L’explosió poètica d’Amor total, de Laia Noguera

Laia Noguera fa percudir el vers, retratant les contradiccions humanes a què ens sotmet la vida, dins del volum poètic ‘Amor total’ (La Garúa Editorial, 2016).

La poètica de Laia Noguera és sinuosa i metafísica alhora. Insinua veritats, furga al dedins del dubte, s’enfronta de cara -amb violència fins i tot- a les grans preguntes que afloren davant l’abisme. És una autora que parla clar i alhora parla profund. S’enfonsa amb gravetat en l’itinerari filosòfic del ser amb consciència, utilitza la matèria lírica per créixer i evolucionar.

En aquest volum d’Amor total (La Garúa, 2016), Laia Noguera fa un esforç constant per eixamplar-se, per experimentar amb la forma, per gratar àvidament -en un diàleg amb un alter ego, en Joe Ambell, que podria ser el jo barrejat amb l’amor o bé: el jo barrejat amb les influències de l’altre, l’amant/amat– tot allò que la preocupa: ¿De què està feta la matèria de l’amor? ¿Per què ens compliquem tan la vida, mentre vivim? ¿Què ens empeny a ser com som?

“I tu què buscaves en mi?/No sé si rastrejaves els meus noms/ o els teus miralls./ Em dius: “Aquesta carn.”/ Jo sóc l’únic voltor/ dels meus penya-segats,/ sóc jo sola qui cau i escala./ Em dius “Aquesta carn.”/ Tu no la veus, la meva carn: et veus a tu buscant-te.”

Noguera ens recorda amb metàfores, amb antítesis, amb contradiccions i amb elipsis d’on venim. I es ressegueix a ella mateixa, com a dona i veu sàvia, que és font d’observació i d’art. La poeta rescata records d’infantesa, engrunes del passat, miralls de l’ahir i els confronta amb un futur social inhòspid, fet de vanitats i d’un neoliberalisme absurd i voraç.

És una veu que abraça el poema en prosa, l’aforisme, els fragments dramatúrgics i, fins i tot, noves formes amb què la poeta experimenta en un compendi que reinterpreta la pròpia poesia nogueriana del passat, i la reconverteix i actualitza. Hi trobem els seus referents bategant dins del text: Joan Ponç (els miralls, els somnis, les ombres); en Carles Hac Mor (l’antipoesia, el joc, l’experimentació); Montserrat Abelló (la claredat, la nitidesa, la contundència); els ecos d’Anna Dodas (de Natura poderosa, agresta i sensorial), però també els vasos connectors amb Lluís Calvo (la lectura del coneixement en la Terra, la inspiració en les filosofies orientals, el parlar de la Natura), l’entusiasme violent i refulgent de Jaume C. Pons Alorda (que ens ensenya les dues cares de la lluna, la dualitat poètica de les paraules) i el dolor punyent i el guarir-se les ferides fetes amb art d’Anna Gual.

En les paraules de Laia Noguera hi parpellegen mil ulls, mil mans i peus que caminen i fan reververar les bondats i les maldats de l’ésser. Que narren les aventures del viure, les absurditats i tragicomèdies quotidianes que l’autora utilitza per fer una crítica afilada a una societat hiperconsumista: “Una vida paral·lela,/ asèptica, sense conflictes,/ low cost i a terminis.// Marca la casella si no vols rebre publicitat dels nostres productes”, diu un dels poemes.

Humor, dolor, pessimisme, garrotades i reivindicacions. Cal destacar la meravellosa reinterpretació feminista dels personatges de l’Odissea, Ulisses i Penèlope, en clau western, en una fotografia contemporània.

L’autoqüestionar-se contínuament, el redescobrir-se com una peça que no acaba d’encaixar en l’entramat de responsabilitats prefabricades, en el pes del que se suposa que s’hauria de fer: “I m’adono que no en tinc,/ de cor ni errors ni nom./ On és el mirall?/ Vivim engabiats/ en les nostres paraules.// Sempre hi surts perdent,/ quan intentes encaixar-te en la teva metàfora.” La picada d’ullet a Emily Dickinson: “No sóc ningú./ M’he tret un pes de sobre.// No sóc ningú,/ i tu tampoc.// Perquè els noms, els cognoms,/ la família, els carrers, la nació/ són joguines.// Ja m’agrada jugar-hi,/ però no em convencen.”

Ens quedem amb la reflexió del poema ‘El doble’: “Les idees precipiten la matèria./ Si canvies idees, canvies matèria./ Però la matèria té el seu ritme./ Tot és doble, com a mínim./ No pots llençar la moneda esperant/ que només es desplaci la cara o la creu./ Les coses, al seu ritme./ Hi ha la matèria i el cos,/ com el nen petit que ens viu a dintre./ No s’hi pot passar per sobre.”

Conjurar els milers de cares que ens poblen. Viure, en el cruixir dels obstacles.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar