L’impacte líric sitgetà: 9a Festa de la Poesia a Sitges

Amb l’arrencada de l’estiu, passat Sant Joan, els carrers i places de Sitges es van tornar a omplir de versos. La 9a Festa de la Poesia de Sitges va homenatjar els poetes Josep Colet, Anna Crowe, Víctor Sunyol, Tònia Passola, Ponç Pons, Sònia Moll i Eduard Sanahuja durant tres dies plens de festa, reflexió, sensibilitat i l’art poètica encarnada en múltiples vessants: música, dansa, cinema i lletra.

Els set poetes homenatjats, al costat dels directors de la Festa de la Poesia de Sitges, Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran, la poeta Vinyet Panyella i el besnét de Santiago Russiñol, Norman Cinnamond, al Cau Ferrat | Foto: Carles Arola.

Cases blanques. Blavor de mar. La càlida benvinguda solar. A les sis de la tarda del divendres 26 de juny Sitges esperava l’autobús carregat amb els set poetes que visitarien la vila durant el cap de setmana. La banda de música Suburband i les pubilles, acompanyades de les autoritats van rebre els  poetes amb calidesa i tots els honors.  Tot seguit, personalitats sitgetanes – com la periodista Rita Marzoa, l’artista Sílvia Comes, l’actor Carles Sales, o la poeta Vinyet Panyella- van dirigir unes paraules dedicades als poetes des d’alguns balcons de la vila de Sitges. L’esplai de dansa del Casino Prado va ballar per als set poetes a la porta de l’Ajuntament, just quan els poetes s’estaven recuperant de l’emoció d’haver inaugurat un carrer que duia el seu nom.

El sol aniria amansint la seva potència, a mesura que el cel s’aniria tenyint de rojos, carbasses i violetes. Des del mirador del Claustre del Palau Maricel la poeta Tònia Passola li preguntaria al seu company -el poeta visual Gustavo Vega- si aquells ocells que alçaven el vol, un estol de taques negres bellugadisses, eren estornells o orenetes. En Víctor Sunyol conversaria amb un animat Eduard Sanahuja i amb alguns dels poetes joves que més tard farien el recital. Les poetes Sònia Moll i Anna Crowe serien fotografiades amb el mar sitgetà de fons, per part del poeta Joan Duran. Ponç Pons tastaria el deliciós sopar estiuenc a peu dret, retenint la bellesa del paisatge. Cèlia Sànchez-Mústich conversaria amb la cantant Sílvia Comes i amb la poeta Sílvia Bel, mentre Joana Fort -coordinadora del Verkami de la Festa- brindaria amb alguns dels assistents.

Carles Morell, Misael Alerm i Glòria Coll van homenajtjar els set poetes de la 9a Festa de la Poesia de Sitges, amb l’acompanyament musical de Maria Coma | Foto: Carles Arola.

Quan la foscor es va haver apoderat del cel, el Racó de la Calma va acollir el recital de poetes joves acompanyats pel poderós piano de Maria Coma -la veu melangiosa i fascinant que dialogava a la perfecció amb els versos de Misael Alerm, Glòria Coll i Carles Morell-.

Són notes tendres i alhora dramàtiques, les de Maria Coma, que embolcallen l’espai: un piano incisiu però també dolç. Presenta la poesia com una joia estranya, trencadissa, de màgica fragilitat. Misael Alerm dibuixa la tenebrositat de la natura i els viatges cap al país de tinta i paper: “Confondre’ns i enfonsar-nos/ cap al primer tel de text,/ el més fràgil, l’amagat:/ trobar el lloc on reposar el cap/ i que no llisqui”. Edificar somnis quan el camí és ple de pedres, quan la font s’asseca: “vora aquesta cisterna buida/ hi aixecarem càntirs”. Dedica un poema a Sònia Moll, de qui admira la capacitat d’escriure sobre persones de la seva família, i a Eduard Sanahuja, de qui fa una versió de “Té un poema amagat”. També diu un poema per a Víctor Sunyol, que va ser professor seu a Batxillerat i de qui va aprendre que treballar amb les paraules és “treballar amb els fragments i les romanalles”.

Glòria Coll ens endinsa en els records de l’inexistent, els laberints del dubte i els corredors subterranis del desamor. Dedica el poema “Memòria” a Anna Crowe, de qui destaca la seva tasca poètica i també la de traductora de poesia, perquè és important “obrir canals en cultures llunyanes i més quan tradueixes poesia de llengües minoritàries, d’un llegat preciós que cal conservar”. També dedica el poema “Extirpació” al poeta Ponç Pons, “que evoca l’amor a una terra que ja no existeix, la Menorca enyorada”. Coll recita amb veu melodiosa i greu: “Si t’extirpen un ronyó/ l’altre haurà de compensar/ la pèrdua./ A mi m’han extirpat el país./ Quina remota part de mi/ no es debat a diari/per a suplir el decalatge?”A Tònia Passola li dedica el poema “Camí”, pels vasos comunicants que uneixen poesia i natura: “No poques vegades en el camí/ et semblarà trobar l’arbre/ d’ombra més fresca, immens casalici/ que ania ocells vistosos, d’entre tots/ el de verdor fosforescent.// Recorda:/ res distraurà els primers freds,/ migraran les bèsties, perdrà els pàmpols/ l’arbre, cap antic nom dirà la cosa./Quan, de nit, sense empara i moll, et xiuli/ el vent mots incomprensibles,/ palpa’t el rostre, hoste meu,/ palpa i reprèn el tortuós camí”. Els darrers versos que recita -inèdits, encara- seran publicats aquesta propera tardor al recull Territori inhabitable (Edicions UAB).
La veu de Carles Morell ressona i omple l’espai. Els versos greus retrunyen. La pedra sitgetana del Racó de la Calma fa silenci embadalida. Dedica el poema “Ombres” al mestre de poetes Francesc Garriga: “No sé què té la fusta/ que m’adorm i m’entabana,/ que em prepara un cau on cabre/ quan ja m’hagi fet petit.// No em sento protegit/ dins aquest vel de color porpra./Sé que és el sol, l’únic culpable de les ombres”. També diu un poema inèdit, inspirat en l’obra poètica de Víctor Sunyol, i recita “Cala foc als dits” per a Josep Colet: “Cala foc als dits /que t’acorralen sense treva,/ als surts de la memòria/ que et pessiguen la consciència./ Oblida el sostremort/ d’aquest discurs,/creu-te’l per viure,/i buida d’un sol gest/ el contenidor de les ombres.// Riu-te d’aquest món/en què les mans escanyen vides,/ riu-te d’aquest món/en què només té ulls la mort.// Quan la neu em caigui al damunt,/ qui donarà una derrota, una paraula,/qui oferirà el so que trenqui/la campana de l’asfíxia?”.

Mentre la portalada pètria del Racó de la Calma veu mutar la seva pell de color, tenyida per la llum dels focus, Maria Coma torna a agafar les regnes. Sigil·losament, rescata fantasmes, s’enfonsa en els sons aquosos de deliris onírics. Les notes del piano de Coma ens bressolen i ens hipnotitzen, fent-nos naufragar de plaer.

La decoració del dinar de poetes va anar a carrec d’Angelina Salesas | Foto: Carles Arola.

L’endemà al matí, la poesia reverberarà sense aturador. Després d’un matí relaxant, on els set poetes homenatjats han escollit una activitat plaent per encomanar alegria a l’ànima, té lloc el tradicional dinar de poetes. Anna Crowe ens explica que -una estona abans- ha assistit a una classe de tango, Tònia Passola i Eduard Sanahuja han fet un viatge en veler i tant Sònia Moll, com en Víctor Sunyol i en Ponç Pons s’han rendit a la temptació de rebre un massatge ayurvèdic -per recuperar la serenor i encarar un dia de moltes emocions-.

Durant el dinar de poetes, l’escenografia torna a sorprendre els comensals. Com cada any, Angelina Salesas ha fet màgia amb els materials i ha ideat un espai inspirador i fantasiós: el cau dels lletraferits. Després dels brindis dedicats a la vida i obra dels poetes presents, l’actuació del duet format pel pianista Oriol Nebleza i la cantant Mercè Garcia Campillo va captivar el públic. A la sobretaula no hi va faltar, tampoc, ni la música dels grallers de Sitges ni l’aparició d’un simpàtic titella que va explicar als més petits el significat de la poesia.

Detalls de la decoració del dinar de poetes, a càrrec d’Angelina Salesas. A la foto superior, la poeta Tònia Passola durant el seu brindis. | Foto: Laura Basagaña.

Un dels moments més màgics i onírics va tenir lloc la tarda del dissabte, al Saló d’Or del Palau de Maricel. L’espectacle de cinema mut -dirigit, filmat i musicat en directe per l’imaginatiu i virtuós Florenci Salesas- va acostar-nos a la infantesa dels poetes, a les seves dèries i obsessions, desvelant alguns dels llibres i escriptors que més els han influït. Els versàtils actors Pere Van Gorkhom i Helena Salesas -acompanyats dels intrèpids Carles i Oleguer Arola- van personificar algunes de les pors i somnis de Josep Colet, Sònia Moll, Anna Crowe, Eduard Sanahuja, Tònia Passola, Víctor Sunyol i Ponç Pons.

Els nens de l’escola Esteve Barrachina van copsar l’essència d’alguns poemes dels homenatjats a través de dibuixos i cal·ligrames que després van regalar als poetes. D’aquesta forma, la vena poètica es va escampar intergeneracionalment.

La guitarra encisadora de Pau Figueres va acompanyar el recital poètic de cloenda als Jardins del Retiro | Foto: Carles Arola.

Cau la nit i arriba el moment més esperat, el recital de cloenda dels poetes convidats als Jardins del Retiro, acompanyats per la dolçor i harmonia coral del grup In Crescendo i per l’encís guitarrístic de Pau Figueres. Hi ha un personatge màgic -fet de paper- que els acompanya. Una mena de musa gràcil que es mou entre robes fetes de somni, papers que guarden moltes històries i poemes.

El primer en sortir a l’escenari és el poeta Josep Colet, barceloní amant del sonet i enamorat fins al moll de l’os de la lírica clàssica. La seva poètica recupera formes estròfiques oblidades pels temps presents i és alhora elegant i captivadora. Recita un poema inèdit dedicat als núvols, castells de somnis impossibles -a voltes dolços, d’altres desencadenadors de malsons-.

El solista Pau Figueres agafa la guitarra i ens fa somniar a tots: ens fa viure la calidesa, la voluptuositat dels sons, els ritmes i les melodies líriques que canvien de freqüència i caràcter i esdevenen suaus o feréstegues, carregades d’una sensibilitat embruixadora.

Eduard Sanahuja rep la visita de la musa de paper, que li entrega una frase, abans de començar el recital. La coral In Crescendo espera el moment de cantar per al poeta | Foto: Carles Arola.

Eduard Sanahuja és rauxa i revolta, reflexiona sobre la vida i la mort amb versos afilats. Recita apassionadament tres epitafis: el del cavall i la tortuga, el del lleó i el de l’amant: “Déu vulgui que en el cel/ els àngels tinguin sexe/ i que els àngels m’agradin,/ com m’agradaves tu”. També ens delecta amb els “Mantres del llit”: “Tots els llits tenen forma de sepulcre./ Quan t’hi fiques t’entrenes per morir./ Tots els llits atresoren una culpa:/ la memòria del llit és violenta.”

In Crescendo interpreten a capella una cançó que agrada molt a Sanahuja, “Stand by me”. En un no res han creat un clima de calidesa, que canvia cap a derives més misterioses o enèrgiques canviant de registre i arriscant fins a sortir-se d’allò preestablert. Amb talent i harmonia es posen el públic a la butxaca.

Sònia Moll sedueix amb els seus versos fets de fragilitat, tendresa i dolor perenne. Explica l’origen d’alguns poemes i recita amb veu serena: “Mirar cap amunt:/ tots els laberints tenen cel,/ i alguns, fins i tot,/ tenen terrasses/ des d’on es pot veure un tros de mar”.

Arriba el torn de Víctor Sunyol, que encadena diversos poemes breus i és interromput cada cop que n’acaba un pels aplaudiments sincers del públic. En Víctor investiga l’ofrena de la llengua: ensuma els signes, els remira, els analitza, els entortolliga, els dilueix, els escolpeix i hi troba sentit i puresa nua: veritat austera de l’art fugisser i alhora implacable. Els mots són lloses i alhora pedres precioses. Són la dualitat del tot.

Anna Crowe ens acosta a una poesia que és feta de descobriments, d’una saviesa feta d’imatges sinistres i alhora encisadores. És la bellesa del coneixement posat en vers. De la reconstrucció de l’estranyesa de la vida. Recita amb dolçor i contundència amb un anglès que ens fa aparèixer les imatges poètiques davant dels ulls. Les veus d’Odile Arqué i Mireia Vidal-Conte fan desfilar els versos de Crowe en català, amb fúria, màgia i esclat.

Tònia Passola és mapa i és música: caixa de ressonància de sons poètics, atresora records, instants preciosos, imatges de metamorfosi, exaltació cap a la natura i d’amor cap a la vida -fins i tot quan aquesta guarda una cara tràgica-. La seva poètica explora l’entorn i arriba a fondre’s amb el paisatge, acostant-nos a la fragilitat de la bellesa -que en poesia, no és tan efímera com en la vida-.

El darrer en actuar és el poeta Ponç Pons, que s’admet enamorat de la poesia amb tota la sensualitat, fogositat i sentit líric possibles. Espera no deixar la poesia eròtica- “ni que ella em deixi a mi”- confessa. El plaer de viure, d’estimar, d’abeurar-se al desig -i d’encapsular-lo a través de la lletra- ocupa i preocupa el poeta menorquí, que es lliura solemnement a l’abecedari.

Carrer de Sònia Moll | Foto: Carles Arola.

Diumenge és dia de comiats. Els poetes giren la vista un cop més cap a Sitges abans de retornar a la quotidianitat. Abans de marxar, però, encara els queda la visita al Cau Ferrat on saluden el besnét de Santiago Russiñol i admiren també -abans de l’adéu- els aparadors de les botigues sitgetanes que contenen el transvassament de l’essència d’alguns dels seus poemes en art plàstic.  El taller de l’artista sitgetana Núria Corretgé s’ha encarregat de transformar la lletra dels poemes escollits en vistoses interpretacions visuals.

Aparador dedicat al poema “Gens” de Josep Colet | Foto: Carles Arola.

Aparador dedicat a Tònia Passola | Foto: Carles Arola.

Aparador inspirat en el poema “Dorm” de Víctor Sunyol | Foto: Carles Arola.

Aparador inspirat en el poema “Desafinada”, de la poeta Sònia Moll. | Foto: Carles Arola.

La poeta Anna Crowe es fotografia al costat de l’aparador inspirat en un dels seus poemes. | Foto: Carles Arola.

Els artistes del taller de Núria Corretgé s’han inspirat en l’obra de Ponç Pons per decorar aquest aparador | Foto: Carles Arola.

Aparador dedicat al poeta Eduard Sanahuja i al seu poema “Teoria amb la veritat” | Foto: Manuel Riccardi.