Marc Granell, llum feta paraula

Els Dilluns de Poesia que la Institució de les Lletres Catalanes organitza van obrir amb un recital dedicat a la poesia de Marc Granell (València, 1953). Júlia Català no s’ho ha volgut perdre.

Borja Penalba i Francesc Anyó a l’homenatge al poeta Marc Granell, dins del cicle Dilluns de Poesia a l’Arts Santa Mònica | Foto: Júlia Català.

“[…] tot el meu cor

que t’esperava

fet desig i record,

caliu i ànsia

del teu cel, del teu sol.”

Una frisança semblant omplia aquest dilluns el Claustre de l’Arts Santa Mònica de Barcelona per acollir una nova sessió del cicle “Dilluns de Poesia“, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i el mateix Santa Mònica i dedicat, aquest cop, al poeta, assagista i traductor Marc Granell (València, 1953).

Però el vespre s’iniciava sota l’ombra de l’absència, del director del centre, per un autocomplot cultural que ja sembla crònic a la capital catalana, i del poeta, per una fragilitat física de la qual ha estat sempre molt conscient. “Per això hem organitzat un acte alternatiu que farà molt present la seva veu”, anunciava la directora de la ILC, Laura Borràs, i benvinguda alternativa quan aquesta consisteix en una presentació de la figura i l’obra de Granell a càrrec de la filòloga i poeta Maria Josep Escrivà, l’estrena del recital Granell, de mà en mà, amb Francesc Anyó i Borja Penalba, i l’obsequi de la nova postal literària que la Institució ha fet a partir d’un poema seu.

La poeta Maria Josep Escrivà, a l’acte d’homenatge de Marc Granell | Foto: ILC.

«Els peus de Marc Granell són, si ens fiem dels seus versos, “menuts i grossos / amples, lletgets”». Així iniciava Josep Escrivà la seva “Oda als peus adolorits de Marc Granell”, homenatjant un dels títols del “mestre espiritual valencià” i reprenent aquella seva fragilitat física que, tot i ser aclaparadora, contrasta amb una actitud mental vigorosa i contestatària que s’oposa, des de la denúncia, a la ignomínia i que troba la seva millor expressió en la poesia. “Una poesia tan potent com sensible, que neix del record i del desig i, sobretot, del compromís, amb el seu poble, amb la paraula i amb l’amor”, tal com va expressar Laura Borràs.

Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, a l’acte d’homenatge de Marc Granell | Foto: Ester F. Matalí.

València al començament, doncs, sí, aquell país que “no sap com és ser un país, / perquè no sap que ho és des que va nàixer” i que l’aboca a un odi en etern combat amb l’amor, un amor que li dol, perquè està malalt, en tant que nascut d’una “Ciutat de serps i rates coentes i terribles”. Versos despietats que haurien de produir alarma, i l’alarma, reacció, perquè “Sempre he cregut en l’essència revolucionària de la poesia, perquè és la no acceptació fonamental, la pregunta que obre escletxes en el silenci mineral i absolut que ens acompanya i ens angunia”. Perquè és la seva única fe incontestable, davant el fastig, la degeneració i el dolor de l’existència, pròpia i aliena. Perquè sempre continuarà creient que “Els poetes són els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra”. I entre tanta tenebra, un recés de claror, entre la revolució col·lectiva, la revolució íntima, inaudita: Versos per a Anna (1998), dedicat a la seva companya de vida, “la sola veritat que ensenya i salva”. Llum.

I esclata el poema, car “només viu el vers si canta”. Un recorregut musicat per una trajectòria formada per una trentena de llibres de poesia, des del primer Llarg camí llarg, guanyador el 1976 del premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre i del qual l’any que ve se celebren els quaranta anys de publicació, fins al darrer Notícia de la tribu (2015), i reconeguda amb sis premis literaris. Un recorregut amb guitarra, percussió i acordió, amb escarrufaments de pell i ànima, i amb la veu, també, del poeta, que, des de l’altra banda de la pantalla, i a manera de mantra, ens recorda que “Els expulsats de la societat formen / una societat encara més gran / que la societat de la qual han estat expulsats”, ens comparteix el seu agraïment (“si sé que sou aquí / se m’obri el dia / com un mar ple de sol / i veles noves / que solquen horitzons / lluny i bellíssims”) i convida els nostres cors a ser “un instant, etern, / llum”.

Llum.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar