L’impacte de Marin Sorescu en el sistema literari anglosaxó

Coincidint amb la data del traspàs del poeta Marin Sorescu (Bulzești, 29 de febrer de 1936- Bucarest, 8 de desembre de 1996), publiquem uns fragments de l’article ‘Marin Sorescu: “L’estremiment de la primera vegada”’, firmat per D. Sam Abrams, text aparegut al volum d’homenatge a la traductora romanesa Jana Balacciu Matei, La vida entre vides / Viata printre vieti. Festschrift für Jana Balacciu Matei (Bucarest: Editura Omonia, 2017), en ocasió del setantè aniversari de la traductora romanesa. En aquesta contribució, D. Sam Abrams analitza la projecció i recepció de l’obra poètica de Marin Sorescu en el sistema literari anglosaxó i les etapes de la seva ascensió com a poeta de primera talla internacional.

L’obra de Sorescu és un tot orgànic, ben construït, ben unitari i ben coherent que gira a l’entorn d’un nucli infrangible i irrenunciable: la poesia. La seva poesia es va anar eixamplant i abastant altres gèneres. I cal deixar dit que Sorescu va fer contribucions significatives en tots els gèneres que va conrear. En el fons va ser un antecedent clar de la postmodernitat amb el seu programa d’enderrocar els murs que separen els diferents gèneres literaris. I, per una altra banda, cal afirmar que va ser, en certa mesura, un classicista perquè va fer anar enrere el rellotge de la literatura per recuperar les tres branques canòniques de la poesia segons Aristòtil: la narrativa, la dramàtica i la lírica. Estic plenament convençut que Sorescu ocultava una ambiciosa missió secreta: tornar a situar la poesia al centre del sistema literari. I com a factor integral d’aquesta missió, Sorescu va deixar que la poesia envaís el terreny específic d’altres gèneres.

Les qüestions històriques i polítiques van marcar la vida i l’obra de Sorescu, d’una manera que només es pot qualificar d’agredolça, és a dir, d’una barreja subtil d’elements dramàtics i feliços. Per la banda més dolça caldria citar el fet que Sorescu, durant el seu període de formació, es va poder beneficiar de certes polítiques aperturistes de millors relacions entre la República Popular de Romania, d’una banda, i Alemanya Occidental, Gran Bretanya, França i els Estats Units, de l’altra, sota el règim de Gheorghe Gheorghiu-Dej (1947-1965) i els primeríssims anys de Nicolae Ceaușescu (1965-1989), és a dir, els anys entre la seva arribada a la presidència (1965) i el famós discurs de les «Tesis de juliol» (1971), la data del seu gir neoestalinista i autocràtic d’implacable dictador i tirà. Per la banda més fosca, hem de fixar-nos en el fet que l’inici formal de la carrera literària de Sorescu, amb la publicació dels seus primers llibres, coincideix amb el terrible gir del règim de Ceaușescu, un gir que s’anirà aguditzant fins al deliri i l’assassinat del dictador, el 25 de desembre de 1989.

Ara bé, tot el que era, a nivell intern de Romania, dolç o agre, és a dir, obertura amb limitacions o totalitarisme despietat, feia que autors com Sorescu suscitessin a priori un gran interès per part d’escriptors, editors, crítics i lectors al món occidental, sobretot al Regne Unit i als Estats Units, on els diferents estaments culturals, per raons ben diverses, a vegades totalment contradictòries, estaven molt pendents del que passava a Europa de l’Est, darrere de la famosa «Cortina de ferro» o «Teló d’acer». A més a més, serà precisament el món cultural anglosaxó o anglonord-americà que catapultarà Sorescu i la seva obra a la fama internacional, un antecedent que seguiran altres cultures com ara l’alemanya.

De fet, les cultures del món democràtic, tenien un especial interès en autors de la dissidència i la resistència. En aquest sentit, només cal pensar en l’èxit rotund que va tenir l’assaig del genial poeta polonès, Czesław Miłosz, La ment captiva (1953), una denúncia en tota regla dels abusos incessants del sistema soviètic. O recordem com el poeta rus mediàtic Ievgueni Ievtuixenko va sortir a la portada de la revista Time el 1962, un honor reservat per als «happy few», per a les persones que tenien un impacte planetari.

En l’autocomplaent món cultural de la postguerra europea i nord-americana s’estava produint una autèntica revolució estètica en el camp concret de la poesia. Als Estats Units estava emergint la tercera generació de la modernitat que tenia la seva partida de naixement a la ja mítica i llegendària antologia de Donald Allen, The New American Poetry 1945-1960 (1960).

També al Regne Unit hi havia una clara voluntat de renovació poètica, allunyada de la sofisticació textual de l’Alta Modernitat de Basil Bunting i Hugh MacDiarmid, allunyada de la poesia ideològica de la Generació dels anys 30 (W. H. Auden, Louis MacNeice, Stephen Spender, Cecil Day Lewis), i allunyada de la poesia neoromàntica del moviment «New Apocalypse» de Dylan Thomas, Vernon Watkins o George Barker. Les noves tendències, com havia passat als Estats Units, van tenir la seva partida de naixement a l’antologia d’època The New Poetry (1962), a cura del conegut crític Al Alvarez, una antologia que va destacar poetes com Ted Hughes, Philip Larkin, Thom Gunn i Geoffrey Hill, entre altres.

Tant els Estats Units com el Regne Unit miraven cap a Europa de l’Est per buscar fonts d’inspiració per nodrir, recolzar i compartir la seva revolta. Un parell d’exemples ens bastaran per entendre el fenomen. El 1965 Ted Hughes i Daniel Weissbort van fundar la revista Modern Poetry in Translation, amb la idea que fos un bon aparador per a la poesia de darrere del Teló d’acer. L’arxiconeguda editorial Penguin Books, fundada el 1935 per Sir Allen Lane, va llançar una extraordinària col·lecció de traduccions poètiques «Penguin Modern European Poets» (1962-1979), on es van publicar versions històriques d’Evgueni Ievtuixenko, Miroslav Holub, Zbigniew Herbert, Anna Akhmàtova, Vasko Popa, Weöres Sándor, Ferenc Juhász, Vladimir Holan, Marina Tsvetàieva, Tadeusz Różewicz per destacar només alguns noms.

Ara bé, no tot era felicitat i camí planer. Els interessos polítics es van filtrar en una qüestió purament estètica, artística i literària. Es va començar a establir un criteri de priorització en l’ordre de recepció dels poetes d’Europa de l’Est, un criteri de priorització que obeïa, se n’adonessin o no, a conveniència ideològica, a consignes polítiques. Segons l’ordenació proposada o efectuada, els russos venien primer per raons òbvies. Després venien poetes polonesos, hongaresos i txecs, respectivament, a causa de l’alçament a Poznan el 1956, la revolta a Hongria el mateix any i la Primavera de Praga el 1968. Altres països van haver de buscar-se la vida, com és el cas de l’antiga Iugoslàvia, Lituània i Romania. D’aquesta manera van haver de buscar vies alternatives de promoció i recepció poetes de la talla de Vasko Popa, Tomas Venclova, Ana Blandiana, Nichita Stănescu o Marin Sorescu. Però malgrat les prioritzacions exclusivistes es va produir el miracle de la seva promoció i recepció. Les grans veus poètiques sempre s’acaben imposant. Ningú no els pot barrar el pas de manera definitiva.

A Londres, la famosa revista literària Encounter (1953-1991), al número corresponent al mes de setembre de 1971 (volum XXXVII, 3 trimestre, núm 216), va publicar quatre poemes de Sorescu —«Paintings», «Superstition», «Fresco» i «Shakespeare»—, traduïts pel geofísic i lingüista romanès Constantin Roman (1941), aleshores investigador a Peterhouse College, Cambridge (1969-1973), amb la col·laboració de l’alumne de filologia anglesa a la propera Churchill College, Cambridge, Timothy J. L. Cribb. Evidentment, la resposta als poemes de Sorescu va ser tan càlida que l’operació del tàndem de traductors es va repetir l’any següent, el 1972, al número corresponent al mes de desembre (volum XXXIX, 4 trimestre, número 231), on es van publicar tres poemes més: «Passport», «Translation» i «Menu». De fet, un dels poemes, «Translation», ja havia aparegut una mica abans, a la prestigiosa Cambridge Review (volum 92, número 2203, 28 de maig de 1971, p. 233).

Les traduccions de Constantin Roman i Timothy J. L. Cribb van fer forat i van tenir un llarg recorregut. Per començar, poc temps després de la seva publicació, van ser el centre d’atenció d’una vetllada poètica («Romanian Poetry Evening»), a l’auditori de Churchill College, Cambridge, amb una conferència inaugural dictada pel jove professor adjunt George Steiner. Steiner, el 1975, incorporaria el poema «Translation» sencer al text del seu magne assaig After Babel. Aspects of Language and Translation (Oxford, Oxford University Press, 1996, tercera edició, p. 254). Amb els anys el poema «Shakespeare» ha destacat com un dels poemes més coneguts de Sorescu al món anglosaxó. I el poema «Passport», per qüestions polítiques, va tenir molt de ressò, ja que, arran de la Primavera de Praga, Ceaușescu hàbilment havia obert una mica el puny de ferro, desmarcant-se de la política soviètica i el Pacte de Varsòvia. D’altra manera, era inimaginable que un poema tan explosiu com «Passport» no hagués comportat efectes negatius de càstig polític per a Sorescu. El poema gira a l’entorn del significat profund de l’anècdota real que Sorescu, tot i ser un dissident, va aconseguir un passaport per poder viatjar als Estats Units per anar a la Universitat d’Iowa.

Hem d’abordar tres qüestions més abans de parlar de l’exitosa i profitosa estada de Sorescu a la Universitat d’Iowa. La primera és la importància de la revista Encounter, una de les grans revistes literàries de l’època. En el moment de la publicació de les traduccions dels poemes de Sorescu la revista era dirigida pel famós periodista nord-americà i intel·lectual d’esquerres anticomunista, Melvin J. Lasky, i el jove poeta, crític i acadèmic anglès, D. J. Enright, primer, i el jove poeta i estudiós anglès, Anthony Thwaite, després. Lasky va mostrar sempre un gran interès pels escriptors dissidents d’Europa de l’Est, sobretot pels russos, els alemanys de l’Est, els hongaresos, els romanesos, els iugoslaus i els polonesos.

Encounter tenia una reputació de gran solvència intel·lectual i literària perquè havia estat fundat per Sir Stephen Spender l’any 1953 i publicaven a la revista personalitats de la talla d’Arthur Koestler, Raymond Aron, Clifford Geertz, Claude Lévi-Strauss, Gyorgy Lukács, Isaiah Berlin, John Kenneth Galbraith, A. J. P. Taylor, Marshall McLuhan, George Steiner, Friedrich A. Hayek, Leszek Kolakowski, Robert Skidelsky, Daniel Bell i molts altres. I des d’un punt de vista estrictament literari, van ser col·laboradors de la revista, amb una certa assiduïtat, autors de la significació de W. H. Auden, Stephen Spender, Richard Wright, Kingsley Amis, Philip Larkin, Jorge Luis Borges, Robert Graves, Anthony Burgess, Frank Kermode, Ted Hughes, Douglas Dunn, R. S. Thomas i molts altres. La nòmina dels col·laboradors ens indica l’altíssim nivell de la revista i també ens fa saber que no podia haver-hi en aquella època una palestra millor per llançar la carrera d’un jove poeta romanès com Sorescu.

La segona qüestió és la importància de publicar en revistes literàries a la cultura anglosaxona a les dues ribes de l’Atlàntic. Sempre s’ha considerat la publicació en revistes literàries de prestigi com l’avantsala de l’edició en format llibre. Tant és així, que tots els editors, agències literàries i crítics estan pendents de les revistes per descobrir i esgarrapar nous talents. Segons els codis literaris, el fet que Sorescu publiqués a Encounter volia dir que es posava a l’aparador perquè algun agent literari o editor s’interessés per ell com a possible autor de catàleg.

I la tercera qüestió és el caràcter marcadament polític i ideològic de la revista des de la seva fundació. Anys més tard, cap al final de la vida de la revista, es va descobrir que era finançada en part per la CIA i els serveis d’intel·ligència M16 de la Gran Bretanya. Però en l’època de les primeres versions de Sorescu a l’anglès, publicar a la revista Encounter era equivalent a rebre un aval polític i ideològic de primera magnitud del món intel·lectual i cultural del Regne Unit i dels Estats Units de signe clarament progressista i democràtic. Estic plenament convençut que el criteri polític i ideològic va pesar moltíssim a l’hora que Lasky, amb la col·laboració d’Enright, primer, i Thwaite, més tard, prengués la determinació de publicar les versions en llengua anglesa de Sorescu. Si no vaig errat podem concloure tranquil·lament que Lasky va fer segurament la cosa encertada per les raons equivocades. Però, fos com fos, Sorescu s’havia presentat davant del públic cultural de parla anglesa, amb ressò a tot el planeta.

Les versions de Sorescu a l’anglès que es van publicar a Encounter van servir d’immillorable targeta de visita del nostre poeta als Estats Units durant el curs acadèmic 1971-1972, quan va participar com a autor convidat al mític «International Writing Program» de la Universitat d’Iowa. Aquí hem de recordar que el primer Departament d’Escriptura Creativa del sistema universitari nord-americà, el llegendari «Writers’ Workshop», es va fundar a la Universitat d’Iowa l’any 1936, amb una nòmina de professors que literalment fa caure d’esquena, amb Robert Penn Warren, John Berryman, Dylan Thomas i Robert Lowell encapçalant la llista d’il·lustres visitants. Entre els titulats pel departament trobem personalitats de primera línia, alguns dels autors més destacats de la literatura nord-americana moderna com ara Wallace Stegner, John Gardner, Philip Levine, Flannery O’Connor, Mark Strand, Jorie Graham o Denis Johnson. Per tot això aquest departament sempre ha tingut una aura de terra sagrada en el camp de les lletres.

Després de poc més de tres dècades d’existència, el «Writers’ Workshop» va decidir ampliar la seva esfera d’influència i el 1967 es va fundar l’«International Writing Program» per acollir alumnes i professors d’altres països i altres tradicions culturals, literàries i lingüístiques. Des d’aquella llunyana data de 1967 han passat per les aules d’Iowa més de 1400 alumnes de 140 països diferents. I com ja hem dit, Marin Sorescu hi va participar el curs 1971-1972. No cal dir que l’experiència va ser molt enriquidora per a Sorescu des de diversos punts de vista. En primera instància, Sorescu es va introduir a fons en el món de la poesia nord-americana moderna i contemporània. I, en segona instància, el món de la poesia nord-americana moderna i contemporània va tenir l’oportunitat de conèixer de prop el gran poeta que era Marin Sorescu. Sorescu va sortir d’Iowa més segur com a poeta i més present en el panorama internacional de la poesia. L’aparador d’Iowa era tan potent o més que l’aparador de la revista Encounter.

El fruit definitiu de l’estada de Sorescu a Iowa no es faria esperar. El mateix any 1972 es va publicar el seu primer recull poètic en llengua anglesa, amb l’original en romanès al costat: Rame=Frames: 25 poems, traduït pel poeta, traductor, periodista i comentarista polític, especialitzat en l’Europa de l’Est, Roy MacGregor-Hastie, coeditat per Editura Eminescu de Bucarest i l’International Writing Program de la Universitat d’Iowa. L’obra certament va tenir una circulació restringida pel fet de ser una publicació universitària, però va servir d’antecedent i d’esquer per als editors, crítics, estudiosos i lectors iniciats. Anteriorment, el 1969, MacGregor-Hastie havia publicat la seva Anthology of Contemporary Romanian Poetry a les dues bandes de l’Atlàntic, a Dufour Editions de Chester Springs, Pennsylvania i a Peter Owen de Londres, una mostra que tindria, amb el temps, una certa incidència literària.

Sigui com sigui, MacGregor-Hastie va obrir les portes de la llengua anglesa per a l’obra de Sorescu. El 1979, la Corycian Press d’Iowa City va seguir l’estela de MacGregor-Hastie i va publicar, en una edició de 300 exemplars, amb il·lustracions del pintor romanès Florin Pucă, el recull íntegre de Don Quijote’s Tender Years, en la versió de Stavros Deligiorgis. De fet, es tractava d’una edició paral·lela a la que havia publicat Editura Cartea Românescă de Bucarest.

