‘Las proximidades’, o què fer-ne de l’exili

Mireia Vidal-Conte assaboreix l’obra poètica de Concha García (Còrdova, 1956) i el seu darrer poemari ‘Las proximidades’ (Calambur Editorial, 2016).

La poeta Concha García| Foto: Arxiu particular.

Es tracta de fer un article d’un dels poetes vius més importants en castellà d’aquests moments, juntament amb M. Victoria Atencia, Ana Rossetti, Chantal Maillard, Olvido García Valdés o Ida Vitale. Tot i que l’idioma, en aquest cas i en el dels grans escriptors, és un tema absolutament casual. Com el gènere, com la biografia, com on s’ha nascut. Però sí, nosaltres tenim la sort de poder llegir la Concha en la seva llengua original que, per cert, és converteix en un veritable plaer estètic, com aquell que llegeix García Márquez, Oliverio Girondo o Valente, només pel plaer de gaudir de la llegua castellana, que també.

Com sabem, el món d’una literatura tan gran com la castellana és complex d’abastar completament, perquè les fronteres són àmplies i es difuminen; però tot es “simplifica” (o comença) quan entenem la poesia, no com mers calaixets estancs de literatures nacionals (cosa que ens interessa ben poc), sinó que passem a entendre els poetes que llegim com a autors universals (la veritable prova del cotó que no tots passen) i és, llavors –per fi-, quan deixem de perdre el temps amb propostes que no ens interessen perquè els localismes ja no formen part de la ruta del lector de poesia més exigent. Que és el lector, precisament, de Concha García.

La poeta cordovesa és una d’aquelles que et remet als exercicis de lectura on aturar-se és preceptiu. Com amb autors com Celan, Pizarnik o Lispector: aturar-se forma part de la lectura; no poder seguir llegint et confirma que sí, has sabut triar.

García recorre un exili interior que va teixint al llarg de la seva obra i que sovint ens remet al de Zambrano; en ell hi són els ecos de la infantesa, el paisatge reduït a la quotidianitat, els detalls que resumeixen espasmes sublims i universals, la memòria, el somni, la natura com a espai per l’encontre amb el cos (també com a retrobament amb el misticisme)…

EL VACÍO COMO UN SENTIMIENTO VAGO

Y ACTIVO, O ELEMENTO DINÁMICO

Caminábamos

yendo hacia el apartamento

de 4 ventanas,

soñé con horadaciones

en madera, sin alféizar,

el pájaro se apoyó allí,

tú señalabas su ventrudo

color púrpura

con el dedo que poco antes

me había indicado

dónde estaba el sur.

També, l’espai, com a element per l’encontre propi i aliè, i com a element de definició personal; temes, tots ells, que no ens sorprenen pas per primera vegada en l’obra de García; sinó que estableixen ponts amb altres llibres com Acontecimiento (2008), El día anterior al momento de quererle (2013) o els seus delicats (i molt recomanables) diaris Los antiguos domicilios (2015), per esmentar algunes de les seves obres més recents.

En aquest llibre també hi trobem una poesia molt visual, amb zooms ben preci(o)sos, com si la mirada de la veu poètica es tractés d’una càmera que persegueix moments petits, detalls vitals que, en el context del poema (sovint en la part final), es converteixen en espectres de vastos horitzons: és mestra en aquesta tècnica, com pocs autors que conec. En aquest sentit, ens remet a Antònia Vicens, per exemple, sabia desllorigadora d’objectes i per la qual, també, el vincle entre la mirada i l’escriptura és difícil de separar (cal?): el fet d’escriure com a definició del jo poètic (i com també em recorda a la de Santanyí les tensions amb la sintaxi, fent tremolar el vers el màxim possible, dotar a la forma de la (ex)tensió que mostra la imatge).

SI LO MINÚSCULO ES PERCEPTIBLE

¿QUÉ ES EL TIEMPO?

Liberarse

de la urdimbre

del gesto

que atrapa

cuadrículas

panal

agujereado

libadoras

de a cien,

ojos

como de gato

mirándolo

todo.

Hi veiem, així, un afany de mirar de reduir o convertir el concret a l’efímer; de desplaçar l’específic cap el concepte d’infinit. I sí, esmentant les mateixes paraules del poeta Marc Romera en la presentació del mateix llibre a la Ciutat de les lletres: aquí sí, podem parlar de sublimitat. (“Todo lo que resulta adecuado para excitar las ideas de dolor y peligro, es decir, todo lo que es de algún modo terrible, o se relaciona con objetos terribles, o actúa de manera análoga al terror, es una fuente de lo sublime; esto es, produce la emoción más fuerte que la mente es capaz de sentir.”. Edmund Burke, De lo sublime y de lo bello).

Si ampliem també nosaltres el focus, podríem relacionar la nostra poeta amb artistes plàstics com Hopper o Seurat; on els plantejaments de les escenes són les claus per contemplar, només i “simplement”, els instants.

Per acabar aquesta visita a Las Proximidades, i fer un article i no un estudi massa extens (que la poeta i el llibre bé mereixerien) mencionaria els ecos d’altres universals, com Alejandra Pizarnik, per exemple en poemes com:

PAUSA

Estoy en todas elles

bajo el perfecto aroma

de los tilos esta tarde

en la que aún no

has nacido.

O Anne Sexton, en aquest fragment del poema:

HACE AÑOS

Una mujer puede ser un síntoma

para el hombre que dicta la clase

de filosofía, hoy habla de Hegel,

mira atentamente los contornos

de la palabra goce anotada entre Comillas,

el hombre repite el estrago de la madre

cuando desea estar con otra mujer

a la que nunca encuentra, mientras

lo espera en la cafetería la joven

que se ha enamorado de él.

(…)

I la Sexton:

MESTRESSA DE CASA

Hi ha dones que es casen amb cases.

És una altra mena de pell; té cor,

boca, fetge i budells que funcionen.

Les parets són permanents i rosa.

Mireu-la allí tot el dia de genolls

i com fidelment es renta.

Els homes hi entren per força, empesos com Jonàs

dins la mare robusta.

Una dona és la seva mare.

Això és el més important.

Guardar