Llull i Dante en primícia

Avui al CCCB tindrà lloc el recital “Llull a les fosques”, dirigit per Perejaume (18.30h). Anna Punsoda ens fa la crònica de la tercera conferència lul·liana al CCCB, dedicada a la relació i similituds entre l’obra i vida de Dante Alighieri i Ramon Llull -i les seves obsessions com a autors- que va fer la passada setmana l’escriptor, antropòleg social i hel·lenista Joan Francesc Mira, traductor de La divina comèdia de Dante al català.

Joan-Francesc Mira i Vicenç Villatoro al CCCB, durant la conferència dedicada a Ramon Llull i Dante Alighieri | Foto: Miquel Taverna, CCCB.

Vicenç Villatoro presenta Joan-Francesc Mira com un home que ha publicat moltes coses, molt diverses, i totes bones. Compta l’assaig Crítica de la nació pura, la novel·la Borja Papa i el llibre de memòries El tramvia groc entre les seves obres de referència. I presenta les traduccions que Mira ha fet de L’Odissea, els Evangelis i La Divina Comèdia com un llegat de primer ordre per a la cultura del país. Mira fa com si no s’hi trobés còmode, entre tants elogis —i s’escanxarra a la butaca, potinejant el micròfon i rondinant per les modernitats.

Avisa d’entrada: no ha trobat cap estudi que posés en relació els mons de Dante i de Ramon Llull i per tant establirà les correlacions en primícia. La Palma de Ramon i la Florència de Dante són dues societats urbanes importants als mapes de navegació i comerç de l’època. A més, a pesar que no tenen independència política, sí que gaudeixen de molta autonomia jurídica, i això els dóna cert marge per fer i desfer —cosa que testifiquen les vides dels dos autors, plenes d’exilis i enfrontaments a vida o mort, com passa als nuclis on hi ha poder i s’exerceix.

Els dos passen anys anant d’una ciutat a una altra, carregats de trastos per poder escriure. A més viuen i parlen dels mateixos conflictes: del conflicte entre l’aristocràcia i la burgesia, entre l’ambient cortesà i el religiós, entre la cristiandat i l’islam. De fet aquest últim és el tema del moment: com que la unitat cristiana del mediterrani s’ha trencat i ja no pot recuperar-se per les armes, els dos excel·leixen en l’art de la predicació més o menys poètica.

Per als dos autors és fonamental conservar l’ordre civil i religiós de la societat —i els dos van dedicar-se a envestir els que no sabien preservar-lo: Llull a Llibre de l’ordre de cavalleria,  on exposa per què cal defensar monarquia, i Dante a La Divina Comèdia, on col·loca a l’infern tots aquells papes que van voler pervertir l’església barrejant el poder papal amb el poder de l’imperi. Endreçar homes i separar poders és la forma d’evitar el desgavell—diu Mira, l’home planer més culte que hi deu haver a València.

Joan-Francesc Mira al CCCB | Foto: Miquel Taverna, CCCB.

Els dos autors comparteixen també l’obessió numèrica i classificadora, feta a base de correspondències i d’exemples. I els dos persegueixen la Ciència. <Recordeu-vos de la vostra llavor: no vau ser fets per viure com les bèsties, sinó adquirint virtut i coneixença> escriu Dante al Cant XXVI de l’Infern. De fet El Paradís és un camí ascendent guiat per Beatriu cap al coneixement, entès com la contemplació —camí que també faran l’Evast o el Fèlix de Llull, en format d’itineraris mundans.

Tant Llull com Dante tenen consciència d’estar fent una obra nova i única, que passarà a la posteritat. I per fer-ho usen uns mitjans concrets —com la llengua vulgar, que eleven a llengua del pensament. Però mentre Dante perseguia convertir el toscà en la llengua nacional, Llull només va creure que el català era el camí més curt i pla per arribar al seu poble.

Altres coses els separen: en Dante hi ha una influència de la mitologia clàssica que no podia haver-hi en Llull. A més fa anar un llatí refinat, que serà després la base de l’humanisme, mentre que Llull fa anar un llatí instrumental — “com aquest anglès patatero que ara parlem”, diu Mira. I afegeix: però la gran diferència és que, a Itàlia, Dante és una figura popular de la que es fan lectures públiques, festes, itineraris o certàmens, mentre Ramon Llull no passa de ser un Institut i un tema de congressos —i de conferències com aquesta, em dic, ni que sigui cada cent anys per celebrar que va morir (i que abans va viure com va fer-ho).

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar