Pau Vadell, l’hereu de Dionís

Lluís Calvo fa una lectura del llibre Esquenes vinclades (Edicions de 1984, 2017), Premi Jocs Florals de Barcelona.

El poeta Pau Vadell | Foto: Arxiu particular.

Pau Vadell, nascut el 1984 a la població mallorquina de Calonge, ha bastit en els últims anys un nucli literari que avança cap a la maduresa. Aquest centre vital i poètic es concreta en les obres Carnatge, Sang cremada, Traït i Esquenes vinclades, amb què ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona. Des del to festiu i postmodern d’Apèndix city (2010) fins a les últimes obres es percep un tomb cap a la dicció críptica, amb imatges que solen ser extremoses i dures, dignes hereves de la pintura de Francis Bacon, del Bosch o de Hans Rudolf Giger. És una tendència poètica equivalent al death metal en el camp del metall extrem. I propera a una certa tendència caníbal que travessa la cultura europea i que ha estat fixada per autors com Servando Rocha. Des del punt de vista estrictament literari s’aprecien forts lligams amb l’hermetisme d’Andreu Vidal i amb l’obra de poetes joves com Jaume C. Pons Alorda. La poesia de Pau Vadell té alguna cosa de cyberpunk dionisíac. Un alè que es condensa en concises imatges que no es deixaten pas en riuades de versos. La poesia de Vadell és una barreja entre el futurisme obscur i les arrels clavades, de manera fonda, en la terra.

Però a Esquenes vinclades es manifesten alguns canvis. El verb continua essent radical, mal que s’escolen tocs de lirisme, amb una clara obertura cap a nous nuclis de sentit, amb més referents palpables i amb infiltracions cap a imatges renovades. Com diu Guillem Gavaldà en l’epíleg, en aquest llibre hi ha una oscil·lació entre “la lírica i l’escorxador”.

Per tant tenim un Pau Vadell amb noves sensibilitats, atent a perspectives diferents del dir. D’aquesta manera ens parla de l’impacte del turisme i de la tradició literària. Com ell mateix ha afirmat en unes recents declaracions al diari Ara, “hi ha una voluntat d’expandir-me un poc”. Ara bé, que ningú hi busqui poemes de circumstàncies, poemes narratius, poemes que expliquin de manera directa cap fet o situació concreta. Vadell continua sent Vadell al cent per cent i la seva poesia defuig les evidències.

El llibre té quatre parts: ‘La pluja de demà’, ‘Els febrils’, ‘La resposta’ i ‘Cants de la fel’. Caldrà parlar-ne aquí i enllà, perquè els motius s’entrellacen de manera constant i seria massa reduccionista fer una lectura de les quatre parts com a compartiments estancs.

En qualsevol cas una característica travessa tot el llibre: el nostre autor és un cartògraf del cos. Examina vísceres. Acumula ossos, amb els quals aprèn a fer sofregits carnals. Penja queixals del ganxo de la vida. Examina goles i sexes. Cria els mots a la soll, cercant l’obagor dels ventres, endinsant-se no pas en una balena, com Jonàs, sinó en el gran porc fecund i astral que esdevindrà camaiot de poema. Com si busqués sempre el buidament, la foradada i el furgar, ja sigui en sang o esperma. El poeta tira el pebre coent i confegeix el vers amb la carn del món.

“En qualsevol cas una característica travessa tot el llibre: el nostre autor és un cartògraf del cos. Examina vísceres. Acumula ossos, amb els quals aprèn a fer sofregits carnals. Penja queixals del ganxo de la vida. Examina goles i sexes” (Lluís Calvo sobre ‘Esquenes vinclades’ de Pau Vadell)

Les matances mallorquines són saïm per Pau Vadell, que té cognom animal, que esventa versos com qui adoba el tros i llança menges a les bèsties. Les butzes del llenguatge neixen del socarrim del camp cremat, de l’adob, de l’excrement, de l’esperma i del crani que crema sota el sol despietat de les terres de llentiscle, romaní i ullastre.

Però també hi ha l’amor en tot aquest devessall de carn. Perquè existeix la forma i la matèria. L’hilemorfisme vinclat cap al poema, com si Blai Bonet s’hagués ajustat el niki i l’eslip per rebre consistència sementera i brotet de murtra de les mans de Pau Vadell, que és al·lot que tresca pels rocs calcaris i obre les persianes tancades de l’hivern de s’Alqueria Blanca. I hi ha també un amor molt físic. És l’esquena vinclada de l’amor passional, quan ajusta l’alçada a la crida de l’amant. Però també l’esquena vinclada del pagès i del qui agonitza. Amor extrem i amor carnal. Sempre l’amor a frec de l’agonia. O a l’inrevés.

Però en aquest llibre hi ha moltes més coses. Abans feia referència a la crítica cap al turisme. Uns versos de Vadell afirmen: “M’enfil a la teulada i mir com / si un miler de pallassos / em sodomitzessin / mentre el sol crema la pell / d’altres milers de turistes a la platja”. Certament, com diu l’autor, “un va mig sonat amb tant marejol”. Per això “Canten els anglesos al capdamunt / abans d’esclafar-se el cap a terra”.

Una crítica del turisme que també em recorda la que han fet altres illencs. “Cants de la fel” és la secció del Vadell més social, més polític i més crític amb el que passa a la seva illa. Contra aquest business degollador que tot ho destrueix i que tot ho vol consumir. Però no som davant de poemes curulls de realisme social, ni molt menys. El treball lingüístic de Pau Vadell és de romeguera i càdec. Fa màquia de petjada i els camins francs es tallen on menys t’ho esperes. El nostre autor és abarrancat de pedreny, de rasclers i dolines.

El poeta estima el paisatge de l’illa, els rocs calcinals, el seu “ermàs com un claper de rocs galàctics”. Perquè preservar la natura, el paisatge i la llengua són la mateixa cosa.

Hi ha un altre tret molt característic de la poesia de Pau Vadell, i que apareix també en aquest llibre, que és un anar sempre al límit amb les qüestions de l’ètica i de la moral. Perquè l’escriptura no coneix aturador. Està més enllà de les lletres benpensants, dels mots ordenats i assumibles, de les zones de confort familiar i també de les reglamentacions i dels manuals de la bona taula i del bon llit. En l’obra trobem mots com ronya, escopir, fetus, lleixiu… Lèxic políticament incorrecte, provocador a cops. És a dir provocador de reaccions com només les pot desencadenar la poesia. Humans com un bassal desinfectat. Esquelets o vampirs a punt d’afusellar-nos.

El llibre inclou una cita de Tomaž Šalamun, un dels autors més contundents i corrosius que ha donat la lírica europea, el qual no dubta a sacsejar-nos amb imatges que se situen molt al límit de l’ètica consensuada i de la correcció política. Doncs bé, Vadell ens recorda que “si per sanar vivint ens cal destruir (…) ens calen criminals que respirin el mateix oxigen”. I també sosté que “l’ètica és ingènua i contrària a les virtuts del diàleg”.

Quin diàleg? Ens preguntem de manera crítica. La resposta seria: el diàleg profund i sense concessions amb un mateix i amb els altres. Certament hi ha una ètica molt severa i rigorosa que arrossega, prescriu, prohibeix i dictamina. Dur-la al límit significa negar la complexitat humana, les zones d’ombra, l’abisme que ens habita. És a dir, el diàleg amb nosaltres mateixos i amb tots els altres. Contra els qui defensen el codi penal aplicat a l’art, Vadell erigeix la tercera part del llibre, titulada “La resposta”, en què ens explica com la passió de l’escriure ens arrossega cap a on vol. Perquè fet i fet l’autor vol ser només vers. Una set. Un regirar.

Com sosté Artaud, un dels autors citats a Esquenes vinclades, “des del punt de vista de l’esperit, crueltat significa rigor, aplicació i decisió implacable”. Per això subratlla que el seu teatre de la crueltat, “s’ha creat per retornar al teatre una concepció de la vida apassionada i convulsiva”. Exacte: crueltat, passió i convulsió són trets que també defineixen la poesia de Pau Vadell.

La secció titulada “La resposta” és un gran homenatge al fet d’escriure. La resposta de Vadell al repte de l’art i el llenguatge és ser-li fidel de la manera més apassionada possible. I això implica no doblegar-se davant de les restriccions, dels miraments, del gest que sent paüra davant de la llibertat immensa i radical de l’art.

Hi ha una mala llet vadelliana –o vadellenca– que s’abeura sens dubte en Andreu Vidal, en la seva cripticitat sanguínia i violenta. El dolor i el mal cerquen la seva purificació. El diable és un ésser que pateix, que gemega i demana que del mal en neixi una destil·lació, una afluència d’aigua en què ens puguem abeurar després d’haver fet net en els estables i els escorxadors del viure.

La llibertat té aquestes coses. Si se la sotmet cau en la brutor, s’emmetzina, ens fa cans carregats de puces. Deixatar-la pot dur-nos al límit, però constrènyer-la ens mata directament, ens empobreix i ens lleva la càrrega més humana que tenim, és a dir el llenguatge i totes les seves possibilitats. Encara que el llenguatge comporti certs perills. Com els comporta qualsevol activitat humana, qualsevol pas, qualsevol mirada.

Vadell creu en la “follia de la llengua”. Per això s’inspira en Artaud, Rilke, Bauçà i Panero. I, alhora, en un Pavese que no el fa perdre la realitat.

Però la cultura, fet i fet, també comporta una ètica. Un posicionar-se com a escriptor. Una saó. Una tradició. I Vadell ho fa avinent amb aquests mots:

Perquè, el temps que tombam el coll,

milers de bales, per tradició, són la boira

que es trenca sols amb matxet de cultura

i molta paciència.

La tradició invoca el passat. I també la vida s’edifica sobre els morts. O al costat d’ells. Com un ressò que engendra boniors cap a la banda invisible de l’ésser. Són els “licors d’aquells que ens van deixar”. I també el ferment i les arrels, el batec seminal que fa créixer el lledoner i que impulsa la tija del blat.

Vadell és un poeta cerealístic, grecoromà, fill de Demèter i Dionís, amb àmfores plenes de vi anyenc. És un derelicte envoltat d’algues, d’anemones i pagellides que amaguen les fortors d’antigues arreplegues i collites. D’aquí sorgeix la voluntat de conrear, l’instint geogràfic i maternal que travessa aquest llibre. Calonge és Eleusis. Amb festes de fertilitat i d’iniciació.

Hi ha igualment el pou d’on broten els propis ossos. I això és terra i és saó, és tradició i és llegat, és horitzó i llegenda. La primera secció del llibre “La pluja de demà” va sobre això. Com un infant d’uè a qui li creixen les dents. O com la cabra que fa pasturatge a la cleda del món i reconeix els seus congèneres. “Els febrils”, a què al·ludeix la segona part del llibre, són aquells que reconeixen la veu del poema, la veu maleïda i el sender que els durà a l’abisme.

Així trobem el poeta com a “guerrer indigent”, com a esquelet o vampir, gairebé un zombi en aquesta era de misèria mental.

“No estam fets per a aquest món”, reconeix Pau Vadell. Un món lleig i destructor. Un món de beates hipòcrites que encara no han entès el veritable camí de l’esperit. Vadell, fet i fet, és un guerrer, paraula que apareix més d’un cop al llibre. Guerrer en un món de pobresa creativa i espiritual.

El poeta es mou entre la fel i la sensualitat, entre la mala llet i la tendresa. És així.

I tanmateix el poeta pot caure extenuat, però el que no pot perdre mai és “l’adjectiu exacte”. La secció “Els febrils” implica la unió entre l’escriptor i el boixador. Que són la mateixa cosa. Perquè escriure és un acte passional, ple de carnalitat i efusió. I l’escriptura busca tan sols els estats inconfessables.

Un colofó? Un resum? Passió, passió i passió. Aquesta és la raó de ser dels versos de Pau Vadell. El tret característic que amara no només aquest llibre, sinó tota la seva producció poètica. Una carnalitat de mots. L’esquena vinclada amb el cap ben alt de la poesia excel·lent.

Guardar

Guardar