#Poema de Gemma Casamajó

Comentem un poema de Gemma Casamajó, inclòs al poemari ‘Terra campa’ (Pagès Editors, 2014) i guanyador del V Premi Jordi Pàmias de Poesia 2013.

Gemma Casamajó | Foto: Arxiu particular.

La manera amb què Gemma Casamajó s’acosta a la poesia és directa i sensorial. Ens fa palpar el seu univers poètic amb un tel de quotidianitat i a través d’imatges nítides, profundament evocadores. Parlant-nos a cau d’orella, amb el llenguatge de l’ànima i del cos -que és aquell que queda i perdura- al poemari Terra Campa ens fa reviure sensacions diverses i ens condueix pels clarobscurs d’històries familiars, arrels d’ancestres, les vides que queden soterrades darrere el moment present. El seu estil és intimista i sincer, indissociable de paisatges rurals, de natures que parlen.

És una veu, la casamajoriana, que surt de dins i que grata la terra. Que descobreix, investiga i revela anàlisi, sense gota de grandiloqüència; apel·lant a la senzillesa de les coses reflexionades; a una claredat lúcida.

El dolor i la tendresa treuen el cap, sovint, per entre els seus versos, però la fragant naturalesa del record i la memòria són molt més poderosos i tenyeixen de calma harmònica els esquinços de les ferides més profundes.

Al poema “Estimar és deixar que l’herba creixi”, la poeta es concentra en la definició acurada de la idea de l’amor amistós, la sintonia de l’amistat, la llibertat de la tria. Un amor desencotillat, amic del vent, l’herba i el mar; un amor que escolta, però que també diu. Un amor fet de companyia i de compartir l’espai. Un amor que es pot estendre a l’amistat, perquè és respectuós i no possessiu.

A través de la metàfora, la poeta ens trasllada les seves reflexions: “Estimar és deixar que l’herba creixi,/ tenir dies i jardins a dins del cap,/ no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,/ no perdre el nord, la brúixola, el llevant.” Estimar és seguir el curs de la vida, estimar és seguir sent un mateix -amb il·lusions i sense coacció de llibertat- però contagiant-nos de l’altre.

La poeta ens parla, al·legòricament, de l’acte creatiu d’estimar, del contagi lúdic -d’intercanvi de perspectives, de confrontació de visions- i de la comunicació: “Treure la barca i fer néixer peixos,/ escampar llavors entre la mà del vent,/ posar l’accent precís sota el dictat de l’altre,/ i -alhora-/ posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.”

En definitiva, la compartició d’un catàleg d’emocions: alegries, tristeses; observant la panoràmica ben acompanyats: “Rentar la fruita robant aigua a la pluja,/ gronxar el bressol de vora el gorg. T’asseus./Compartir els pous en bona companyia,/ inventar un sol que no davalli més.”

“Estimar és deixar que l’herba creixi”

Estimar és deixar que l’herba creixi,

tenir dies i jardins a dins del cap,

no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,

no perdre el nord, la brúixola, el llevant.

Treure la barca i fer néixer peixos,

escampar llavors entre la mà del vent,

posar l’accent precís sota el dictat de l’altre,

i -alhora-

posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.

Rentar la fruita robant aigua a la pluja,

gronxar el bressol de vora el gorg. T’asseus.

Compartir els pous en bona companyia,

inventar un sol que no davalli més.

Gemma Casamajó i Solé