Pep Tosar: “Hem volgut acostar-nos al Lorca més desconegut i íntim; defugir el mite”
Aquest diumenge es podrà veure al Kursaal de Manresa l’espectacle ‘Federico García’, dirigit i interpretat per Pep Tosar, amb dramatúrgia d’Evelyn Arévalo i del mateix Tosar. La màgia de Lorca pujarà als escenaris, agermanada amb la dansa de Pol Jiménez, i la música de Mariola Membrives, Rycardo Moreno i David Domínguez.
PepTosar i Evelyn Arévalo, dramaturgs de l’espectacle | Foto: Kursaal Manresa.
Hem conversat amb Pep Tosar (Artà, 1961) sobre García Lorca, ara que fa 81 anys de la mort del poeta andalús.
Laura Basagaña: De quina manera s’acosta l’espectacle a la figura polifacètica i màgica de Lorca?
Pep Tosar: L’espectacle crea un fil argumental a partir de la vida del poeta, on s’entrellacen les seves inquietuds artístiques. En aquest sentit, l’espectacle agermana un conjunt de disciplines artístiques molt diverses: la música, la dansa, la literatura. Utilitzem un llenguatge que ja havíem fet servir en altres espectacles sobre biografies artístiques de poetes, com ara Guillem d’Efak, amb una fórmula narrativa multidisciplinar que usa diversos llenguatges per fer-ne un de sol: el polifacetisme de Lorca es veu reflectit en allò que ell estimava: el flamenc, la dansa espanyola, el llenguatge documental i el text. La suma d’aquests elements va dibuixant el periple existencial de García Lorca: la seva experiència vital i la seva obra literària, que s’exposa de forma totalment cronològica, des de Fuente Vaqueros, lloc on neix el poeta, fins a Granada l’agost del 36, on l’assassinen.
L.B: La selecció de l’obra poètica i dramatúrgica de Lorca no deu haver estat fàcil…
P.T: Sens dubte, no ha estat gens fàcil, perquè tot i que Lorca va ser assassinat amb 28 anys, té una obra literària notablement extensa. Hem bussejat per l’obra del poeta, però també per la del cronista, el prosista, el dramaturg. I hem anat seleccionant textos de manera cronològica que poguessin explicar la vida privada de Lorca: la seva vida familiar, la dels seus amics… No és una història sobre el mite, sobre el màrtir. L’espectador ja sap com acaba la història, per tant hem buscat la manera de narrar l’espectacle des d’un prisma lluminós i l’accent està posat sobre l’obra desconeguda de Lorca: no tant en els seus poemaris més famosos, que també hi ressonen, sinó en obres com Teoría y juego del duende o Impresiones y paisajes, que són cròniques magnífiques i que ens acosten a un Lorca íntim i no tan conegut. Allò que ha transcendit de Lorca són els drames rurals, però també va fer el denominat “teatre impossible”. Ens hem endinsat en la seva obra, en la seva part de poeta però també de prosista –que era un molt bon prosista, també- no hem defugit el Romancero gitano ni Bodas de sangre, però aportem obres que potser l’espectador no coneix tan a fons.
L.B: Com ha estat aquest procés d’escriptura a quatre mans, amb Evelyn Arévalo?
P.T: Ha estat apassionant. Hem treballat el text durant 4 mesos, estàvem asseguts davant d’una taula grossa amb un escampall de 200 llibres sobre Lorca. Perquè s’han escrit tantes coses sobre ell! A més de l’obra que va generar el mateix Lorca. Hi ha una biografia de Ian Gibson de 1.500 pàgines! Hi ha molt de material. A través de totes aquestes lectures i de la selecció mil·limètrica dels textos, ja que l’espectacle té una hora i mitja de durada i hem hagut de triar, va sorgint tot l’imaginari de Federico García Lorca: d’alguna manera ressona en aquests llenguatges, les cançons i la música flamenca, la dansa…
A diferència d’una obra dramàtica on el pes recau sobre els actors , en els assajos, la feina intensa d’aquest espectacle es troba en el guió: tot és mil·limètric, les partitures, la música, el vídeo, la dansa. I com que els músics i els ballarins tenen unes disciplines artístiques diferents que les dels actors, tot surt bastant rodat.
“No és una història sobre el mite. L’espectador ja sap com acaba la història, per tant hem buscat la manera de narrar l’espectacle des d’un prisma lluminós, posant l’accent sobre l’obra desconeguda de Lorca, el seu vessant més íntim”
Pep Tosar al Teatre Kursaal de Manresa | Foto: Teatre Kursaal Manresa.
L.B: En l’espectacle també s’emet un petit documental en format videoart sobre el poeta, oi?
P.T: Sí, l’espectacle inclou testimonis històrics importants. Vam rodar 10 hores de documental i al final només n’hem deixat 20 minuts, que es complementen amb la resta de llenguatges artístics.
L.B: Memòria històrica, molt interessant! Hi apareixen persones que van conèixer el poeta?
P.T: Hi apareix la fillola de Lorca, la filla de Concha García Lorca, germana del poeta. També hi apareix l’alcalde de Granada de l’any 36, assassinat 3 dies abans de Lorca, cosa que molt poca gent sap. La fillola de Lorca té una edat avançada però conserva la memòria i el record completament nítid. És un testimoni que no pot aportar ningú més, perquè la resta de persones que el van conèixer han anat morint. També hem enregistrat les veus i mirades de diversos hispanistes especialistes en l’obra de Federico García Lorca, que no el van conèixer, perquè van néixer molt després que el poeta fos assassinat, però que l’han llegit tant i l’han estimat tant que és com si el coneguessin: els catedràtics hispanistes Domingo Ródenas, Allen Josephs, o la biògrafa i autora de Lorca en Cataluña Antonina Rodrigo són alguns dels testimonis que desfilen pel documental.
L.B: Vostè n’és el dramaturg, juntament amb Evelyn Arévalo; i també dirigeix l’obra i n’és l’intèrpret. Com i quan va descobrir Lorca, i perquè se’n va enamorar?
P.T: El meu primer contacte amb Lorca va ser la lectura de la primera edició de Público de la mítica editorial Losada, amb pròleg de Rafael Martínez Nadal, que relata els últims dies vciscuts de Lorca i el misteri de les tres versions de El público de les quals només en coneixem una. Jo feia 3r de BUP i tenia un professor de literatura a qui li havia confessat la meva intenció de convertir-me en actor. Era l’any 76, poc després de la mort de Franco, perquè en vida de Franco El público no s’havia publicat. Jo sóc un adolescent, llavors, i em quedo meravellat per aquelles obres i pel pròleg que explicava aquells misteris sobre Lorca. Més endavant em van trucar per fer de protagonista en l’obra Público. I per tant, l’obra de Lorca em cridava, d’alguna manera. Tenia a en Lorca esperant-me. Aquest és el nostre homenatge a un Lorca proper, íntim i desconegut.
Llavor Cultural
Som el setmanari cultural de literatura que alimenta l’intel·lecte
Amb el suport de:
