Lluís Calvo: “La poesia i l’assaig són el hardcore del sentiment i la pensa”

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) publica nou llibre a Edicions Poncianes, El meridià de París. Assaigs a través d’una línia imaginària amb un epíleg de Francesc Gelonch. Dialoguem amb ell sobre les fronteres mentals i geopolítiques, la transgressió, l’art, la religió i la literatura, mentre anem resseguint l’obra contundent i estimulant d’aquest autor.

Dijous 7 d’abril tindrà lloc la presentació de El meridià de París a la Lliberia Calders (19.30h), amb la presència del seu autor, que estarà acompanyat de Míriam Cano, Arnau Puig i Francesc Gelonch.

Repassem amb Lluís Calvo la seva obra poètica i assagística | Foto: Laura Basagaña.

El seu tercer assaig se submergeix en l’arquitectura inquietant del poder, denuncia les desigualtats i destaca puntes de rebel·lia, cartografiant actituds i reflexions de pensadors que beuen dels pòsits culturals d’una Europa canviant. Un assaig que connecta molt bé amb el gèrmen crític i feréstec que nodreix les obres de Lluís Calvo, que ha conreat la novel·la i, sobretot, la poesia, gènere amb qui es bat en “una lluita amorosa, però sovint també ferrenya” i que en aquesta entrevista també hem tingut temps d’analitzar.

El meridià de París reflexiona sobre el poder, la desigualtat i la cosmovisió europea: Deleuze, Guattari, Kant, Baudelaire, Godard, Apollinaire, Maragall, Goethe. D’on parteix l’impuls d’escriure’l?

La meva intenció era que aquest llibre tingués una certa unitat. Les interpretacions i Baules i llenguatges, els meus anteriors assaigs, aplegaven moltes coses i ara, en canvi, volia cenyir més els interessos i els objectius de l’escriptura. En qualsevol cas la idea que m’ha permès traçar una línia d’agrupació temàtica és l’antic meridià de París, que passa per Dunkerke, París i Occitània i travessa una part de Catalunya, des de Vilafranca de Conflent a Ocata. Aquest meridià va ser possible gràcies a Francesc Aragó, un català del Rosselló, nascut a Estagell. És clar, a partir d’aquí hi ha un seguit de punts geogràfics que m’han permès establir, alhora, tot un conjunt de connexions temàtiques. I també agermanar molts autors estimats, com els que esmentes. El meridià uneix París i Catalunya, però també la Revolució Francesa i el Comte Arnau. Aquestes conjuncions imprevistes defineixen molt el llibre. De fet una de les idees centrals de l’obra és el poder, l’afany de conquesta, de destrucció, de sotmetiment de la natura i de les persones. En Faust, Mefistòfil, Robespierre i el Comte Arnau trobem coincidències sorprenents.

Ressegueixes idees i vides de pensadors europeus per reflexionar sobre la desfeta d’Europa. 

El verb resseguir ja ens traça la semblança amb el meridià: hi ha una línia que neix de les idees, i aquestes idees sorgeixen al seu torn de pensadors que han forjat la nostra cultura, la nostra manera de veure les coses. Els pensadors no són un conjunt de llibres o frases, són actituds vitals que hem de dur al damunt en caminar, en treballar o en contemplar el món. No han de servir per tenir-ne constància sinó per traçar un camí propi, un meridià. Sense pensament ni consciència històrica no hi ha civilització.

“Una de les idees centrals de ‘El meridià de París’ és el poder, l’afany de conquesta, de destrucció, de sotmetiment de la natura i de les persones”

En quin moment decideixes investigar la figura de Francesc Aragó?

Tot va sorgir caminant per la serra Cavallera, al Ripollès. Resulta que van instal·lar un cartell en el lloc exacte on passa el meridià. Aquella idea em va fascinar: agermanar l’ultralocalisme d’aquella serra amb una ciutat tan important com París. A partir d’aquí, investigant sobre els orígens del meridià, vaig topar amb Francesc Aragó, que fou tot un personatge, un home de gran importància que tenia correspondència amb Alexander von Humboldt i que fou rebut per Napoleó com un heroi. Era un científic de primer ordre i a més un escriptor notable. Aragó, evidentment, parlava perfectament el català. I això va crear anècdotes molt divertides. Ell estava treballant a Mallorca en les triangulacions per fixar el meridià, en un moment històric molt complicat perquè els francesos havien envaït la península. Aragó va ser empresonat i va salvar la vida fent-se passar per eivissenc. El cert és que era ben capaç d’imitar els diversos accents catalans. Després de Palma va estar empresonat a Roses, i allí es pensaven que era de Cadaqués! Això sí: Aragó es considerava totalment francès. La catalanitat, per a ell, era una cosa íntima, familiar.

Lluís Calvo | Foto: Laura Basagaña..

Francesc Aragó era un humanista i El meridià de París està estructurat a la manera humanista, barrejant història, política, història de l’art, literatura, ciència… En el teu assaig barreges el comentari artístic (anàlisi de monuments, obres d’art i peces literàries) amb el comentari filosòfic i la reflexió sobre la història.

Sí, de fet, aquest empelt de diferents coneixements considero que és un tret distintiu de l’escriptura assagística i filosòfica, que per mi gairebé són la mateixa cosa. Si un agafa Nietzsche o Plató s’adona de seguida que hi apareixen tota una sèrie de coses diverses, des de l’art a la política, passant per la religió. Kierkegaard era un filòsof extraordinari, però hi ha grans obres seves que poden llegir-se en clau narrativa. I més recentment Sebald és el paradigma d’assagista que enllaça nexes múltiples i els atorga coherència. També Žižek respon en aquesta manera de fer: igual et comenta una pel·lícula de sèrie B que et parla amb gran profunditat de Husserl. En l’àmbit català l’assaig ha patit un aprimament d’intencions i continguts molt preocupant. Amb la qüestió de l’assaig ens hem empetitit i hem deixat que el castellà ens guanyés la partida. Ens hem quedat amb molt poc assaig. I això és un desastre perquè arrossega la resta de gèneres cap a la mediocritat i les sortides fàcils. Els bons lectors han de reaccionar contra aquesta estafa i exigir continguts que estiguin al seu nivell, que no els facin baixar a un llindar de falsa comoditat. I hi ha una altra qüestió: abans qualsevol advocat o enginyer tenia una biblioteca envejable. Ara tota aquesta gent està sotmesa a una especialització que no hi veu més enllà del seu àmbit, com si portessin aclocalls, aquells estris que es posen als cavalls perquè tirin endavant i no vegin res més. L’assaig implica establir connexions entre àmbits aparentment dissemblants, demana lectures i exigeix un cervell obert per establir lligams insospitats. És molt d’agrair que Edicions Poncianes aposti de manera decidida pel gènere. La poesia i l’assaig són els grans pilars de l’escriptura, el hardcore del sentiment i la pensa.

“Sense pensament ni consciència històrica no hi ha civilització”

Cites a Deleuze i a Guattari, que diuen que escriure té a veure amb mesurar i cartografiar. Has volgut cartografiar un mapa del pensament europeu?

Seria molt petulant respondre que sí, perquè cartografiar en la seva totalitat el pensament europeu és una tasca reservada als genis. Gibbon ho va aconseguir amb la seva història de l’imperi romà, Marx va intentar-ho en repensar la història des del punt de les condicions materials i Hegel va voler agermanar l’esperit amb la figura de l’estat i ja hem vist en què va acabar tot plegat… Diguem que he cartografiat alguns trets del pensament europeu, els quals apareixen en qualsevol traçat imaginari que efectuem dins el continent europeu. Podem unir Estocolm amb Roma i moltes de les coses que apareixen a El meridià de París les tornarem a trobar en aquest recorregut. Els eixos del poder es repeteixen. Del fet de cartografiar també en parla molt Francesc Gelonch al meravellós text que acompanya el llibre. I encara sobre el fet de cartografiar recordo una anècdota significativa dels meus anys d’estudiant. Jo vaig estudiar Geografia Física, però també vaig fer algunes assignatures d’Història i d’Antropologia, una d’elles amb Manuel Delgado. Un cop havia de lliurar-li un treball, que després va versar sobre la postmodernitat, i vaig dir-li que jo era geògraf i no pas antropòleg o historiador. I la seva resposta em va impressionar: “Els antropòlegs i els filòsofs també fem cartografies, però de les idees”. A partir d’aquí ja no vaig veure cap contradicció entre cartografiar llocs i pensaments.

Conversem amb Lluís Calvo sobre ‘El meridià de París’ que Edicions Poncianes publica. | Foto: Laura Basagaña.

Reflexiones sobre com la societat ha posat en pràctica el control social (vigilant, castigant), a l’inici del teu assaig. Com ha canviat la idea de control, prestigi i la idea de deshonor en cada època?

Bàsicament la coerció s’exerceix envers la diferència. El concepte de diferència canvia històricament, però qui vulgui situar-se al marge dels corrents dominants, les passarà sempre magres. Vigilar i castigar: aquí trobem Foucault. I no ens enganyem: la veritat ens farà lliures, però també ens posarà en el punt de mira. Opinar lliurement és una tasca heroica, no només a les dictadures sinó també en el nostre món democràtic. En les primeres l’acció és física, penal, coercitiva. De vegades això comporta perdre la vida, com hem vist en el cas de periodistes, intel·lectuals i defensors dels Drets Humans. En el nostre àmbit la cosa és una mica més refinada. Als grans grups econòmics i mediàtics no els agrada que els toquin el crostó ni que qüestionin les seves tesis. Per tant al qui molesta se l’aparta dels fulls i de les ones. I així es deixa, aparentment, d’existir. Aparentment, dic, perquè el hackerisme consisteix en treballar de manera subterrània i rizomàtica. Per això el llibre també connecta amb Deleuze i Tiqqun.

Escrius sobre els càstigs de presó que van rebre Francesc Macià, Joan Genet o Apollinaire. I més endavant busseges per obres literàries clàssiques per parlar de l’obediència al poder. 

Sí, agafo la figura de la batalla entre els Horacis i els Curiacis per il·lustrar l’obediència cega al poder, una qüestió que sempre rau en el fons de les dictadures, però també de les revolucions. Els Horacis i Curiacis van ser tractats per Tit Livi i per Pierre Corneille, i també pel pintor Jacques-Louis David, que va pintar un quadre que es titula “El jurament dels Horacis”, que s’exhibeix al Louvre. I d’aquí anem a Godard, però no diré res més per no fer spoiler.

Lluís Calvo al barri del Raval | Foto: Laura Basagaña.

La radiografia que fas del segle XX és “poder cec i fanatisme”. Quina seria la radiografia del s. XXI?

Encara ens falta perspectiva, però em sembla que la conseqüència és que estem pagant tots els excessos del segle XX i no sabem com aturar-los. Des de la destrucció de la natura al malbaratament dels recursos, passant pel funest llegat de l’autoritarisme i els abusos de poder. Però no vull pintar un panorama catastròfic, encara que la temptació sempre hi sigui. En el llibre hi ha una llum d’esperança, una llum simbolitzada pel far de Sa Dragonera, per on passa el meridià abans d’entrar a Algèria i recórrer el continent africà. Ara tot depèn de nosaltres, de la nostra capacitat de recuperar capacitat de decisió i la nostra sobirania. De ser conscients que tot és a les nostres mans. El planeta no ha de ser el joc d’una minoria de privilegiats, sinó un escenari on es puguin establir condicions dignes i justes per a tothom. Un lloc habitable, fet i fet. La visió fàustica, i també l’optimisme desfermat de la Il·lustració, el fet de pensar que el progrés econòmic i cultural podia ser il·limitat, ens ha dut a frec del desastre. Abans esmentava Gibbon i de fet, en aquests moments, l’actual Europa presenta un cert paral·lelisme amb la caiguda de l’imperi romà. Europa cau perquè ja no creu en els valors que inspiraven els canvis socials i històrics. Ho estem veient amb el cas dels refugiats, una veritable vergonya per a Europa. D’altra banda és possible que avancem cap a un món més horitzontal, més basat en les xarxes i l’intercanvi de coneixements, a través de processos col·lectius que no es basaran en relacions tan verticals. Ara bé, les estructures de poder del règim antic faran tot el possible per perpetuar-se i també és possible que les injustícies enlloc de minvar s’acreixin. Ara és un moment apassionant perquè, justament, s’estan traçant nous meridians. I arribarà un dia en què projectarem el món a les parets de casa i en el palmell de la mà. A partir de la realitat virtual obtindrem els paràmetres del món físic, el qual serà assolible a través d’una cartografia de la informació continguda en la mateixa idealització de la realitat. A partir d’aquí, gràcies al pensament, viatjarem més enllà de la velocitat de la llum i colonitzarem l’espai, però em temo que això no serà en aquest segle…

“Europa cau perquè ja no creu en els valors que inspiraven els canvis socials i històrics. Ho estem veient amb el cas dels refugiats, una veritable vergonya per a Europa”

En aquest assaig també parles de la interacció entre violència i creences. I del vincle que s’estableix entre religió i art. Escrius: “L’art és una religió, una dedicació, una devoció”.

Quan el meridià travessa Occitània parlo de l’abadia de Concas i dels vitralls que va fer-hi Pierre Soulages, un artista que admiro moltíssim. Ell considera que a través de la matèria i de les formes artístiques podem tenir una experiència del sagrat. M’agrada aquesta idea d’anar més enllà de la matèria, però sempre a través d’ella. En l’escriptura la matèria són les paraules, però no podem quedar-nos-hi perquè sempre hi ha l’esperit al darrere. Soulages parteix d’una posició agnòstica, però en qualsevol cas quan parlo de l’art com a religió i dedicació també adverteixo dels perills d’utilitzar termes teològics per bastir un discurs artístic essencialista, basat en les pretensions de l’indicible, d’un ésser que ens nega la llibertat perquè ja ve condicionat per moltes coses, entre elles l’origen i el substrat. Soulages fuig de tot això i la seva postura em sembla del tot lúcida. En la relació entre la dimensió espiritual i l’art hi ha tres possibilitats: prescindir-ne del tot, adoptar una postura similar a la de Soulages o bé, finalment, considerar que la religió, l’espiritualitat i l’art són la mateixa cosa. I aquesta és la meva opció. Entenent, és clar, que la religió no té res a veure amb els basars espirituals ni les jerarquies de poder de les esglésies oficials. És tota una altra cosa.

“En l’escriptura la matèria són les paraules, però no podem quedar-nos-hi perquè sempre hi ha l’esperit al darrere”

També fas una dissecció del capitalisme, dels seus mals i de les conseqüències sobre el paisatge: “L’urbanisme de la Roca Village no és sinó el reflex d’allò en què s’han convertit bona part dels nostres municipis: espais al servei del comerç i dels intercanvis monetaris en què qualsevol element de relació, o de connexió imprevisible, és eliminat en benefici de l’activitat comercial”, apuntes.

Actualment l’hedonisme es tradueix únicament a la transacció comercial?

En bona part sí. Avui dia no existeix un hedonisme del gaudi auster de la vida, d’allò que ens ofereix, sinó que tot està mediatitzat per la capacitat de compra i de consum. La Roca Village, per on passa el meridià, és un exemple prototípic d’aquesta actitud. El seu urbanisme és de cartró pedra, res no és real. Però el més inquietant és que la Roca va néixer de la imitació del centre històric d’una població catalana qualsevol, tot i que ara aquests centres s’han transformat en una còpia de la Roca: totes les botigues s’assemblen, tot té el mateix aire. Per tant no és que la Roca imiti els centres urbans, sinó que aquests últims ja s’han subordinat del tot al model del centre comercial. És un urbanisme al servei del diner, un espai de pas destinat únicament a les compres. El més fascinant és veure com el meridià travessà el gran eix de poder de París –el Palais Royal, el Louvre, Luxembourg…- i alhora els nous eixos en què aquest poder es materialitza avui dia. Abans el poder es manifestava en les edificacions reials, en les acadèmies científiques, en els palaus… Ara ho fa en els eixos del capital: centres comercials i de negocis, autopistes, infraestructures. Allà on hi hagi una construcció humana i perdis la visió de l’horitzó, recela. Has de començar la fugida. I resistir. El meridià de París és una crida a l’actitud crítica, una invitació a desconfiar dels discursos que proliferen a tort i a dret des del poder, que és una cosa que va molt més enllà dels polítics i que abasta tots els àmbits del nostre viure.

