Mai és massa tard per fer viva la memòria. Montserrat Roig, 25 anys de la seva mort

Júlia Català visita la llibreria Documenta per assistir a la presentació del llibre ‘Montserrat Roig. La memòria viva’, escrit per Aina Torres.

Montserrat Roig | Foto: Júlia Català

“És tard, però és tot el temps que tenim, per fer futur”, escrigué el bisbe Casaldàliga. I la construcció del futur, avui, passa també per la publicació de llibres necessaris, com Montserrat Roig. La memòria viva, de la poeta i periodista Aina Torres, editat per Sembra Llibres i presentat oficialment a la llibreria Documenta de Barcelona aquest dimecres 9 de novembre. Sí, un dia abans del 25è aniversari de la mort de Roig, vint-i-set anys després de la caiguda del mur de Berlín i en plena consternació pels resultats d’unes eleccions que costaran d’oblidar. Que capritxosa, la història, a vegades.

En efecte, un quart de segle, ja, sense una de les veus més prolífiques de les lletres catalanes del segle XX, un quart de segle lluitant per la reivindicació de la seva persona i el seu llegat, un quart de segle per poder gaudir d’una obra que, emmarcada dins dels esdeveniments destacats de la commemoració, és fruit de “tantes complicitats”, en mots del seu editor, Borja Català, i es viu, segons Roger Sempere, fill de Montserrat Roig, com un “èxit” des de l’ara i aquí més immediat.

Els motius d’aquest èxit? Molts, però només per mencionar-ne alguns, tres, per evidents i inqüestionables: per una capacitat de convocatòria que, durant més d’una hora, convertí la Documenta en una llibreria plena a vessar; per la col·laboració de personalitats com Mònica Terribas, autora del pròleg i partícip en la presentació, i per l’assistència d’un públic tan nombrós com variat, entre el qual s’hi comptaven amics de l’homenatjada i, de manera excepcional, joves menors de vint-i-cinc anys.

“La meva relació amb Montserrat Roig va ser un cop de sort”, reconegué Terribas abans de fer-ne un breu retrat personal destacant-ne les virtuts més admirades: la seva actitud vital, que li permeté fugir de totes les gàbies, la seva capacitat d’escoltar i mirar, i de saber traspassar el coneixement als altres, la seva habilitat per estar on calia i dir el que volia sense ofendre a ningú. “Que la seva mirada ens ajudi a fer el periodisme que toca fer: escoltar i dir el que calgui, sense ofendre, encara que la història ens bandegi”.

I la seva mirada, aquells “ulls de lluita fresca” que invoca el pròleg, ens arriba més viva i sincera que mai ara gràcies a un llibre que l’Aina Torres ha volgut “precís i concís però alhora d’ampli abast” i que pretén ser, al mateix temps, homenatge i reivindicació. 168 pàgines que ens endinsen en la vida i l’obra d’una “escriptora total” a través de la literatura, el feminisme, el periodisme i la memòria històrica, i de la mà, també, de la visió d’una quarantena de personalitats que van compartir la vida amb Roig o que se’n senten deixebles. Un llibre necessari.

Els motius d’aquesta necessitat? Molts, també: perquè va ser una dona lliure, valenta, rebel, lluitadora i compromesa; perquè va ser altaveu dels valors antifeixistes; perquè va creure sempre en el valor emancipatori de la cultura catalana; perquè va veure en la cultura “l’opció política més revolucionària a llarg termini”; perquè va escriure narrativa en llengua catalana en un moment en què això no era gens fàcil (perquè era la seva llengua, perquè era una llengua literària i perquè li donava la gana); perquè va escriure prop de 40 obres en 45 anys; perquè parlava del que ens passa a tots i, sobretot, del que ens passa a totes; perquè va voler lligar amb la tradició literària feminista; perquè va lluitar per ser mare sense haver de renunciar a ser escriptora; perquè va destacar en el periodisme en un moment en què aquest era un món predominantment d’homes; perquè va ser una de les dones pioneres a dirigir un programa de televisió i a posar-hi gent de la cultura catalana silenciada fins aleshores; perquè va dir sempre el que pensava, sense mossegar-se la llengua ni caure en la falsa objectivitat; perquè va donar veu a les persones més vulnerables i febles; perquè va veure els silencis de la història. I perquè el feminisme, el feixisme i el catalanisme continuen sent plenament vigents.

Perquè ja és tard, però mai massa tard. Llegim-la, recordem-la, reivindiquem-la. Fem viva la seva memòria.

Guardar

Guardar

Guardar