#Poema d’Antoni Clapés

Avui comentem un poema d’Antoni Clapés, contingut en el seu últim poemari, Pluja (AdiA Edicions, 2015).

Antoni Clapés | Foto: Dolors Udina.

El lirisme d’Antoni Clapés arriba al lector amb mots precisos. Clapés reflexiona sobre l’existència, els dubtes i l’aventura del viure, a través dels seus poemes i microgrames. Aquests microgrames -que el diccionari defineix com a “unitat mínima d’una microforma”- aprofundeixen en les grans preocupacions de l’ésser: l’espai i la relació del jo amb el temps present; les conseqüències -ferides i nanosegons de felicitat- que es deriven del viure; de com batallar amb la incomunicació i alguns murs comunicatius; i de la humilitat que cal per recordar, per oblidar i per continuar existint.

En concret, ens aturarem a llegir un fragment del micrograma “Del teixir” -havent-nos delectat amb la resta de microgrames i amb el poema que dóna títol al poemari: una pluja que indica transformació, un signe de canvi; de resistència, malgrat les hostilitats externes i internes.

El micrograma “Del teixir” analitza les accions que fem, que ens projecten cap endavant o cap enrere. Una mirada que posa de costat els termes futur i passat: un balanç de retorns, silencis i trencaments. El poeta ens detalla una reconstrucció, que pot ser vital, intel·lectual o formal. I en aquest acte de reconstruir-se, el poeta conjuga forma i contingut. L’acció poètica -la mirada del poeta- sol apostar -sovint- pels trencaments i les reconstruccions: és una mirada renovadora que és crítica i  aposta pel canvi. La veu poètica de Clapés ens adverteix que “el silenci crea la forma”. Del blanc sorgeix el tot.  I revisa tots els estrats del reconstruir-se: “el blanc primigeni” -que és el recomençament de bell i de nou-, els “traços, gestos, fils” camí de la creativitat i activitat per al canvi. El teixit d’un futur que es fa dels fils del dia a dia, un futur per rodejar les limitacions o jous contemporanis: “una llum sense fons,/ [sense enllà.”

III

La peça configura un paisatge interior: el silenci crea la forma–

el contingut de la forma.

La unió amb l’u.

Una peça feta per estrats.

A partir del blanc primigeni — el silenci seminal–deposes

eladures successives, traços, gestos, fils.

Teixeixes la llum interior de la forma — una llum sense fons,

[sense enllà.