En la teva obra poètica t’agrada molt jugar amb la intertextualitat. En quin moment comença aquesta història d’amor, aquest tribut als artistes, poetes d’altres generacions, filòsofs, cineastes, pintors, sociòlegs i antropòlegs?

És inevitable que en tot allò que escric també aparegui el que llegeixo. M’agrada incloure cites, fragments d’autors o referències diverses en els meus llibres, són com pistes que han d’ajudar el lector en el seu camí. Quan es busca intensament en una direcció es produeix un fenomen molt curiós: els autors et busquen, et criden. No se sap ben bé com, però els llibres acaben a les teves mans. És una de les coses boniques que té el fet d’escriure.
Dialogues amb el passat i amb el present, però trencant esquemes. Qüestionant les arrels de la tradició. És una mica el que li toca fer al poeta, oi, qüestionar-s’ho tot, mostrar una rebel·lia formal i de significat.

Crec que ha de ser així. El poema ha d’interpel·lar el lector, fer-lo sortir de la seva zona de confort. Portar-lo cap a altres indrets. No m’interessen les fórmules, ni el manierisme ni el seguiment d’un patró que ja m’hagi funcionat. Ho podria fer, evidentment, però si no ho faig és per una qüestió de voluntat. Reiterar-se depèn de la tècnica, simplement, però també del caràcter acomodatici del poeta. És la poesia que no dóna gaires maldecaps, que sovint no sacseja ni ens remou: unitària, continguda, formal, ben estructurada… És la xurreria poètica. Si qüestiono i trenco esquemes, com tu dius, és per buscar altres camins. No és una opció, és gairebé un deure del poeta. El fet de crear-se un llenguatge propi, un idiolecte. Amb la tradició, el mateix. I aquest és el missatge de Llegat rebel: hem de rebre la tradició, però al mateix temps hem de fer-la nostra, no hem de convertir-la en un cadàver.

“El poema ha d’interpel·lar el lector, fer-lo sortir de la seva zona de confort. No és una opció, és gairebé un deure del poeta”

Empres un llenguatge aspre, emparentat amb la natura, que sintonitza amb la denúncia. Però altres vegades vires cap a un lirisme postsimbolista. Jugues amb un estil mal·leable, camaleònic i atapeït -fet de moltes capes frondoses-. Què el determina?

No ho sé ben bé. Aquestes coses sorgeixen i tampoc no les tinc gaire racionalitzades. Suposo que cada cosa té el seu to, el moment adient, la via més adequada. De vegades el poema em sortirà més extrem, però en d’altres moments serà líric. Hi ha moltes maneres de fer perquè sembla que ara som en una confluència on ens podem reconèixer en el passat i alhora crear nous llenguatges a partir dels fragments i els tons de la tradició. Pot semblar força postmodern, això, però em sembla que afecta totes les arts i que és una condició del nostre temps. També és una característica de l’art més o menys actual. David Bowie era conegut com el camaleó, i Joan Brossa, per exemple al llibre Tarannà, barrejava poemes amb un fons prosaic, i anuncis i notícies amb sonets. No és estrany, per tant, que busqui en cada cas la millor solució formal i el to més adequat per a cada poema. Gairebé és una cosa instintiva, que ho demana el mateix poema. I una manera de fer que s’acorda amb el temps que m’ha tocat viure.

Hem entrevistat Lluís Calvo | Foto: Laura Basagaña.

