Mireia Calafell: “M’interessa la relació entre poesia, desig i límit”

Hem entrevistat la poeta Mireia Calafell, guanyadora del Premi Lletra d’Or 2015 pel llibre ‘Tantes mudes’ | Foto: Laura Basagaña.

La poeta Mireia Calafell (Barcelona, 1980) escriu amb una veu poètica afilada, que mira la quotidianitat i ressegueix les petges del pas del temps, els camins de la identitat i el pes de les opcions perdudes, les cruïlles no transitades, el desig intermitent. Amb ‘Poètiques del cos’ (Galerada, 2006), el seu primer poemari, va guanyar el premi Amadeu Oller i dos anys més tard va ser guardonada amb el VIII Memorial Anna Dodas. Després vindria el poemari ‘Costures’ (Viena Edicions, 2010), que va obtenir el premi López Picó. I, finalment, ‘Tantes mudes’ (Perifèric Edicions) -el seu tercer poemari- ha guanyat el Lletra d’Or, al millor llibre publicat el 2014.

La força de Calafell rau en la mirada detallista que descriu el ritme vertiginós del temps contemporani, els comiats continus, la metamorfosi dels records: “Som les paraules que tenim i broten les absències/ que fan sovint de tot paisatge un lloc comú.” Els seus poemes deixen anar els sons de la supervivència, el lirisme de qui resisteix, les sentors de la reflexió que relliguen escriptura i vida: “Mai és el primer cop, mai és prou brusc/ ni contundent el gest que imita i diu/ confia en mi que sí, sempre hi seré.”

Em cita a un bar petit i acollidor a tocar de la Sagrada Família, i conversem llargament sobre el mirall de la literatura que reflecteix imatges passatgeres de la vida. Sobre l’origen de la poesia i els efectes que té en el lector. Sobre el fet d’escriure i el fet d’afrontar la incomoditat, encarar les pèrdues, no defugir ni drames ni goig.

La poesia ens desvesteix l’ànima?

És Derrida qui diu que, quan anem nus, anem vestits de nus. En aquest sentit i com que la nuesa absoluta és impossible, no sé si la poesia ens desvesteix, i menys si ens desvesteix l’ànima. M’agradaria pensar que ens altera i modifica el cos –més que no pas l’ànima, que és un concepte amb què no em sento gens còmoda–, i que ens desvesteix en el sentit que fa que almenys canviem de roba, ens mirem al mirall, hi hagi un canvi i fins i tot potser ens faci passar fred. La lectura no et deixa indiferent, no s’acaba en el mateix estat ni en el mateix lloc que en començar a llegir. Això és el que vull pensar, o almenys és aquesta la poesia que m’agrada: la que provoca un moviment, un canvi, una muda.

El problema de vincular nuesa, ànima i escriptura és que fàcilment s’acaben citant adjectius com original i pur, que em semblen temibles. Tanmateix, és cert que el verb desvestir-se m’agrada, i més tenint en compte que parlem de Tantes mudes. De fet, a la segona part del llibre, quan la muda és un nom, faig referència a tot aquest imaginari vinculat amb el cos i el desvestir-se.

L’escriptura és despullar-se? 

Sempre s’escriu sobre experiències i vivències, però no cal viure allò que escrius en primera persona, o almenys no directament. També ho pots viure a través d’una lectura, una pel·lícula o una cançó. Ara bé, almenys en el meu cas, necessito fer-me meves les experiències, fer-les passar per mi. En aquest sentit, allò que escric és sempre una intimitat que deixa de ser íntima. Per tant, acceptaria que escriure és despullar-se i provoca vertigen, però qui es despulla o qui apareix en el procés de nuar-se és el jo poètic, que no té per què coincidir amb el jo que, en un principi, hi ha darrera el nom de qui signa els poemes. I, de fet, allò que apareix, el jo poètic, tampoc no és mai una sola veu sinó que en té tantes com lectors i lectores, és a dir, com lectures.

La teva poesia posa damunt la taula els desencants quotidians, les tristeses afilades i sobretot aquesta hostilitat del temps que vivim.  “L’origen ha estat sempre una ferida” escrius en un poema dedicat a Mireia Vidal-Conte. Però també fas reflexions socials que posen de manifest la ferotgia del moment present. 

En Jaume C. Pons Alorda em va dir en una entrevista que, en els meus poemes, hi ha una manera de mirar el món que té a veure amb  una voluntat d’exposar la fragilitat. M’agrada  i em convenç aquesta visió. Em sembla que hem d’exposar la fragilitat perquè ens farà forts saber-nos vulnerables. Sabem que el temps passa, que tot muda, que la vida és delicada i la felicitat trencadissa. No podem fer veure que no sabem el que sabem, no ho hauríem d’amagar rere promeses falses. Aquest coneixement i aquesta certesa, a més, és el que ens posa en comú a tots i a totes.

Alguns dels teus poemes fan una reivindicació de visibilitzar allò que en un primer moment podria semblar invisible. La visibilització de la dona, però també de la injustícia, del dolor,  de la importància d’assenyalar allò que voldríem que canviés. Després, també em fa l’efecte que t’inspires en la vida quotidiana -analitzant la ferotgia dels temps presents- però que la teva escriptura té alguna cosa de pausa i d’interruptor que es connecta amb el passat,  amb la infantesa -és una percepció-. Encara que tractis temes molt dolorosos, hi ha una delicada esperança de canvi.

Fa gràcia això que em dius de la infantesa, perquè no ho havia pensat mai així, tot i que és cert que jo en guardo molt bons records, de la meva infantesa. Si això passa és potser perquè deu ser l’espai i el temps de l’esperança, no? Parlo de la malaltia i del pas del temps, del desamor, però crec que sempre hi ha una distància que evita d’una banda fer fràgil la fragilitat i de l’altra quedar-me només en l’aspecte del dolor. El dolor hi és en primer terme però des d’una tranquil·litat, des del lloc de qui sap i no perd mai de vista que l’altra cara del dolor existeix. De fet, sabem què fa mal perquè hem conegut la calma, l’amor i l’alegria. He tingut la sort d’haver tingut aquesta coneixença ja de ben petita, i potser per això tens la percepció de la presència de la infantesa en la meva poesia.

La teva obra aprofundeix en el propi acte de l’escriptura, la mare Literatura, els perquès. Utilitzes els elements literaris per ordir una miqueta el gran tema de la identitat. Parles molt del risc, del vertigen que suposa viure. Aquestes mudes, a les que fas referència, són crosses per sobreviure. Tots som supervivients. 

Som supervivents, sí, i la vida pot ser una delícia, també. No hauríem d’oblidar mai la sort que tenim: això de viure és excepcional. Respecte el que deies dels poemes que parlen del fet d’escriure, crec que cap aquí m’hi ha portat el fet que aquest hagi estat el tercer llibre. Va haver-hi un moment en què vaig sentir la necessitat de reflexionar sobre què és això d’escriure, tant per la relació que tinc amb l’escriptura com per la relació que tinc amb el món literari. La primera part del poemari consisteix en aquestes reflexions sobre la literatura i l’escriptura. Alhora mudes, en aquesta primera secció, fa referència a l’adjectiu femení plural i, per tant, a les dones callades o que no poden parlar, d’aquí que apareguin reflexions sobre temes vinculats al silenci i temes silenciats. El poemari parla de gènere, però va molt més enllà: no és només això.

La teva poètica explora el gènere, el cos i, en definitiva, la identitat.

És el que em mou. Escriure és una forma de coneixement i d’autoconeixement. Ho explico d’alguna manera al poema “Espeleologia”, on escriure és un anar furgant en la identitat, en el jo, per anar a trobar el nucli de qui som. Escriure és una recerca.

En aquest poema parles de com l’escriptura “ens il·lumina i ens desfà”. Ens fa viure i ens fa morir.  

Sí, en aquesta recerca identitària –a través de l’escriptura– es descobreix que no hi ha cap nucli en la identitat. De fet, aquesta idea és el que hi ha tota l’estona al llarg del poemari, i de fet en tota la meva poètica. La identitat no sóc jo amb mi mateixa, sinó que sóc jo amb l’altre, amb els altres, exposada al canvi. Suposo que escric des de la paradoxa de voler saber què sento davant d’una situació, per saber qui sóc, per llançar-me a la recerca d’un jo veritable i immutable que sembla estar amagat, com si fos un tresor enterrat en una cova. En la mesura en què vaig baixant, furgant amb l’escriptura com a far, sembla que descobreixo alguna cosa que llueix, una veritat, un nucli, una certesa. Ara bé, en el mateix procés, com que no hi ha res que no canviï i sigui inflexible al temps, a la llum, al foc que és l’escriptura –com que tot és de cera, per dir-ho com al poema– tota certesa es desfà. I quina sort, de fet, quantes possibilitats hi ha en aquest desfer-se!

En els teus poemes cites alguns dels teus grans referents: Chantal Maillard, Clarice Lispector, Maria Mercè Marçal, Marguerite Duras, Cèlia Sànchez-Mústich, Gemma Gorga, Francesc Josep Vélez, Joan Vinyoli, Adriana Cavarero… De quina forma t’acompanyen els teus referents a l’hora d’escriure?

Tot el que llegeixo i escolto hi és sempre a l’hora d’escriure. Citar aquests poetes és una manera de fer explícita la cita, permetre que rondin per les pàgines del poemari, de fer-los presents. Hi ha, a més, alguns poemes que els deuen tot a alguns d’aquests noms, com ara “Pòetica”, que vaig escriure sense gaires filtres després d’haver llegit una frase de Clarice Lispector, o el poema que cita Cèlia Sànchez-Mústich i que vaig escriure de cop a la presentació que va fer del seu llibre. D’altra banda, hi ha cites que he posat a posteriori amb la voluntat expressa de fer que al poemari hi hagi aquests poetes, per si s’encomana alguna cosa! Hi ha, per últim, cites que surten de l’esfera poètica: referents musicals, com ara Antònia Font, o filòsofs com Derrida.

La identitat, el pas del temps, la resistència o la injustícia són alguns dels temes que Mireia Calafell aborda en la seva obra | Foto: L.B

Què llegeixes, aquests dies?

Ara el que tinc pendent per llegir és Swing de Francesc Garriga (LaBreu, 2015), Selvàtica de Lluís Calvo (Lleonard Muntaner Editor, 2015), Fred als ulls d’Antònia Vicens (Eumo/Cafè Central, 2015) i una antologia de poetes angleses i nord-americanes que també em fa molta il·lusió. Darrerament, en el camp de la novel·la, n’he llegit una que em va agradar moltíssim: Malas palabras (Lumen, 2015), de Cristina Morales.

I d’assaig llegiré textos de Menguenau, Foucalt i Adorno per acabar la tesi que preparo, que té a veure amb la idea del comiat i la comunicació avui. Adorno va dir el 1950 que ja no era possible dir adéu com en el passat, perquè amb el correu urgent la comunicació canviava. I ara amb les noves tecnologies el món encara es fa més petit i la relació espai-temps també ha canviat, igual que l’experiència del comiat.

Hi ha un parell de poemes que tracten, justament, aquest tema. I un és aquell de “Transmediterrània”, on hi ha una persona que viatja en vaixell i dubta si és l’inici o el final del viatge i veu algú que l’espera, que s’empetiteix i plora. I és aquesta idea que anem borratxos de temps i d’espai. I el segon poema és el de “Sant Joan”:  “Llavors era possible, les nits de Sant Joan/ atendre els espetecs de la distància,/ sentir el zel de l’espera, que vingui ja el carter”.

El darrer és un poema que em van demanar per un projecte que s’havia de fer sobre la cançó d’en Sisa “La nit de Sant Joan”, però al final el projecte no va materialitzar-se. De totes maneres, com que jo vaig néixer el dia de la revetlla, aquesta és una data inevitablement especial i simbòlica per mi, i volia escriure el poema igualment. A partir de la idea de la crema de mobles vells per demanar bons desitjos, vaig voler reflexionar sobre l’imperdurable, els espais del passat. La casa dels meus avis es va mantenir més o menys igual fins que ells van morir, però la nostra generació ja no ha conegut això: hem crescut amb el canvi. I té molts avantatges, evidentment, que les coses no durin per sempre, però també ens porta a una sensació d’anar pendulant, de conviure amb la incertesa. Ara bé, les incerteses són un regal, almenys jo les prefereixo a les certeses inflexibles. Respecte al tema del comiat i vinculat a aquesta idea d’espai i de temps pròpia del segle XXI, la pregunta seria si nosaltres podem dir adéu, si tenim la possibilitat del comiat, així com si podem o no donar la benvinguda. En certa mesura, “Transmediterrània” i “Sant Joan” parlen d’aquesta qüestió.

Hem conversat amb la poeta Mireia Calafell dins la cafeteria “La Tabarra” de Sagrada Família | Foto: Laura Basagaña.

Un altre dels teus temes és el desamor i la fugacitat del desig, com veiem en els poemes “Naufragi” i “Dies tediosos buits d’atracció”. Com t’enfrontes al tema de l’amor, un tema que ja s’ha tractat molt en el camp de la literatura? 

En l’amor és molt fàcil caure en un tòpic, tant dins com fora de la literatura. Quan escric, podria dir que provo de fer-ho enfocant-lo en clau de pensament. Hi ha filòsofs que defensen que la mort és allò que ens fa humans, i que sabem de la mort –i de la vida– només perquè mor algú que hem estimat, fet que ens dóna consciència de la nostra finitud i de la necessitat de l’altre. En aquest sentit, entenc que el que ofereix la mort ho fa també l’amor. És estimant que podem arribar a aquestes mateixes conclusions. L’amor és l’eix de tot, absolutament de tot. I el que és evident és que hi ha moltes maneres d’estimar: no estic parlant de l’amor romàntic, ni un amor de dos, no un amor pensat com amor de parella… no. L’amor és l’eix, però tenint en compte que hi ha moltes formes d’amor, malgrat que la literatura sovint només n’ha recollit una, i a més des del punt de vista masculí.

I la identitat s’expressa a partir del discurs i, també, a partir del cos. El cos apareix en la teva obra com a expressió sensorial de fracassos, de celebracions eròtiques, com un mirall de la nostra fragilitat, com una embarcació on hi ha els senyals del desgast, de la malaltia, dels plaers efímers.

Fixa’t: potser, més que parlar d’amor, seria més precís dir que el desig és l’eix. Ens obliga sempre a canviar de posició i en aquest sentit és moviment. És el que ens fa moure per anar a buscar allò que no tenim, o que tenim i no volem deixar anar. O fins i tot, podem tenir el desig mateix, i reivindicar-lo, com en el poema “Set”. Desitjar et dóna poder: qui desitja té el poder de desitjar. Alhora, el desig és central –tot i que el desig de què parlo no ocupa mai el centre– perquè implica l’altre. I és aquí on, un cop més, apareix la relació, una relació que és corpòria, que apel·la al cos, i que implica quelcom que desborda el jo. El desig, que és fonamental a la meva poètica, és un desig plural, obert, indiferent i polític si vols, que té a veure en posar en qüestió els límits (perquè desitjar és sortir de tu i, per tant, posar en crisi què vol dir jo, què vol dir tu). Com que el desig t’aboca i et porta a un límit –crec de fet que és el mateix que fa la poesia en tant que t’aboca a uns límits formals que pots decidir trencar o no, però que hi són–, et planteja l’oportunitat de qüestionar-te allò que has viscut, allò que ets. I aquesta és la relació que m’interessa: la que hi ha entre poesia, desig i límit. Saber que jo no acabo en mi –el límit dels nostres cossos no acaba en nosaltres– inclou pensar-me des del món de la natura i dels animals, per això en els poemes de l’última part (on les mudes són el verb mudar) apareixen analogies amb el món animal i vegetal.

Què estàs escrivint, ara mateix?

Jo escric molt a poc a poc. Per la meva manera de ser i de fer necessito tenir alguna cosa a dir i passo molt de temps incubant, perquè crec que dir alguna cosa –dir alguna cosa interessant que valgui la pena dir– passa, en general, poques vegades al dia, al mes i a l’any. Vaig cuinant molt lentament alguns projectes com ara un diàleg poètic amb l’artista plàstica Nàdia Sanmartin i un llibre a quatre mans amb la poeta Anna Gual. També estic treballant en un llibre en solitari.