Aquesta versió tampoc va tenir la circulació que es mereixien els poemes de Sorescu perquè es tractava d’una edició limitada amb tractament d’obra de col·leccionista. Però, amb tot, la qualitat del traductor i la traducció van cridar poderosament l’atenció. Deligiorgis, entre 1965 i 1996, va ser professor de Cinema, Literatura Anglesa i Literatura Comparada a la Universitat d’Iowa. Aquest romanès de pares grecs i de parla anglesa, va arribar a Iowa blindat amb un títol universitari, compartit entre Yale i Berkeley, en Clàssiques, Literatura Anglesa Antiga, Literatura Nord-Americana i Literatura Comparada. Va conèixer Sorescu durant la seva estada a Iowa perquè, des del claustre de la Facultat d’Humanitats d’Iowa, feia algunes classes a l’International Writing Program. Anys més tard, el 1987, el gran poeta, narrador i assagista irlandès, John F. Deane, publicaria a Dedalus Press, Dublin, una nova versió integral del recull sota el títol The Youth of Don Quixote.

L’any 1982 va continuar la recepció i traducció de la poesia de Sorescu, aquest cop al Canadà. Una petita editorial de Toronto, Hounslow Press, va publicar una mostra antològica de 54 poemes de Sorescu, Symmetries, versionats pel conegut poeta i traductor John Robert Colombo, amb la col·laboració de Petronela Negosanu. Colombo era un veterà de la traducció de poesia d’Europa de l’Est perquè havia versionat, sempre amb col·laboració, poemes i obres de Bulgària, Polònia, Txèquia, Romania i Hongria. Va començar a sonar més que mai el nom de Sorescu al món de parla anglesa.

El mateix any 1982 va passar una cosa que canviaria completament la recepció de l’obra de Sorescu en llengua anglesa. Parlo naturalment de la publicació per Logbridge-Rhodes, Inc. de Durango, Colorado, d’una plaquette de 25 pàgines de poemes de Sorescu, traduïts pel gran poeta-traductor germanoanglès Michael Hamburger. Era només una petita mostra, un avenç del que seria tot un llibre un any després, el 1983. El que era tan important és que es tractava d’una versió d’un dels grans traductors poètics del segle XX, autor de versions de referència de Friedrich Hölderlin, Georg Büchner, Rainer M. Rilke, Georg Trakl, Paul Celan, Nelly Sachs, Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger, Peter Huchel i W. G. Sebald. És veritat que Hamburger traduïa a partir de les versions alemanyes fetes pel poeta romanès en llengua alemanya Oskar Pastior, amb les versions originals en romanès a la vista. Però, insisteixo, el que és absolutament transcendental és que un poeta-traductor de la talla internacional de Hamburger es fixés en la producció lírica de Sorescu. En aquells anys, només l’interès de Hamburger per Sorescu era tot un aval de solvència literària.

Al cap d’un any, doncs, Hamburger publicava a Bloodaxe Books la seva antologia Selected Poems (1983), una equilibrada tria de 60 poemes dels primers sis reculls de Sorescu. És una antologia que dibuixa un arc cronològic que va de 1965 a 1973. Evidentment, no va més enllà del 1973 perquè els dos llibres de les versions d’Oskar Pastior són de 1974 i 1975, respectivament. Cal dir, però, que les versions de Hamburger estan molt treballades i són autèntics poemes en llengua anglesa. A més, hem de recordar que Bloodaxe Books, fundada el 1978 per Neil Astley, és una de les editorials més importants del món anglonord-americà pel que fa a l’edició de poesia.

Si sumem les dues coses, la qualitat del traductor i les traduccions, d’una banda, i la qualitat de l’editorial, de l’altra, podem entendre l’extraordinari impacte que va tenir Selected Poems al sistema literari de les dues bandes de l’Atlàntic. A més, no hem de perdre de vista que Hamburger era un excel·lent crític literari i va saber, de viva veu o per escrit, defensar públicament, amb intel·ligència, el llibre que havia fet a partir dels poemes de Marin Sorescu. El llibre va ser un èxit de vendes, amb reimpressions i reedicions posteriors, i la recepció mediàtica va ser d’altíssima qualitat, amb ressenyes radiants al Sunday Times, Times Literary Supplement, The Observer, Poetry Nation Review, London Magazine i molts altres diaris i revistes. Definitivament, Sorescu estava col·locat al mapa de la poesia en llengua anglesa, al mapa de la poesia internacional, que va arribar, sobretot, per via del Regne Unit i dels Estats Units.

A partir de Selected Poems de Michael Hamburger, Marin Sorescu tenia el camí obert al món de la poesia en llengua anglesa. L’antologia de Hamburger va representar un bon estímul, un bon esperó. El 1985 Andrea Deletant i Brenda Walker van publicar una altra antologia de l’obra de Sorescu, Let’s Talk About the Weather (Londres, Forest Books, 1985, amb reedició del 1987). Només una breu mirada al llibre i es fa immediatament evident que és un calc de Selected Poems de Hamburger, amb dues novetats: els poemes estan traduïts directament de la llengua original i l’antologia està actualitzada perquè inclou poemes recents de Sorescu, poemes del 1982.

El 1987, Bloodaxe Books, en un gest de seguiment d’un autor d’èxit, publicaria el llibre sens dubte més original de Marin Sorescu en anglès: The Biggest Egg in the World. És una antologia de 58 poemes (on 10 poemes tenen dues versions diferents encarades a la pàgina) traduïts per vuit poetes anglesos i irlandesos de gran renom i influència: Seamus Heaney, Ted Hughes, David Constantine, D. J. Enright, Michael Hamburger, Michael Longley, Paul Muldoon i William Scammell. Els poetes-traductors van treballar a partir d’una versió literal preparada per Joana Russell-Gebbett. El llibre, encara ara, és una veritable perla!

El llibre complia diverses missions a la vegada. En primer lloc, era un càlid homenatge a Sorescu de part dels seus amics poetes del món de la poesia anglesa i irlandesa i una sentida celebració de l’excel·lència artística de la seva ja nodrida producció. Després, era un llibre amb una segona intenció, la intenció de recolzar públicament la figura i l’obra de Sorescu per avançar en la causa de procurar per al poeta el cobejat premi Nobel de Literatura. I, finalment, era un tribut al meravellós món de la traducció de poesia i l’art de la col·laboració. Després de la publicació de The Biggest Egg in the World, no podia haver-hi cap ombra de dubte sobre la importància vivíssima de l’obra de Sorescu.

I, amb la publicació de Hands Behind My Back (Oberlin, Ohio, Oberlin College Press, 1991), una extensa antologia de la poesia de Sorescu, a cura de Gabriela Dragnea, Stuart Friebert i Adriana Varga, arribem a la penúltima parada del nostre itinerari: la legitimació acadèmica de l’obra del nostre poeta. Es tracta d’una antologia temàtica de 92 poemes en cinc seccions: «After creation», «Subjectivism», «Where We Forget», «History As Therapy» i «Miracle». Cada secció de la mostra posa en relleu algun eix temàtic de la producció general de Sorescu, com ara la realitat i el món físic, la identitat, la memòria, l’autoreferencialitat i la consciència. És innegablement el llibre més ambiciós de Sorescu en llengua anglesa. El que és summament important de Hands Behind My Back és que venia amb l’aval d’una editorial universitària especialitzada de gran abast i va significar, en el seu dia, l’homologació específicament acadèmica de l’obra lírica de Sorescu.

La mort prematura de Marin Sorescu als 60 anys, el 8 de desembre de 1996, d’un virulent càncer de fetge, va agafar per sorpresa el món de la poesia internacional. Bloodaxe Books va voler perpetuar el record d’un dels seus autors més emblemàtics publicant dos reculls més de la seva poesia: Censored Poems (2001), traduït pel poeta John Hartley Williams amb la col·laboració de Hilde Ottschofski, i The Bridge (2004), traduït pel gran traductor especialitzat en romanès, Adam J. Sorkin, amb la col·laboració de la professora, traductora i poeta Lidia Vianu.

La primeravera del 1997, l’Editura Creuzet de Bucarest va publicar pòstumament el darrer recull de Sorescu, Puntea: ultimele, que va aparèixer en anglès el 2004, publicat per Bloodaxe Books, en la versió d’Adam J. Sorkin, amb la col·laboració de Lidia Vianu. El llibre aplega els darrers 77 poemes que Sorescu va escriure febrilment, literalment contra el rellotge de la vida. En realitat són 76 poemes i 5 fragments aïllats que s’apleguen sota el títol general d’«Addenda». Els dos poemes més antics del recull daten de l’octubre de 1996, mentre els altres 74 van ser escrits en ràpidíssima successió entre l’1 de novembre i el 7 de desembre del mateix any, un dia abans de la desaparició de Sorescu.

Quan llegim el resultat ens adonem que és un llibre acabat i arrodonit, un llibre que la crítica i el públic lector van celebrar de manera molt efusiva. Només una breu visita al cercador Google sota el títol The Bridge ens donarà la mesura de l’èxit i l’impacte del llibre. The Bridge pertany a una família molt especial de reculls poètics, els reculls escrits al llit de mort, els reculls escrits amb la plena consciència de la proximitat la mort, com en el cas de la darrera secció de Leaves of Grass (1891-1892) de Walt Whitman o el poemari pòstum, El gall canta per tots dos (1983). d’Agustí Bartra o el poemari pòstum, Endpoint (2009), de John Updike. Ara bé, les tràgiques circumstàncies vitals que envolten l’escriptura de The Bridge, amb la seva natural càrrega de patetisme i d’alt voltatge emotiu, no ens ha de portar a la conclusió errònia que es tracta d’una obra precipitada de valor únicament testimonial i documental, des d’un punt de vista exclusivament humà. Novament, res més lluny de la veritat. És un llibre dret i fet, acabat amb l’exigència artística que sempre va caracteritzar la producció lírica de Sorescu. És l’excel·lent segell final que clou per sempre l’obra poètica de Marin Sorescu. No debades, el compositor contemporani Michael Hersch va estrenar a la Brooklyn Academy of Music, el 25 de juny del 2014 la seva òpera, On the Threshold of Winter, basada en el llibret a partir dels poemes de The Bridge.

The Bridge també tanca, ara per ara, la presència de l’obra poètica de Sorescu en llengua anglesa. Entre Rame=Frames: 25 poems (1972) i The Bridge (2004) han passat 32 anys, més de tres dècades de la presència activa de l’obra lírica de Sorescu en el panorama de la poesia en llengua anglesa.

Després de 32 anys de presència sostinguda al món de la cultura de parla anglès, ens podem preguntar què és el que hi ha aportat l’obra poètica de Marin Sorescu? La resposta és complexa, però clara i categòrica:

1. Una nova manera de conjuminar o harmonitzar el particular i l’universal.
2. Una nova manera de sintetitzar tradició i modernitat.
3. Una nova manera d’expressar les emocions, basada en una tensió constant entre el personal i l’impersonal.
4. Una nova manera de ser sincer i autèntic en poesia sense arribar a la banalitat.
5. Una nova manera de projectar la veu humana en poesia, més directa, més oberta, més immediata.
6. Una nova manera de ser críticament incisiu per mitjà de la ironia i l’humor en un sentit més profund.
7. Una nova manera d’eixamplar els límits del discurs poètic, desplaçant-lo cap al món de la narrativitat i la teatralitat.
8. Una nova manera d’assolir la profunditat en poesia, a base de despullar la llengua i carregar la llengua comuna d’una nova vitalitat i significació, refundant la llengua, redescobrint la llengua.
9. Una nova manera de gestionar el culturalisme i l’autoreferencialitat en poesia, subtilment enriquint el text amb ressons i al·lusions que només es revelen a còpia d’insistència en la lectura.
10. Una nova manera de versificar, insuflant nova vida al vers lliure modern.
11. Una nova manera d’expressar l’alteritat.
12. Una nova manera de cantar el món, des de la implacabilitat crítica, d’una banda, i des de la plena humanitat, de l’altra.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar