#Poema d’Anna Gual

La veu poètica d’Anna Gual és la protagonista avui de la secció “Poemes triats”. Comentarem el seu poema “Transfusió”, publicat dins el poemari ‘Símbol 47’ (LaBreu Edicions, 2015).

Anna Gual | Foto: Alexandra Massagué.

L’Escriptura és el motiu de reflexió de la poeta en aquest text. L’Escriptura com a aliment, com a droga, com a una construcció dels succedanis del plaer, com un refugi on encarar-se amb un mateix. L’Escriptura com un edifici on refugiar-se, com un espai on reconstruir-se.

A través de la comparació indirecta “on en lloc de sang hi cauen paraules”, la poeta compara l’hàbit d’escriure amb la vida, amb la sang -que és alhora dolor, però també senyal que encara som vius-.

Anna Gual dibuixa el retrat de l’ecriptor: animal malalt de record. L’escriptor -el poeta- “és un trau/ que evoca mots./ Un pou que escup llenguatge”. I en aquest escopir i foradar-se, en aquest mutilar-se i buscar-se el dedins, el poeta hi troba algunes veritats.

Gual utilitza una altra figura literària -a banda de la comparança- en aquest poema: la paradoxa. Les paraules -l’escriptura- reconstrueixen el buit, és a dir, doten de corporeïtat un espai abans buit, acompanyen, poden aportar caliu -per un costat- però “són també forat i fan forat”. Per tant, les paraules són cos i buit, alhora.

Finalment, el poema acaba amb una metàfora dins d’una personificació: “Com el cingle que m’escriu/ mentre em precipito”. És a dir, escriure és deixar-se anar, precipitar-se, caure, fer-se mal -si cal-. Escriure és -d’una manera metafòrica- arrambar-se al precipici. Arriscar-se. La poeta aplica un verb d’acció humà -escriure- a un ésser inanimat: el cingle, utilitzant el recurs literari de la prosopopeia o personificació. La poeta s’aboca al cingle metafòric de l’escriptura i s’hi abandona. D’allà neix l’escriptura. D’aquell impuls. La metàfora ve després: escriure és abocar-se al buit, precipitar-se a l’inconegut.

No podem obviar, tampoc, el títol del poema. La transfusió poètica que  Anna Gual ens fa implica un moviment d’idees metafòric-la sang, la vida, el pensament, l’abisme- que van del cervell de l’artista directament cap a les nostres pàgines. Cap a les nostres vides.

TRANSFUSIÓ

Imagina unes mans perforades

on en lloc de sang hi cauen paraules.

Per tant l’escriptor

és un trau

que evoca mots.

Un pou que escup llenguatge.

I les paraules

són també forat i fan forat.

L’escriptura com a construcció del buit.

Com el cingle que m’escriu

mentre em precipito.