L’espai profund. La poesia com a camp de batalla

El poeta Jordi Valls llegeix L’espai profund de Lluís Calvo, Premi Carles Riba 2019.

L’espai profund. Premi Carles Riba 2019, és una nova fita de la trajectòria poètica de Lluís Calvo. Semblava que estava tot dit des de l’exhaustiu Ancestral, però no. La poesia calviana no ha tocat sostre i continua creixent. No és doncs casual, que Calvo citi en primer terme Joan Teixidor, el poeta defenestrat per Gabriel Ferrater. És fàcil recordar els versos del “Poema inacabat” on Ferrater clava una cruel venjança als membres del jurat del premi Carles Riba, del qual, Teixidor,  en formava part. “Aquell que va emprenyar el talòs / Garcés i el Teixidor renyoc / quan va fer els seus primers poemes, / veureu que hi torna sense esmena ./ Vull contar un conte impertinent, / però el deixaré per després / i aniré allargant el meu pròleg.” I com aquell que no vol la cosa, Joan Teixidor passa a ser poeta renyoc, oblidat i gairebé defenestrat en el camp dels moderns que passaran a remenar les cireres de la nostra literatura. Un altre Joan, de cognom Vinyoli, amb Primer desenllaç l’any 1937 i per més incidència, en el primer poema del llibre, el titulat “D’una terra” enceta oficialment la seva gran obra amb aquests versos. “-I la natura em crida-/ Els viaranys perduts com el respir/ dels animals entre les mates./ I en la flonjor vasta i cansada/ de les clotades, els camins/ aturats com rielles de terra.”. Aprofitem per llegir a continuació aquests versos. “Ho veus? L’estol d’ocells retorna i fuig,/ l’onada puny i tèrbola recula./ Enllà del somni errívol –de gairell–,/ conviuen la claror i la malura.” Es tracta d’un fragment del poema “Vacil·lació” de Lluís Calvo. I és entre les dues línies de poètica que farien la semblança a una poesia afí a la profunditat del mateix Carles Riba. 

El llibre de Calvo L’espai profund és més que un diàleg amb una tradició de la poesia catalana, Lluís Calvo fa avançar el discurs, el porta a llocs insòlits i no doblega els genolls davant de la dificultat que suposa no aigualir aquesta tradició amb solucions que fan passar bou per bèstia grossa. La trajectòria de Calvo és llarga. Ha tastat gairebé totes les possibilitats de les diferents formes d’escriure poesia. I se n’ha sortit admirablement, amb coneixement del discurs poètic i girs de gran intuïció artística. Recomano per aquells que encara no han conegut la seva poesia que   visitin l’antologia Llum a l’arsenal. Cent poemes (antologia 1987-2017) i entendreu que estic parlant d’un poeta savi, complet i contemporani. 

La segona cita de L’espai profund remet directament al món oníric de David Lynch, concretament a l’episodi “Coma” de Twin Peaks 2 on el major Garland Briggs en plena conversa amb l’agent especial Dale Cooper desvela una informació pertorbadora que pot passar desapercebuda per molts televidents, però no per Lluís Calvo. El major diu, que entre les seves tasques hi ha la de manteniment de monitors d’espai profund dirigits a galàxies llunyanes. En aquest diàleg estrany l’autor troba el títol del llibre L’espai profund. Lluís Calvo, s’interessa per la teoria de la conspiració, la sospita que hi ha una realitat en paral·lel que reconeixem i que ens  remet a l’escriptor de ciència-ficció Philip K. Dick, autor d’obres de ciència ficció passades al cinema com: Blade Runner, Minority Report o la sèrie The Man in the Hight Castle.

La cita que continua és de Cecilio G. polèmic cantant de música trap. El fragment de la cançó “Pikete espacial” amb la tornada “Wowowowo, claro que sí, sabe que tengo un pikete espacial” és una referència onírica al doctor Manhattan, personatge de còmic Watchmen creat per Allan Moore i David Gibbons per a DC. Còmics. Calvo demostra, a partir d’un element com la cita literària, que la  poesia, com l’art contemporani, ha d’estar connectada amb les diferents expressions culturals. Per Calvo la cita no és al marge de l’obra, en forma part. 

La tercera cita correspon a Màrius Sampere “On la visita de l’amor es va fent silenciosa/ i les nits no ens seran descomptades.” En un exemple de poesia lúcida samperiana, però aquesta nit referenciada s’obre al sentit de Calvo en una connexió particular, íntima. I la quarta a Josep Carner, “i un nou esclat de fe m’anima encara/ i torno, cor batent, a la llum clara/ per galeries del record profund.” -Galeries del record profund- I tornem altre cop a la referència a L’espai profund. 

La imatge de l’artista Jo Milne, Interstellar eggs let loose on crunchy  bubbles també fa cercles a la mateixa idea. 

Tinc la sensació que Calvo arriba a la culminació d’un treball poètic previ. Una de les seves obsessions creatives s’ha manifestat al voltant de la natura. Llibres com Estiula, Llegat rebel, Selvàtica o el darrer Ancestral marquen molt clarament aquesta tendència. 

L’observació de Calvo per la botànica, per la fauna, i sobretot, per la geografia -cal recordar que Calvo és de formació geògraf- fa que adopti un naturalisme precís a l’hora de descriure els ambients i els elements que hi apareixen entre la confusió d’un bosc, d’una selva, d’una muntanya. I un arbre és quelcom més que un arbre: és una alzina, un salze, un roure, un pi, i definirà els aspectes d’aquell arbre concret, si la fulla és petita, o si el fruit té una coloració o altra o quin ocell hi fa niu. El detallisme pulcre de Calvo ens acosta al màxim la natura perquè el lector tingui clares les regles del joc de la vida, que no són les mateixes que les regles de la domesticació humana, (allò que anomenem amb tanta lleugeresa civilització) sinó les de l’aquí i ara, perquè dins la natura se’ns revela que, ni passat, ni futur, tenen un paper rellevant. I és precisament a la natura que l’instint s’aguditza, que els sentits prenen dimensió i el present absorbeix totes les energies.  A Calvo aquest endinsament li permet posar en evidència el conservadorisme humà que considera la natura un potencial perill i només ho valora com a quelcom decoratiu als jardins del món civilitzat.  Rere aquest parany s’amaguen les clàusules del poder; és per aquest motiu que Calvo desvirtua la clau de pas, que és la consecució de l’ordre a partir de la jerarquia i els nivells de submissió que impedeix, als humans, deslliurar-se al goig de viure. La llibertat és cosa de nens, d’àngels, no pas dels angoixats, és a dir, aquells que sostenen a l’esquena l’ordre convencional de la “civitas” tal com les pensa i accepta la societat. Els angoixats són els valedors dels tòtems, els opressors, i els tòtems són inviolables, per això Calvo subverteix l’ordre de relació i afirma que són els déus els apòstates de l’individu i no pas a l’inrevés. Qui està en deute amb qui? En certa manera, Calvo, es revolta a la idea de transcendència des de allò que és immanent: “Una casa per viure-hi: / arran, endintre. // I cremar-la després.” La comunicació humana s’expressa amb la paraula, però també amb els silencis. Calvo ens convida a saber escoltar el que ens envolta, a alliberar-nos del pes de la cultura, del soroll ambiental, de la influència del llenguatge que fa servir el poder i on els debats acaben donant voltes sobre un eix de discurs pervertit de bon començament. “El temps lleuger fremia a la fageda. / Tu en deies por, jo en deia llibertat.” Per tant, els valors s’han de reconstruir, no des de la defallença pessimista sinó refent el sentit malmès “La llibertat /és buscar les filiacions.” La proposta de Calvo parteix de la idea de moviment, de la fugacitat de les percepcions que no ens permet copsar sinó alguns pocs esquitxos de la realitat. Poemes contundents -marca Calvo- amb idees fonamentades: Infinit i trànsit, singular i plural, la suma de contraris que s’autoexclouen i alhora es necessiten: “Conec un món feliç. I en diuen paradoxa.” A  L’espai profund la insatisfacció es motiu de revolta i lluita. La revolta de Calvo és aparentment absurda. Què fa que no pugui aturar-se? “I endins del cor la terra canta.” Una rebel·lia propera a la de Màrius Sampere el trobem al poema “Maiestas Domini” on Calvo avança: “No elevo cap lloança. // Maleir-te és una forma / de revolució.” Els cops de Calvo són encertats, surt del bosc, apunta amb la fona i llença el cop de roc, per després tornar al bosc i prendre camins desconeguts. 

Per Calvo la reflexió arriba en plena lluita, no en aturar-se, sinó immergit en el dinamisme del moviment, en l’acció de la mateixa vida, perquè sospita que la quietud està íntimament relacionada amb la mort i no vol cedir ni una engruna de voluntat al pensament de l’amor com un sentiment bàsic de la civilització. En certa manera, és una revolta al conformisme de Màrius Torres.  El “Dolç àngel de la Mort” és enviat a fer punyetes, perquè Calvo a la dolçor de l’àngel només hi troba mata-rates. Entre vida o mort, nosaltres. És a dir, la granja humana, la que camina per la corda fluixa, perquè en el fons, la realitat dels menys afavorits és prou sòrdida: “Els poderosos creuen que el món té dues ribes./ Prô nosaltres sabem què vol dir viure al riu.” La incertesa ens duu invariablement a la por o a conformar-nos amb fe cega a un destí tancat i limitador. “

Calvo, valora la dificultat del pas, i escull l’opció més incòmoda de totes, aquella que la societat desaconsella. Perquè l’enemic, heus ací el parany, és la promesa  d’infinitud, d’eternitat, de quieta serenitat i tots els paranys que la religió i la filosofia van desant pel camí. I a la corda fluixa, el poeta, de vegades, sembla que abaixi la guàrdia “Si vaig enllà retorno al gran origen.” Però amb actitud desafiant s’encara i reclama la seva centralitat “Com un ocell que sempre vola en cercles, / caldrà viure o partir. Que baixi el cel.” Humil amb la natura, superb amb els déus i les submissions al poder humà. Així doncs, Calvo no s’ha rendit, està en guerra. Escut i espasa: amor i llibertat. A l’epíleg de Lola Nieto surt molt ben definida la seva postura: “L’escriptura de Lluís Calvo és un sacrifici: un espai profund, un marc misteriós, com el cercle d’un oracle, que sense explicació ni raons mostra un esdeveniment: allò que no tornarà a viure perquè ara està passant i ara ara ara ja no és. Però l’has vist: un gest d’amor i llibertat és una transformació.” Llavors Calvo torna a emboscar-se. La poesia és el camp de batalla.