Mercè Ubach: “El traductor sempre és escriptor, encara que no tingui cap títol propi publicat”

Mercè Ubach tradueix de l’italià, el francès, l’anglès i el castellà, i tan aviat s’enfronta a la novel·la i al conte, com a llibres d’arts plàstiques, literatura infantil i juvenil i àlbums de còmic. Sílvia Romero l’entrevista.

La traductora Mercè Ubach | Foto: cedida.

Ens endinsem en el mètode i mirada de Mercè Ubach Dorca (Barcelona, 1965), que ha traduït autors com Tommaso Landolfi, Marco Lodoli, David Foenkinos, Dominique Lapierre, Primo Levi, Patrick Modiano, Susanna Tamaro o Tzvetan Todorov, entre d’altres.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Mercè Ubach: Soc traductora de l’italià, el francès i (una mica menys) l’anglès al català. Amb el castellà treballo en els dos sentits de la marxa.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Mercè Ubach: I tant. Un llibre mític en la meva memòria, Altri libertini, de Pier Vittorio Tondelli, un autor molt actiu als vuitanta, que anava de marginal, molt compromès amb la literatura i amb el sexe. Per desgràcia ho va pagar amb la vida, perquè va morir de sida. El llibre va ser un èxit de vendes a Itàlia. Jo vaig tenir la sort que la Mercè Ibarz en parlés en una crítica, i que fos elogiosa amb la meva traducció. D’alguna manera, doncs, vaig començar la casa per la teulada.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Mercè Ubach: Treballo en un text juvenil, del qual m’estimo més no donar el títol. És una aventureta de pa sucat amb oli. El problema principal és que l’original no és gaire bo, i que l’encàrrec consisteix a adaptar i millorar el text mentre alhora el tradueixo. En el camp juvenil és freqüent adaptar una mica algunes coses relatives al context (la moneda, algun plat, per posar dos exemples poca-soltes), però no tant haver d’esmenar la plana a l’autor!

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Mercè Ubach: La decisió sol recaure en l’editor responsable del segell o en l’editor de taula (o coordinador editorial). Com més compromès és l’original, més de l’editor sol dependre la decisió. Hi ha cops que el traductor no es tria, sinó que ve donat. En el cas d’autors amb molts títols ja traduïts, sovint es procura –tot i que no sempre és possible– que el traductor sigui el mateix que en títols anteriors. És evident que estar familiaritzar amb l’obra i el món de l’autor reverteix en un resultat millor –sempre que el traductor sigui solvent, és clar.

Mercè Ubach | Foto: Arxiu particular.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o al contrari pot ser un inconvenient?

Mercè Ubach: De fet, el traductor sempre és escriptor, encara que no tingui cap títol propi publicat. El traductor és un lector privilegiat de l’obra que tradueix, i traduir consisteix precisament a llegir en profunditat l’original i (re)escriure’l en una altra llengua. Són dos processos simultanis, indestriables. Dit això, quan un escriptor amb obra pròpia es dedica a la traducció, poden passar dues coses. Que tot plegat sumi, i que el bagatge de constructor d’històries i de mons redundi en benefici de l’obra traduïda, o bé que el costum de brillar (o el desig de fer-ho) l’indueixi a afegir al text alguna cosa de collita pròpia, que no és a l’original. Això no sempre és dolent per se, però comporta els seus perills, és clar. Escriptor o no, a l’hora de traduir sempre cal una certa professionalitat. Sempre es diu, per exemple, que per traduir poesia cal ser poeta, i el cas és que sovint els poetes cometen errors de principiant a l’hora de traduir poesia (no parlo del resultat global –per sort la correcció detecta moltes coses–, sinó de calcs i altres errors atribuïbles a la falta d’ofici).

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Mercè Ubach: La traducció dels títols de Patrick Modiano, perquè és un autor en les pàgines del qual m’hi trobo com a casa. Sento una gran afinitat pel seu món, per la manera de construir el relat, i per l’estil. La seva prosa és tan neta i tan depurada que –llevat de quan se li reconeixen llampecs poètics– gairebé és percebuda com a mancada d’estil, com si la facilitat amb què llisquen les paraules fos un fenomen natural. Quan és just al contrari, és el producte d’un esforç, encara que molts lectors no se n’adonin. L’autor francès es reconeix lent, i diu que no escriu la frase següent fins que no està del tot satisfet amb la frase actual. Jo procedeixo igual, quan escric obra pròpia i també quan tradueixo. Com que els seus llibres són curts puc recrear-me en cada sintagma tot el que convingui.

“La traducció dels títols de Patrick Modiano m’ha proporcionat moltes satisfaccions, perquè és un autor en les pàgines del qual m’hi trobo com a casa”

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraules. Ens en podries fer cinc cèntims?

Mercè Ubach: El truc perquè un text no perdi intensitat és considerar-lo globalment, no frase a frase, de tal manera que si, per exemple, aquí no puc col·locar una paraula d’argot juvenil perquè en català no la tenim, més endavant ja en posaré una altra al lloc que em sembli oportú, encara que a l’original no hi sigui. Si el propòsit era retratar una manera determinada de parlar, ho aconsegueixo igual que l’autor, però per altres mitjans.

D’altra banda, per reproduir un joc fonètic si les llengües són molt allunyades (o encara que no ho siguin) sovint cal canviar de camp semàntic. En cada cas cal valorar si és més important el joc o el contingut, és clar. De vegades no hi ha més remei que fer una traducció fidel al contingut i indicar en nota que a l’original l’autor feia una determinada operació impossible de reproduir en la nostra llengua. Sempre que es pugui, jo m’estimo més recrear el joc i evitar les notes del traductor (que per cert els editors cada cop volen menys). Com? Amb inventiva i mà esquerra.

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Mercè Ubach: És lògic que cada llengua tingui més riquesa lèxica en els camps referits al medi natural que li és propi, a les seves activitats principals, etc. Això no passa en alguns idiomes, sinó en tots. Si, per posar el clàssic exemple del lingüista Boas referit al camp de la neu en les llengües dels esquimals, em trobo que he de traduir per «neu» tres (o deu) paraules diferents, no tindré més remei que dedicar-me a adjectivar la neu (neu pols, neu bruta, neu dura), o fins i tot a inventar-me termes nous (gel-neu, roca nívia, què sé jo). Això està bé, és maco que l’Altre (l’altra llengua, el món altre que intentes traduir) et contamini, t’aporti coses. I si els meus invents funcionen, potser acabaran passant a la llengua comuna. Al capdavall, un dels mecanismes de creació de nou lèxic ja és el manlleu d’altres llengües, i un altre, les creacions individuals. Vull reivindicar, per exemple, una paraula inventada pels traductors del polonès Witold Gombrowicz al català (Bozena Zaboklicka i Francesc Miravitlles): mestretitaire. L’adjectiu s’explica sol, el trobo sensacional.

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Mercè Ubach: No sé si cal; jo no diria que sigui imprescindible, perquè pots fer una traducció perfectament solvent del llibre d’un autor de qui no havies sentit a parlar mai abans. Però evidentment que ajuda. En un món ideal, no et posaries a traduir fins haver llegit l’obra completa de l’autor, conèixer-ne la recepció crítica… En el millor dels mons possible, el nostre, fem el que podem. Ara amb internet és molt fàcil documentar-se amb rapidesa per situar un autor de manera bàsica. La resta, cal fiar-la al calendari editorial i a l’escrupolositat de cadascú.

“Vull reivindicar, per exemple, una paraula inventada pels traductors del polonès Witold Gombrowicz al català (Bozena Zaboklicka i Francesc Miravitlles): mestretitaire. L’adjectiu s’explica sol, el trobo sensacional”

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Mercè Ubach: Cal que sigui un molt bon lector, i llegir no deixa de ser una manera de cultivar l’empatia: saber escoltar, posar-se al lloc de l’altre, imaginar com se sent el personatge… Ara l’empatia és condició necessària, però no suficient. Sense ofici i moltes hores de vol no es fa res.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre.

Mercè Ubach: Gaël Faye. Un país petit (Barcelona: Empúries, 2018); Michela Murgia. Una relació Perillosa (Barcelona: Proa, 2018); Patrick Modiano. Records dorments (Barcelona: Proa, 2018); César Brandon Ndjocu. Les ànimes de Brandon (Barcelona: Columna, 2018)

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

Mercè Ubach: Des que a final dels vuitanta vaig traduir per primer cop un text literari (el conte de Hemingway «Hills like white elefants», encarregat per mi mateixa) fins avui han passat trenta anys, en què a més de traduir he fet altres feines: corregir, editar, ensenyar català. Quan en un qüestionari he d’omplir el buit de la pregunta «ocupació professional», el primer que em surt sempre és: traductora. Pura vocació, pura passió. Llàstima que per fer-ne un ofici l’entusiasme personal hagi de suplir unes condicions laborals no tan dignes com seria desitjable.

Guardar