Mircea Cărtărescu: “Un escriptor construeix somnis”

Àngela Pujol entrevista el poeta, escriptor i crític literari Mircea Cărtărescu.

Mircea Cărtărescu | Foto: (c) Jaume Muntaner, 2016.

Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) és, com se sol dir, un dels grans de les lletres europees contemporànies. La seva extensa obra comprèn poesia, novel·la, conte, crítica literària i, fins i tot, els seus propis diaris, que publica cada set anys. La primera traducció de Cărtărescu al català arriba amb el recull de contes Per què ens estimem les dones. Ho hem d’agrair a l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner i al traductor Xavier Montoliu, autor també del pròleg que acompanya el llibre. Gràcies a ells també té lloc aquesta entrevista, aprofitant la visita de Cărtărescu a Palma. Parlem amb l’autor romanès de la relació entre el femení i el masculí, l’amor, el sexe, els somnis i l’escriptura, i tota estona de conversa es fa curta.

A la seva obra hi ha molts intercanvis i transicions entre el masculí i el femení. Com s’articulen el masculí i el femení a Per què ens estimem les dones? M’equivoco si dic que ambdues perspectives hi són aquí més diferenciades, separades entre un masculí observador i un femení observat?

El mite de l’androgin és un dels més potents d’Europa. Va aparèixer des de bon començament a Plató i després a les fites més importants de la història de la cultura europea, com per exemple el Romanticisme alemany i el surrealisme. Sempre he estat fascinat pel fet que l’ésser humà té dues cares, i sempre he desitjat, tot i que mai ho podré aconseguir, veure el món des de “l’altre costat”. En molts dels meus textos, i sobre tot en la meva novel·la “Travesti”, hi ha aquesta dialèctica masculí-femení o femení-masculí, que mostra la veritable essència de l’ànima humana. Femení-masculí formen una escala, no són dues entitats diferents. Cadascun de nosaltres ens situem entre els dos límits d’aquesta escala, però tenim alguna cosa de l’altre sexe. A causa de les forces de l’educació i la cultura, ens obliguen a triar entre un dels dos extrems i un dels dos sexes psicològics ens és reprimit. Cada persona té dins seu, si és un home, una germana oprimida, i si és una dona un germà oprimit. En tots els meus escrits he intentat donar una veu a aquests éssers oprimits. Molts dels meus personatges són femenins, i sempre he mirat les dones amb una tendresa especial, perquè elles són les meves virtualitats, el que hauria pogut ser i no he estat. Per què ens estimem les dones no és una agenda sexual. Ni tan sols aquest “nosaltres” del títol representa només els homes. Tots estimem les dones. Tots hem estat al vendre d’una dona, independentment de si som dones o homes, de la nostra cultura o de la nostra raça. És el motiu pel qual la feminitat és central per a tothom. Fins i tot a nivell biològic la feminitat és central. El fetus, si no és sotmès a un tractament hormonal, es desenvolupa en primer lloc com a dona. La dona és la persona per excel·lència, i per tant l’home és una persona modificada.

En relació amb aquesta dualitat que en el fons no ho és, o que ho és amb matisos, en el conte “Sobre la intimitat” parla de la possibilitat de sentir el cos de l’ésser estimat com a propi. El tema del doble, de la confusió i el joc de miralls i transvasaments entre dos éssers és freqüent a la seva obra. Són l’amor i la sexualitat els espais privilegiats per a la manifestació de la qüestió del doble?

En aquest text he manifestat una preferència personal. No vull fer del meu cas una regla. Qualsevol forma de sexualitat és bona i és una de les parts més meravelloses de la vida. Pot existir una sexualitat pel plaer pur, que ha estat menyspreada al llarg dels segles per motius religiosos i socials, i que avui dia està renaixent de nou. En la meva opinió, no hi ha res de dolent en la sexualitat. Ara bé, si a la sexualitat s’hi afegeix un altre element, millor. Pel que fa a mi, la sexualitat que prefereixo és amb la persona coneguda i sempre amb la mateixa. Una persona a la qual es coneix molt bé i a la qual s’està unit a altres nivells més enllà del sexual. És el que anomenem amor des del punt de vista psicològic. S’hi poden afegir altres nivells com per exemple el místic. El que vull dir, sense predicar, en aquest text, és que jo soc molt feliç en la meva situació personal, de poder unir en un sol tot la sexualitat i l’amor psicològic. Si he de fer una confessió, aquest llibre és un retrat camuflat de la meva esposa, el meu etern femení. Cadascun dels relats és una màscara diferent darrera la qual s’amaga la meva dona.

En el llibre explica com en són d’avorrits els moments en què una persona explica el que ha somniat a la nit. L’oníric, però, és molt important a la seva obra i també, segons el que vostè mateix ha dit, a la seva manera d’entendre la realitat. Per poder ser comunicat (sense produir avorriment o indiferència), necessita l’oníric la literatura tant com la literatura necessita l’oníric?

Es diu que per cada somni que explica, l’escriptor perd un lector. A Romania existeix fins i tot una dita: “L’home més avorrit és el que explica durant el dia el que ha somiat durant la nit”. Però hi ha un afegitó que cal fer. Hi ha una diferència entre els somnis explicats i els somnis construïts. Un escriptor construeix somnis. No explica els somnis que té en realitat, sinó que utilitza la lògica del somni per crear un producte estètic. Els surrealistes són, naturalment, onírics, però cap d’ells explicava els somnis que tenia a la nit. S’han fet molts textos, novel·les i poemes, amb la lògica dels somnis, i aquesta és la manera en què jo em defineixo com a autor oníric. A la meva obra sempre he intentat aconseguir transmetre aquesta llum dels somnis. Captar alguna cosa de la màgia i la confusió extraordinària que es dóna en el somni, dels arquetips que hi apareixen, de la manera com es mostra el món en el somnis… i traslladar aquesta experiència a la literatura, de tal manera que a les meves novel·les els meus somnis són accessibles també als altres. D’alguna manera convido al lector a entrar-hi.

Vostè publica els seus diaris cada 7 anys. Què és el que li permet mostrar-los i mostrar-s’hi? Pot ser idea de què, al cap i a la fi, els diaris són ficció, com tot el que un pot escriure sobre un mateix?

Escric el meu diari des dels disset anys, és a dir des de fa més de quaranta anys. És la cosa més fonamental que escric. El diari és com la meva segona pell, una pell textual. Tothom pot escriure un diari, i de fet molta gent ho fa sense voler-los ensenyar a ningú. Però quan un escriptor escriu diaris és tota una altra cosa. Per a un escriptor tot és susceptible de transformar-se en literatura, fins i tot les experiències més banals del dia a dia. És per això que ho faig, perquè per a mi els diaris són un altre gènere literari. Igual com publico poesia, assaig, novel·la, publico també els meus diaris. La meva idea sobre això és que tenen un valor literari i poden ser llegits amb interès per qualsevol persona. Així doncs, de bon començament, els meus diaris estan destinats a ser publicats. No són molt íntims, sinó més aviat una combinació entre la descripció d’un estat d’esperit i un diari de lectura. M’és molt més fàcil alleugerir la lectura d’un llibre, per exemple, escrivint-ne notes al diari. Als diaris hi apunto també idees pels meus llibres o frases que hi vull utilitzar. Tenen un component llibresc i literari molt important. No hi ha res de tan íntim com per no poder-ho mostrar, i no hi apareix tampoc el meu vessant més social. Els meus diaris no tenen personatges, estan conformats més aviat per impressions molt personals, subjectives. Un amic meu ha arribat a dir-me: “en l’últim any ens hem vist cada dia i no surto ni una vegada al teu diari!”.

Ha deixat d’escriure versos però segueix considerant-se poeta. Quin és l’element de la poesia que desborda els gèneres, què és en el seu cas el que en roman després de l’abandonament dels poemes?

Els gèneres literaris són una noció envellida de la teoria literària. Ningú fa avui novel·la o poesia pures. Durant l’últim segle, la poesia s’ha carregat d’èpica i ha perdut elements de la poesia clàssica com la prosòdia o la rima, i al mateix temps la novel·la ha esdevingut molt subjectiva i molt poètica. Això m’ha permès passar molt fàcilment de la poesia a la prosa. No he sentit cap tipus de ruptura entre les dues, perquè en definitiva la poesia no és un gènere literari específic sinó un tipus de mirada sobre el món. Es pot mirar l’espectacle del món des d’un punt de vista poètic sense fer art ni literatura. Estic convençut que es pot ser poeta sent una persona senzilla i sense gaire educació que no escriu. L’important és salvar la ingenuïtat, no caure als paranys del món d’avui: creure en els valors espirituals, rebutjar el mercantilisme i el consumisme. Aquesta és la millor recepta per ser poeta.

Se l’ha considerat un dels representants del postmodernisme literari romanès. Es sent identificat amb aquesta descripció. Em pot fer cinc cèntims de l’evolució d’aquest corrent al seu país?

Primer de tot voldria dir que no em considero un autor postmodern. En alguns dels meus llibres si que he recorregut a la panòplia dels procediments postmoderns. El postmodernisme ha produït art i literatura fascinants, però pel que fa a la seva filosofia tinc certes reserves. No crec en valors relatius com creuen els postmoderns. No crec que el món sigui només un somni. Crec que hi ha valors potents, substancials, amb cos. En aquest punt és on jo prenc distància amb el postmodernisme. A Romania aquest concepte va ser descobert vint anys després de la seva formulació a Occident, i els meus col·legues i jo el vam utilitzar com un concepte agressiu, de lluita literària entre generacions. Nosaltres ens vam denominar poetes postmoderns en oposició amb els poetes de la generació anterior, que consideràvem modernistes caducs, endarrerits, que tot i així es definien com una generació amb nous criteris literaris. La diferència era que mentre la generació anterior recorria a una tradició europea, sobre tot alemanya i francesa, nosaltres vam creuar l’oceà. La influència més important que vam tenir va ser la nord-americana, i per això la nostra generació va ser anomenada generació en texans. Vam començar a fer una poesia més prosaica, col·loquial, agressiva, molt atenta als fets socials i polítics, tal com feien els de la generació beat: Allen Ginsberg, Ferlinghetti, etc. En prosa vam prendre com model els postmoderns nord-americans com Thomas Pynchon, Donald Barthelme, John Cheever, etc. A banda d’aquesta actitud combativa no vam donar-hi un altre sentit al postmodernisme. No va ser una filosofia adoptada a llarg termini, i avui a cap d’ells ja no li ve de gust que el denominin postmodernista. Aquest corrent ja fa molt que ha desaparegut, i avui dia els joves poetes romanesos s’autodenominen post-humanistes.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar