (AdiA Edicions, 2015).