#Poema de Jordi Valls

Avui comentem un poema de Jordi Valls, dedicat a la poeta polonesa Wislawa Szymborska, publicat dins del poemari ‘L’illa misteriosa’ (Meteora, 2015) que va rebre el 27è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2014. 

El poema s’inicia amb un fet concret, la mort de la poeta Wislawa Szymborska que impulsa a Valls a reflexionar sobre l’existència, l’adéu i els silencis del dia a dia. I l’efimereïtat del viure s’emiralla amb la (in)utilitat de l’art, un intent -el de l’artista- de treballar amb emocions i estats efímers, amb bombolles que espeteguen de cop i amb l’edificació de la incertesa: “Amb els temps que corren,/opino, que escriure poesia/és com mastegar xiclet/ i fer globus impossibles,/que quan exploten,/acaben empastifant el nas/per altre cop repetir l’acció,/com una mena de vici compulsiu,/que sabem que no porta enlloc”. L’artista és, doncs, aquell viciós inconformista que s’entesta en barallar-se amb els impossibles. I aquesta idea ens remet a la idea de aisthesis, sobre la qual la filòsofa Nelly Schnaith ha reflexionat en alguns dels seus llibres:”Si escarbo a la recerca d’algun credo implícit que s’amagui darrere de tots els meus escepticismes, aflora la creença que per al benestar de la cultura tan important és el pa quotidià com la respiració de les quimeres. I ni la raó ni la voluntat fan respirar les quimeres sinó la imaginació i la sensibilitat”, diu Schnaith en el diàleg que manté amb Cristina Santamarina en el llibre Converses. Una isla entre infinitos (Cafè Central Ed, 2007).

Jordi Valls relliga la curta durada de la vida, amb les incerteses de la mateixa. A més, Valls jutja les paraules i els poetes: la paraula com a impostura, com a esparadrap per a tapar el significat ver -que és indicible-. El poeta diu i esmerça paraules, però el lector ha de llegir també allò que el poeta calla. I si el poeta canvia -com el curs de la vida, com les aigües del riu d’Heràclit- el poema queda allà retratant aquella foto que s’enfonsa i s’aigualeix, enmig del canvi futur: “El que escrivim en vida/ forma part del cercle/ que es dissol entre les aigües.// Som allò que callem.”

El poeta s’acara, doncs, amb les parts del seu jo en temps pretèrits i copsa la foto amb paraules que juguen a un “doble llenguatge”. Perquè la projecció virtual del poema en el paper és només una refracció d’un instant de silenci. Un silenci que ens porta a parlar del poema “Las tres palabras más extrañas” de Wislawa Szymborska: “Cuando pronuncio la palabra Futuro,/ la primera sílaba pertenece ya al pasado.// Cuando pronuncio la palabra Silencio,/ lo destruyo.// Cuando pronuncio la palabra Nada,/ creo algo que no cabe en ninguna no-existencia.” (Traducció d’Abel A. Murcia Soriano, dins del poemari Instante (Ediciones Igitur, 2002) de Wislawa Szymborska.

Poema “Wislawa” de Jordi Valls

Wislawa

La Szymborska s’ha mort.

Jo, també moriré algun dia.

Posem per cas que sóc la Szymborska

i amb les mans creuades,

espero el darrer comiat

dels lectors fetitxistes.

Sentiré els pensaments de la gent

que anirà passant compungida

als peus del taüt.

Amb els temps que corren,

opino, que escriure poesia

és com mastegar xiclet

i fer globus impossibles,

que quan exploten,

acaben empastifant el nas

per altre cop repetir l’acció,

com una mena de vici compulsiu,

que sabem que no porta enlloc.

La poesia, per tant, és una daga

que acompleix el destí

del doble llenguatge.

Si has volgut parlar clar,

no has dit el que deies.

Ai, si tot fos tan fàcil

com desplegar les ales

de la metàfora!

però els poemes són amants imperfectes,

mala peça al teler,

esperant un lector atent i sensible

als peus del darrer comiat.

Tu ja ho sabies

que som un riu sense voluntat.

Descansa en pau Wislawa,

i que el Vístula inundi

el teu cor ara inaccessible.

El que escrivim en vida

forma part del cercle

que es dissol entre les aigües.

Som allò que callem.