#Poema d’Ana Blandiana

Avui comentem un poema d’Ana Blandiana, poeta romanesa que ha estat traduïda magistralment al català per Corina Oproae. El poema es troba inclòs dins del poemari La meva pàtria A4, que la col·lecció  Jardins de Samarcanda de Cafè Central ha publicat en coedició amb Eumo Editorial. Blandiana ens submergeix en paisatges mentals que s’amaren de misteri i ens acosten a grans interrogants filosòfics sense defugir una bellesa formal inspiradora i Oproae ha sabut traslladar la màgia blandianiana al català, motiu pel qual el poemari ha obtingut el XI Premi “Jordi Domènech de Traducció de Poesia”. 

La poeta romanesa Ana Blandiana | Foto: Arxiu particular.

La veu poètica d’Ana Blandiana ens bressola cap als no-llocs, fa un cant a la Natura -a través de la poesia- i ressegueix el record alegre i musical d’una veritat trista com és el no-retrobament. Un dels trets més destacables dels poemes de la poeta romanesa Ana Blandiana, traduïda amb enginy i encert per Corina Oproae, és l’encís que ens transmet per uns paisatges mentals que configuren el refugi fulgurant d’algú que sent a frec de pell dels hostilitats dels temps i reflexiona sobre la mort i les absències, alhora que reivindica el moment present, l’instant que estem vivint avui.

Així, tal com Clarice Lispector escrivia a Silencio –traduïda al castellà per Cristina Peri Rossi: “Nosotros dividimos el tiempo, cuando en realidad no es divisible. Siempre es inmutable. Pero nosotros necesitamos dividirlo. Y por eso surgió una cosa monstruosa: el reloj.”

Ana Blandiana reflexiona sobre els rellotges particulars i el temps, mentre escriu: “Tu no vas néixer,/ Sinó que neixes/ Mentre passes/ De segon en segon,/ Sense intentar/ Ser allà, quan ets aquí,/ O aquí, quan passes allà.”

Blandiana ens parla del renaixement diari, de tots els segons que conformen el que alguns anomenen vida, i de la consciència de vitalitat i de l’atenció de l’avui. Blandiana considera que el naixement no es dóna, només, en un punt del passat,  sinó que ens cal renéixer en cada instant per poder seguir vivint; i renaixem quan posem atenció i gaudim el present, ja que si no ho fem “hem nascut”, però no som conscients del regal de la vida (i de la seva fugacitat).

Sobre l’existència humana, la consciència i les mutacions vitals -absències i pèrdues, reconciliacions i renaixements petits; en el si de la quotidianitat- en parla Blandiana al poema “Bresques”, dins del poemari La meva pàtria A4 (Cafè Central, 2015).

¿Qui som nosaltres? ¿En què pensem quan passem per la vida, pel món? ¿Estem adormits o bé desperts? La poeta ens respon: “Tu ets la matèria salvada amb coratge/D’una respiració fins a l’altra,/Sense la qual no seríem./I no som en realitat/Més que restes, formes buidades,/Bresques d’on la mel de l’eternitat/S’ha escolat.” La respiració -l’alè de vida- ens manté aquí; la consciència ens fa presents. Darrere la transcendentalitat del poema “Bresques” d’Ana Blandiana, s’hi amaga un cant a la consciència del moment vital present; de l’estima per l’actitud desperta i per l’avís que l’ara, l’avui  és sovint l’instant que cal recuperar, estimar i abraçar amb consciència i inspiració.

BRESQUES

Tu no vas néixer,

Sinó que neixes

Mentre passes

De segon en segon,

Sense intentar

Ser allà, quan ets aquí,

O aquí, quan passes allà.

Tu ets la matèria salvada amb coratge

D’una respiració fins a l’altra,

Sense la qual no seríem.

I no som en realitat

Més que restes, formes buidades,

Bresques d’on la mel de l’eternitat

S’ha escolat.

Ana Blandiana (Traducció de Corina Oproae).