La força de la natura, la salvatgia, l’observació del món, de la fenomenologia política, geogràfica, biològica, social, t’inspira molt. Això ho veiem a Selvàtica (Lleonard Muntaner, 2015), però també a Estiula (LaBreu Edicions, 2011) i a Llegat rebel (Edicions Terrícola, 2013): “La selva. les plantes carnívores que un dia vam tocar./ La memòria ens devora./ Tots aquells que un cop vam ser./ Buscar-ne, en va, les restes.” La pulsió d’amor i de terror cap a la natura -sinònim dels camins del viure- queda reflectida en el teu tribut als Pirineus, a les terres del Ripollès, el Pallars Sobirà, però també les picades d’ullet a tants i tants altres llocs inspiradors per a tu, com ara el Brasil.

És cert que hi ha totes aquestes coses en la meva poesia, en relació a la natura. Però sobretot la natura com a via de coneixement de la divinitat, d’accés a la construcció i funcionament del cosmos. Per mi la natura és un reflex, una contracció, un sistema de vels, com el d’Isis, que poden ser retirats per accedir a la contemplació i al coneixement. El més interessant de la natura és que està composta d’idees condensades, formalitzades, concretes. Però tot allò que té cos deixa de tenir-lo per poc que un n’indagui el fons. La natura, com l’univers, té contínues expansions i contraccions, una idea molt xivaïta, d’altra banda. I tot plegat a una escala inassolible per a nosaltres, de moment. En la natura hi ha un joc continu entre allò visible i invisible. Concebo la natura com una mostra embolcallada de la unitat, com un descens contret a través de les formes. Ara bé, quan veig un pi o un cabirol, també en gaudeixo sense tanta conceptualització, des d’una posició més propera al zen. Novalis, i concretament la seva obra Els aprenents de Sais, que és meravellosa, m’ha marcat el nord en aquest sentit. Quan Novalis diu que hi ha una simpatia recíproca entre la mirada interior i la natura ens traça la sendera. Aquesta és la meva actitud envers la natura, que és a la banda oposada de l’acció fàustica que denuncio a El Meridià de París, és a dir l’explotació desenfrenada de la natura, que només comporta la seva destrucció. I la desigualtat entre les persones.

Pel que fa a la relació amb el Ripollès i el Pallars Sobirà és ben evident en la meva poesia. La segona per via familiar i la primera per una descoberta personal, que ja ve de lluny. Són territoris que he fet meus, que he convertit en parla, en llenguatge personal. Aquí també hi ha la qüestió de l’ultralocalisme. En un moment en què tot gira cap als grans centres de poder i la difusió de tendències estereotipades, el topònim reclòs esdevé una política. Això també és el món: agafar una zona recòndita i recórrer-la. Llocs fora de circulació, com la poesia mateixa. Per mi l’ultralocalisme i la poesia tenen molts punts de contacte. És l’única manera d’esdevenir universals, a partir de tot allò que tens a prop. Si no saps mirar una pedra què hi fas a la Cinquena Avinguda? Brasil representa també l’aspecte més terrenal i ferreny de l’existència humana. La natura desfermada i exuberant. Selvàtica, però, comença en les arrels i acaba ascendint. És un eix vertical entre la terra i el cel. O sigui que la cosa comença amb Sepultura i pot acabar amb un cant gregorià. Res no és excloent.

Al llarg dels teus poemaris hi trobem la brutalitat i el dolor, també reflexions sobre el fet amorós, i -alhora- versos per a la reconciliació i un tempo d’espiritualitat latent. Hi ha molts ressons d’Orient, molt interès teològic i alguns viatges mentals (i físics) cap a l’Índia. Explica’ns una mica aquesta connexió tan forta que tens amb Orient i amb el budisme.

Entenc l’Orient com una pàtria espiritual, trobadoresca i idealitzada. Però després també hi ha l’Orient físic, terrenal. I les filosofies que hi van néixer. El budisme, certament, m’ha influït molt. A Omissió, El buit i la medusa i La tirania del discurs l’empremta és molt evident. Per mi va ser com obrir els ulls, adonar-me que els fenòmens no són estàtics, que res no és com ho veiem, sinó que tot està en moviment incessant i que qualsevol definició només és el moment d’una seqüència més àmplia. Res no és el que sembla perquè tot és buit. I la realitat és fruit de la nostra incessant conceptualització. L’Avatamsaka sutra va ser una veritable revelació per a mi. Però, sense oblidar tot aquest pòsit, ara estic immers en el Xivaisme de Catxemira, en el no dualisme i en el monisme, i també en l’existència d’una única consciència de la qual formem part. El Xivaisme té més d’un punt de contacte amb el gnosticisme. És interessant tibar els fils i reunir-los en un sol ordit. Trencar la noció de fora i de dins, ser un tot a partir del teu microcosmos particular, que actua com a receptor. Tot és un procés, un conjunt de cicles, una dansa: res no és estàtic. Els viatges a Tailàndia, Índia o Japó són baules d’aquest procés. En el meu pròxim llibre de poesia tot això apareix amb força. L’any que ve el tindreu a les mans. Benarés i Kioto són etapes en aquest camí.

A l’entrevista que Jaume C. Pons Alorda et va fer per a Núvol expliques que: “Els poetes no tenim personatges, perquè el nostre personatge és la llengua, convertida en llenguatge propi. El febrejar és una defensa del cos lingüístic contra les agressions dels mals usos, del desgast quotidià del llenguatge. Delirem, així doncs, perquè les defenses poètiques són ben vives.”

El que defenso aquí és la creació d’un llenguatge propi per part del poeta, d’un llenguatge que no li vingui imposat, sinó que se’l faci seu, que hi reconeguem les traces conceptuals i formals. D’una banda hi ha el llenguatge de cada dia, que hem de fer servir per a resoldre qüestions urgents o banals, i de l’altra el llenguatge de l’art, aquest personatge que ha de lluitar contra una llengua que se’ns rebel·la, que vol que la parlem de la manera que ella vol i desitja. És per això que Barthes deia que la llengua és feixista, ja que ens constreny a expressar-nos d’una determinada manera. Però el poeta busca el seu propi llenguatge. Per tant hi ha sempre una lluita. I aquesta lliça és el combat poètic. Una lluita amorosa, però sovint també ferrenya.

També exposes, en aquesta mateixa entrevista de Pons Alorda, en certa manera, la teva manera de concebre l’art: “L’arrauxament és una mena de seny que considera que en el món no només hi ha harmonia i proporció, sinó desajustos, caos, esquerdes i dislocacions. La poètica que neixi d’aquesta assumpció haurà d’endinsar-se en aquesta diversitat.” L’art no ha de ser, necessàriament ordenat. És més, potser cal que sigui desordenat…

Rotundament sí. És més: el caos és del tot necessari per evolucionar, per trencar la rutina dels processos. Però també l’equilibri i l’entropia impliquen caos i desordre, com sostenia el físic Prigogine. Els sistemes immobilistes són caòtics perquè no hi ha intercanvis. Tot hi és quiet, mort, absolutament previsible. L’ordre veritable, per tant, només pot venir dels desequilibris. Si no hi ha correlacions i intercanvis, una entrada imprevista de novetat, no hi ha vida. I l’art no ha d’estar mai separat de la vida. Ha de ser receptiu, lliurat a la innovació, a la diferència, a l’intercanvi incessant. Ha d’estar obert a nous coneixements, a noves maneres de fer i de plantejar-se el món. Altrament no seria art, seria tota una altra cosa.

“El caos és del tot necessari per evolucionar, per trencar la rutina dels processos. Però també l’equilibri i l’entropia impliquen caos i desordre, com sostenia el físic Prigogine”

Lluís Calvo | Foto: Laura Basagaña.

T’agrada jugar amb la hibridació, fent un collage de mons, de subsòls i portes que s’obren cap a conceptes que emparentes. I cites tant autors joves com referents clàssics. Beus molt de la font dels pensadors alemanys, però fa l’efecte que t’inspira molt el dia a dia.

