#Poema d’Anna Dodas

Avui el bar barceloní l’Horiginal (20.30h) reivindica la poesia d’Anna Dodas amb un homenatge on hi intervindran Annie Bats, Mireia Calafell, Jordi Condal, Francesc Gelonch, Cinta Massip, Arnau Pons, Ramon Sauló, Blanca Llum Vidal i Mireia Vidal-Conte. L’acte servirà per presentar la reedició del poemari d’Anna Dodas ‘El volcà’ (La Busca Edicions, 2015), que reuneix tota l’obra poètica de Dodas, amb el pròleg de la primera edició a càrrec de Jordi Sarsanedas, i un altre de la poeta Núria Martínez Vernis, que considera Dodas com un dels seus primers referents literaris.  A Llavor Cultural ens sumem al seu homenatge comentant-ne un poema.

Anna Dodas | Fotografia de Ramon Farrés.

La poètica d’Anna Dodas és furiosa i violenta, encabeix les meravelles de la natura (amb la qual el seu jo poètic sovint s’hi identifica) però visibilitza, també, l’impacte gruixut del dolor i de les amenaces que sotgen la terra i els humans. La personalitat dels seus versos rau en la construcció d’imatges amb un fort impacte líric, però alhora carregades de la melodia silenciosa de la tragèdia, narrant el contrast de la bellesa amb l’horror.

La veu de Dodas, personal i emanadora de veritats amb la música de la poesia, teixeix la misteriosa dansa de la dualitat: citant a Maria-Mercè Marçal “més a prop del terrible que del bell”. És a dir, la terrible condició del viure no implica el defugiment de la bellesa.

L’actitud de la poeta de mirar-se de cara la tenebrosa i bella Natura, fa de mirall de les experiències vitals: enlluernadores, doloroses, sensorials, extremes, apaivagadores.

Un dels trets característics de l’obra dodiana és aquesta percepció holística i total de l’Univers, del món, de la vida: la poeta fa que tastem el gust de la pau, de la plenitud, però aquesta pau ve seguida del moviment increpador de la brutalitat.

La imatge visual de l’Amor muntant el cavall de la Mort és potentíssima, com moltes d’altres que Dodas va escriure: “Vingueren cavalls/ amb ulls de maragda./ Un anell verd viu/ sorprengué la nit./ La mort/ fornida de sella/ i agafat a la crina/ l’amor”.

Trobem la identificació del jo poètic amb els elements naturals, també, en aquest poema en prosa de Laia Noguera: “He vist com queia i era neu. M’he sentit completament esbocinat. Aquestes petges enfonyades. Les arrels i la saba. Les parpelles, els unglots. He vist com corrien les muntanyes, com em desfeia en la ventada, una volva esmicolada. He caigut i era tènue, indescriptible”. I veiem, en aquest altre poema de Maria-Mercè Marçal, com l’antítesi i la dualitat foc-aigua, sota la metàfora natural del tint de la desolació imperen: “No és el foc sinó l’aigua que em crema./ Duc l’escorpí com una agulla al pit./ I sota el tel de l’estany adormit/ s’obre el celler d’una amarga verema.”

Vingueren cavalls
amb ulls de maragda.
Un anell verd viu
sorprengué la nit.
La mort
fornida de sella
i agafat a la crina
l’amor

no caiguis

la cua suau
com fils de seda.

El bosc nocturn
oculta el trepig
angoixant
el clac clac
les petjades
i els renills
salvatges.

Anna Dodas

(Del llibre Paisatge amb hivern. Barcelona: Edicions del Mall,1986.)