
#Poema de Dolors Miquel
Avui comentem un poema de Dolors Miquel, inclòs dins del poemari La flor invisible (Edicions Bromera, 2011), llibre que va rebre el Premi Alfons el Magnànim València de Poesia.
Dolors Miquel fa que ens endinsem al terreny de la fantasia a través de l’òrgan de la vista, creant una poètica visual, que entronca amb les percepcions temporals i espacials. El món dels somnis, d’allò no correspost amb la quotidianitat enceta una reflexió sobre els camins que es bifurquen cap a terrenys il·lusoris: “Tinc tots els somnis esperant rere els meus ulls./ Desapareixeran?/ Desapareixeran abans que la llum sigui per a ells impenetrable?”.
La poeta identifica els seus ulls com el canal per a veure més enllà de la realitat, per viatjar a través del temps i l’espai, cap als records, cap a futurs imaginables, i encapsula totes aquestes sensacions en la seva poètica sensorial i reflexiva. En la següent estrofa del poema “El bes”, Dolors Miquel es comunica amb els lectors, ofrenant un bes de lletra: “Esperant, fets mig d’aigua mig d’aire/ els meus ulls, aquest somni del temps que em somia,/ troben al meu cor un rierol de versos/ que corre cap a les teves mans,/ entra dins els teus llavis,/ es trena amb el teu alè més profund/ ignorant caients i roques/i es precipita fet cua de cavall i capvespre/ a l’aire encès de la teva ànima”.
El poema acaba evocant el binomi llunyania/proximitat que s’estableix en l’intercanvi literari que la poeta fa amb els seus lectors. La màgia de la literatura, de la poesia, rau en alterar i recrear la realitat, aconseguint fer-nos palpar la intimitat encara que estiguem físicament molt distants amb els emissors literaris.
El darrer vers tant es pot dirigir a l’amant absent, com al somni fugisser, que s’envola com l’aire encès i es contagia de les tonalitats de magentes i blaus: “Tornes a ser tan llunyà com les muntanyes.”
Es tracta d’una poètica naturalista, íntimament arrelada a la terra, que a través d’una aparent senzillesa, buscada per l’artista i trobada a través de la paraula justa, ens colpeix profundament, proposant-nos de fer un balanç del camí recorregut fins al moment, per via de la metàfora.
Josep Palàcios ens proposava a La Imatge (Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, 2013), dins l’apartat Frontisses, a “Invocació”: “¡Cims encesos: trenqueu-vos en senderes!/ L’esperança ens fa iguals a les espases.” I és doncs aquest veure-hi més enllà, aquesta esperança, aquesta porta imàginària que no és altra cosa que la nostra imaginació, la que ens porta a ser ferotges, o resistents, o combatents, “iguals a les espases”.
EL BES
Tinc tots els somnis esperant rere els meus ulls.
Desapareixeran?
Desapareixeran abans que la llum
sigui per a ells impenetrable?
Esperant, fets mig d’aigua mig d’aire,
els meus ulls, aquest somni del temps que em somia,
troben al meu cor un rierol de versos
que corre cap a les teves mans,
entra dins els teus llavis,
es trena amb el teu alè més profund
ignorant caients i roques
i es precipita fet cua de cavall i capvespre
a l’aire encès de la teva ànima.
A l’aire encès… tots els magentes i blaus…
Tornes a ser tan llunyà com les muntanyes.