#Poema de Lluís Calvo

Avui comentem un poema de Lluís Calvo, publicat dins el poemari ‘Al ras’ (Perifèric Edicions, 2007).

Lluís Calvo | Foto: Arxiu particular.

La poètica de Lluís Calvo, profundament evocadora i rica en imatges plenes de la força de la Natura salvatge, traça la vigorositat d’allò sublim. A través de la metàfora el poeta ens condueix cap a un itinerari simbòlic: l’aïllament (l’altra illa immensa), la desorientació (el laberint), la mort (el mar), el desvaniment d’allò solid (el fum), per passar a trobar-se la boira del desencant: “A l’illa del furor una altra illa immensa./ El laberint i el mar. La solitud i el fum.”

Lluís Calvo s’endinsa en els terrenys de la pèrdua en el poema “Espectre”, l’orografia de l’absència, el paisatge del silenci. El sentiment de la fúria s’agermana amb el de la solitud: la ràbia es conjuga amb la necessitat de bastir refugis sòlids. Les ombres dels somnis no edificats colonitzen “la cova, el cercle, el doll” i l’ens absent, el polsim d’il·lusió desmaterialitzada, continua intacte: “¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?”, es pregunta el poeta.

La llum nocturna que converteix el jardí en “jardí de cera i fang” -un jardí esmorteït-  i els ulls de qui conjura l’espectre preserven una mirada lúcida per resseguir l’enyor. A través del darrer vers: “El gran enigma fuig en invocar-ne el rostre”,  el poeta corrobora la necessitat de recordar cada absència, cada pèrdua.

“Espectre”

A l’illa del furor una altra illa immensa.

El laberint i el mar. La solitud i el fum.

La mirada és un riu de deliri i enuig.

La cova, el cercle, el doll: el temps en esvair-se.

¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?

L’amortallada llum, jardí de cera i fang,

fou el son d’un desig mancat de nit i somni.

I ara dormen els déus, per preservar-te els ulls.

No toquis, doncs, el cos que, esblanqueït, s’es-

[muny.

El gran enigma fuig en invocar-ne el rostre.

Lluís Calvo.