És que tot pot ser una font d’inspiració. És cert que els autors de llengua alemanya són importants per mi, abans esmentava Novalis, per exemple. I tot un món que va de Trakl a Stefan George, de Goethe, Robert Walser i Musil a Thomas Bernhard, el meu narrador preferit. Tot això és cert, però també és important prendre un cafè al bar de la cantonada i escoltar què diu la gent, veure com es mou, quina cara fa. Sempre he pensat que els referents, els autors i les lectures cal posar-los en moviment i contrastar-los amb el món de cada dia. Altrament els autors esdevenen estàtues molt venerables però sense vida. La hibridació és molt important en aquest procés. Però per ser híbrid de debò cal tenir obertura cap al món i també posseir flexibilitat, ser com una esponja que s’amara del que hi ha al voltant. I dessacralitzar els tòtems de la cultura. La hibridació també implica sentit de l’humor. Jo he crescut amb estímuls i influències diferents. Tant em pot influir veure The walking death com llegir Schiller, escoltar Dream Theater com submergir-me en Bach.

“Considero que l’art no ha d’estar mai separat de la vida. Ha de ser receptiu, lliurat a la innovació, a la diferència, a l’intercanvi incessant”

Reflexiones, a voltes, sobre el concepte de buit, les transformacions i processos invisibles, les paradoxes vitals que la poesia pot capturar i examinar amb fascinació. A El buit i la medusa i a Omissió t’endinses en aquests camins reflexius.

Com et deia abans la noció de buit connecta amb l’imaginari budista. Justament en aquests dos llibres apareix molt aquest concepte. Tot està connectat, res no té una natura estàtica o independent. Mirar el món d’aquesta manera té molt de poètic. Omissió fa de frontissa: fins llavors el buit no havia aparegut amb tanta força en la meva poesia, ni hi havia al·lusions explícites al budisme i al pensament de Nagarjuna. A partir d’aquest moment les filosofies orientals tenen una presència força recurrent en els meus llibres.

En una entrevista que et va fer Ricard Mirabete et posiciones “defensant una poesia que cerqui el coneixement, com també ho defensava Vinyoli. Un coneixement que neix de l’acte d’escriptura i de l’acte de lectura. Cap a l’assoliment de la persona que desconeixem”. Entens la poesia, doncs, com un acte d’exploració del món i d’autoexploració?

Absolutament. No té sentit escriure sinó es tradueix en un procés cap a la pròpia coneixença. És Delfos, és a dir un camí que ens porta a l’estranyesa del mateix art que ens va creant. També Vinyoli deia que no sabia de què parlava un poema fins que no el tenia acabat i el rellegia. A mi sovint em passa el mateix. Hi ha una escriptura interior que em dicta i jo em deixo fer. Existeix una mena de possessió, aquí. I això va molt més enllà d’un romanticisme més o menys epidèrmic, perquè és una vivència total i absoluta. En qualsevol cas la consciència neix més endavant, en rellegir i meditar sobre allò escrit. I també en la tasca de revisió, de correcció, de dotar de més cos formal als poemes. És curiós comprovar com hi ha diversos nivells, els quals poden sorgir en qualsevol moment, però que habitualment ja tenen uns canals, unes seqüències establertes. Al final tot conflueix en aquesta autoexploració de què parles.

Com i quan vas arribar a l’obra de Joan Ponç? Què t’estimula i t’interessa d’aquest artista?

A Ponç el vaig descobrir l’any 1984, quan tenia vint anys i encara estava engegant trets a Lleida, on jo feia el servei militar. El vaig conèixer a través de l’exposició de les Capses Secretes, que es va fer a la Via Laietana. Aquella exposició va ser un xoc per a mi, em va obrir un univers, una manera de fer i de relacionar-se amb l’alteritat, amb tots aquells éssers misteriosos que poblen el món de Ponç. A partir d’aquí Ponç no m’ha abandonat mai. Després, per casualitats de la vida, vaig anar a parar a la Roca de Pelancà, on Ponç està enterrat. M’és difícil racionalitzar el que em provoca Ponç, perquè suposo que opera a un nivell força inconscient, però sé que m’hi identifico. És com quan veig un Tintoretto, sé que he arribat a casa. Doncs amb Ponç el mateix. Té aquest caràcter màgic, visionari, alquímic, monstruós i humorístic alhora, obscur i macabre i formalment treballadíssim, molt minuciós i febrós. I els colors, el dibuix… Ponç era totalment avantguardista i alhora primitiu i medieval. Pertany a un món d’esperits, en què les ànimes governen el món i es troben arreu. Suposo que tot això és el que em fascina de Ponç.