#Poema de Josefa Contijoch

Avui comentem un poema doble de Josefa Contijoch, publicat al poemari ‘Baix continu’ (Edicions del 1984, 2014).

La poeta Josefa Contijoch | Foto: Edicions del 1984.

La veu poètica de Josefa Contijoch radiografia retalls de vida en aquest poema doble i se centra en la incomunicació, el malentès i l’allò absurd que de vegades amaga el món.

Utilitzant les figures retòriques del paral·lelisme i la comparança la poeta se submergeix en els replecs del passat i es val de la paradoxa per remarcar que “el passat no és passat”, connotant l’important pes dels records i la poderosa força de la ment que reververa imatges pretèrites.

Se centra en dir que la vida passa ràpid i, invariablement, va buidant de sinuositat els dies. Passem de la plenitud a la buidor amb una rapidesa abismal i encara no entenem certs aspectes de la vida, que ens han passat per alt: “com un ball molt ballat/ com un llot llefiscós/ i un vestit estripat/ així acaben els dies/ i el passat no és passat/ i ningú n’ha entès res/ i ja està i ja està”. Podem llegir aquests versos amb l’esperit dionisíac del carpe diem: cal viure i ballar el ball animadament, cal lliurar-se a la festa, cal estripar els vestits, abans no sigui massa tard.

En el segon poema bessó, intitulat “I dos”, la poeta fa balanç de la vida. De quina forma passa la vida? Com és la (nostra) vida? “Talment un baix continu flamejant/no cessa el viure màgic i sofrent/enmig de la follia i l’accident”. L’antítesi de goig i lament -de plaer i pena- és el que ens depara la vida, ens recorda la poeta. Hi ha màgia, però també sofriment. I la buidor i la plenitud -termes antagònics que Contijoch utilitza en el darrer vers- aniran apareixent al llarg de la vida, ja que l’univers les engloba per igual i l’una no existeix sense l’altra.

Un…

Com un os repelat

com un roserar eixorc

com un ball molt ballat

com un llot llefiscós

i un vestit estripat

així acaben els dies

i el passat no és passat

i ningú n’ha entès res

i ja està i ja està

…I dos

com un repic de tambor subjacent

talment un baix continu flamejant

no cessa el viure màgic i sofrent

enmig de la follia i l’accident

distribuïts per l’univers extens

tan buit tan ple no sé si ens entenem.